'Al voltant dels Borja, una visió personal i contemporània' és una exposició de l’artista Orfeo Soler, comissariada per Jordi Linares Domínguez i produïda per la Fundación Mutua Levante a la Sala Carròs i Centelles del Palau Ducal dels Borja de Gandia. Ofereix una visió figurativa i abstracta de la família valenciana més universal de tots els temps, establerta a València a partir del segle XIII. En menys de 100 anys, els Borja aconsegueixen títols nobiliaris, dos papats, una desena de cardenalats i un sant entre ombres i llums.
Al voltant dels Borja, una visió personal i contemporània
Orfeo Soler
Comissari: Jordi Llinares
Palau Ducal dels Borja
Gandia
Fins al 31 d’agost
Mentre rodolàvem cap al fons de la vall, ens vam topar amb un dibuixant de tors afeblit per una malaltia crònica: Orfeo Soler (Alcoi, 1972). La columna és l’espira allargada, el suport vertical sobre el qual descansen la resta d’elements arquitectònics de la civilització grecoromana. Fon construcció i decoració. Recupera les mirades i atencions dels homes del Renaixement. En el segle XIX comença a perdre la batalla fins que acaba silenciada en l’actualitat. Com la columna, és el tronc del nostre cos humà.
Orfeo Soler mostra un interès especial per l’antiga Grècia i Roma, incloent el catolicisme romà. Volia estudiar Història. Recerca en les arrels, en els antics mites de la nostra civilització mediterrània. S’ha format amb l’estudi constant dels grans pintors i escultors de la tradició Occidental. Podem apreciar la barreja en la seua producció artística: Giaccometti, Leonardo da Vinci, Bernini, Donatello, Miquel Àngel, Tiepolo, Francis Bacon... Observa en especial com feien les seues obres i, com no podia ser d’una altra manera, l’artista considera el dibuix la base de tot.
Orfeo és afortunat. Destaca per un perfeccionisme clàssic. Excel·leix per ser un dibuixant virtuós. En el seu quadern, fa esbossos que esdevenen una forma d’art. Aquesta pràctica és una germana bessona dels Urban Sketchers, apunts de cases i ciutats que veu un artista quan viatja i que s’han convertit en un fi en ells mateixos. No obstant, dibuixos i esbossos ja s’estimaren obra d’art durant el Renaixement. Assassinat d’un artista és el títol d’un esbós força revelador dels plantejaments d’Orfeo Soler.
L’alcoià se centra en les figures humanes. Considera l’home el principi de la creativitat, l’únic ésser viu que fa art, conscient d’una identitat cultural. Són constants els dibuixos del natural, anatòmics i pràcticament ecorchées, és a dir, imatges del cos sense pell, com si els hagueren castigat. Associem els nuus a la mitologia grecollatina i la religió. Alguns escorços violents, sense extremitats, fan pensar en Jesucrist.
Els nuus representen cànons o, relativament, ideals de bellesa. Mostren el seu membre viril. La fisonomia evoca una psicologia. Representa idees abstractes en l’anatomia humana: El somni i l’eternitat, Elogi de la malenconia, El gran fons, Saviesa vulnerada, Esclau feliç, L’espiral descendent... Els títols de les obres són reveladors. No falta la musculatura en els dibuixos, les pintures i les escultures d’Orfeo. La qüestió és que les figures recorden els trets de la talla Magdalena penitent (1455) de Donatello. Les figures són esveltes, primes i fibrades, però d’aspecte malaltís. Tan sols els queda alguna reminiscència de la seua vigorositat. Recorden un passat bel·licós. En efecte, Orfeo també està interessat en la història militar i l’angeologia. Dibuixa i pinta militars, guerrers i àngels, soldats de Déu. Avui defenestrats, abunden en la cultura mediterrània. Entre els títols advertim Mort del guerrer,Pietat militar, Àngel de la ira, Àngel agonitzant o Àngel de la revenja. Alguns pareixen penitents i presidiaris.
Hi predominen els torsos. Segueixen els busts de dones, d’evangelistes i profetes que pel seu aspecte vaticinen mals auguris. Trobem algun peu amb els trets anatòmics pertinents, un indicador d’intertextualitat. En Petjada en el temps d’Orfeo ressona el peu que dibuixa l’ancià mestre Frenhofer de L’obra mestra inacabada (1831) de Balzac. Volia dibuixar allò que no podia dibuixar-se: la vida, la perfecta creació artística.
Orfeo vist les figures femenines de manera senzilla. Per l’aparença, les relacionem amb la Verge amb el xiquet (1490) del taller de Pierterbais, Lovaina. Abunden deesses i femmes fatales sense luxes, de conformitat amb tota la seua obra: tota ella és una decoració o un ornament en ella mateixa. L’exposició Al voltant dels Borja, una visió personal i contemporània abraça El record de Lucrècia. Aquesta bella i culta dona fou unafilla bastarda de la família Borja. És un destacat i controvertit personatge històric. És una desterrada més com les deesses Astarté, Afrodita, Venus i Eva.
Orfeo Soler fa art contemporani. Respon a l’altura del segle XXI. Grosso modo, l’evolució de la pintura occidental segueix un itinerari: el retraïment des de l’objecte cap a l’ull del subjecte pintor. Així ho considera José Ortega y Gasset en La deshumanització de l’art, qui ens convida a resseguir les petjades de la història de l’art per comprovar-ho. Potser així ho considera també Orfeo. Hi ha més: Aristòtil defèn que cadascuna de les parts del món tancat guarda relació amb el tot. Al mateix temps, cadascuna d’eixes parts experimenta un començament, un desenvolupament i un final. Qui sap si ens trobem en aquest tercer impàs d’un cercle intransigent de revifadora tragèdia desconeguda com desprèn Àngel en construcció.Resistent, Orfeo es proposa continuar la construcció artística de la civilització mediterrània. Treballa diverses tècniques i matèries amb el llapis, el pinzell i el cisell. Sense victimisme ni plors, descorre el vel de la malaltia, la putrefacció, la negror, la cendra, l’oblit, la tendència al tenebrisme... I, no menys important, descobreix la traïció tal com fa en l’obra més representativa de l’actual exposició a Gandia: Història dels Borja. Un tors nuu és apunyalat per l’esquena; la fi de la família valenciana.
Acabat un dibuix, li agrega línies, signes cabalístics, el fereix, el raspa o el taca de colors força significatius. Les abstraccions en uns punts clau mostren el plantejament d’Orfeo amb una gran claredat expositiva. Les línies que indiquen la composició d’una obra parlen de la seua estructura interna com apreciem en el Pes de la memòria. Les seues creacions tenen una tendència figurativa, però les abstraccions que posteriorment corrompen ens anuncien la porta de les tenebres. En Història dels Borja, la insereix a la manera del dibuix tècnic arquitectònic. L’art és un reflex dels temps.
Tot plegat, l’original obra d’Orfeo Soler evoca la rereguarda a l’avantguarda de l’art modern.