Grans superfícies patrimonials havien desaparegut del teixit urbà de València. Això significava molts solars on construir la nova València. Que es plantejava un repte: “ciutat gran o gran ciutat”? A partir de la segona dècada del segle XX, València comença a eixamplar-se: les muralles havien desaparegut i això permetia als arquitectes construir dins i fora d’aquell cinturó que oprimia la ciutat. La Casa Gil i la Casa Cervera en són dos exemples ben particulars.
Paradoxalment, però, aquests edificis van créixer sobre un adob ple de nutrients: en aquesta zona hi havia molts dels tallers que els artistes medievals tenien. Jacomart, Pere i Joan Reixac, Gonçal Peris... Irònicament, les restes orgàniques d’aquelles “bottegue” eren el fertilitzant d’una nova ciutat.
Quan s’aprovà el 1928 el projecte de rectificació i eixampla de la baixada de sant Francesc, les autoritats van fer un pas definitiu per tal d’ordenar el nou centre cívic de la ciutat, el que després seria la plaça de l’Ajuntament. Sobre un solar romboidal s’aixeca la Casa Cervera. Té soterrani, planta baixa i 8 pisos. Cada pis tenia a la zona exterior el saló, el menjador i el mirador. Al celobert donaven els dormitoris, mentre que la cuina i els lavabos s’ubicaven a la dreta. La façana es va fer amb rajola i peces ceràmiques roges i negres.
Per tal d’accentuar l’alçada, l’edifici es corona amb una torre asimètrica i estilitzada. Té un aire als dissenys de Joseph Hoffman i als nous estils contemporanis d’Amsterdam i Chicago. Seguint la línia d’aquesta casa, la plaça començava a vestir-se amb construccions molt més verticals que horitzontals. Que tapaven l’autèntic skyline de la ciutat medieval: la torre de Santa Caterina, la de Sant Martí, la de la Seu.
Un dels llocs on més estava construint-se era un indret on confluïa la via romana que connectava la ciutat històrica amb el conjunt sagrat de la Roqueta, on segons la llegenda va morir Vicent màrtir en els primers segles de la nostra era. Allà, fora de la ciutat, hi havia grans complexos conventuals. Però ara havien desaparegut. O s’hi havien adaptat. És ara quan València vol ser Nova York o Amsterdam. Alguns arquitectes treballen lluny dels historicismes, llunys dels llenguatges grandiloqüents, engolats i sobreinterpretats que omplin les ciutats d’edificis castissistes, que fan relectures d’un neoclassicisme periclitat, d’un colossalisme que els Estats volen aplicar als ciutadans per tal de mostrar el pes del poder.
Aquests altres arquitectes alternatius busquen formes, habitatges i decoracions diferents. I s’inspiren en les exposicions internacionals, en el racionalisme americà i l’expressionisme holandes. Plantegen edificis verticals, com els gratacels de Nova York i Chicago... Proposen ritmes geomètrics, miradors, torres esglaonades, decorativismes, pèrgoles...
A principis dels anys 30 del segle XX l’arquitecte Joaquim Rieta fa un edifici molt especial. És la Casa Gil. Molt elegant. Rieta construeix el 1932 un edifici racionalista, amb un gust Déco. És de gran alçada per a una ciutat mediterrània, però recorda un gratacels. L’estructura de formigó i els plafons exteriors de rajola roja, jugant amb pèrgoles i torres geomètriques amb una evocació islàmica i detalls modernistes, ens mostren un edifici molt més vertical que horitzontal, una sensació estranya en una ciutat on les alçades màximes eren la torre de la Seu i les cúpules barroques. El coronament esglaonat de la torre de l’esquerra provoca la sensació d’un verticalisme amb reminiscències americanes, ajudat per uns envans semi-hexagonals i uns dissenys geomètrics.
Aquesta curiosa torre triangular s’eleva cap al cel i busca encaixar amb el trenc de xamfrà i una certa harmonia amb l’església de sant Martí, molt pròxima. Són 10 plantes i àtic, un autèntic gratacels en aquells anys 30 a València. Els baixos són comerços i la resta, habitatges. Els totxos són de dos colors diferents: el roig i el terra que combinen amb les sanefes ceràmiques lluents de matisos verds, grocs, negres i daurats amb flors que decoren els balcons. Sobre el terrat, hi ha un gran plafó ceràmic que forma un paisatge amb sol i ocells.
Ara mateix, si observem des de lluny els dos edificis, ens adonem de la coherència arquitectònica del conjunt... Aquell skyline se’ns presenta com una versió mediterrània d’aquella imatge tòpica de la modernitat de les ciutats que mai no dormen: les siluetes dels edificis reflectits sobre... el dur asfalt.