Quan surts d'un teatre i allò que has vist no t'ha provocat cap reacció, això vol dir que aquella obra no ha aconseguit el seu objectiu, que potser sobrava. I molt em temo que vivim una època complicada, on ningú no està disposat a fer una passa endavant. Qui s'arrisca? Qui pot arriscar-se? El teatre català 'mainstream' és massa conservador?
Ivan Benet és un actor consolidat, que treballa molt i, sovint, pot triar què fer. Així i tot, ha decidit posar-se el vestit de director i liderar un projecte, 'La dona del tercer segona', un text de Víctor Borràs que es va estrenar la setmana passada a la Sala Atrium. Ningú no li ha demanat a Benet que faci de director, però creu que ha arribat el moment de prendre riscos, d'avançar.
La peça de Borràs, protagonitzada per Àurea Márquez, no és senzilla de pair. És un monòleg exigent en el qual una dona madura es planta davant d'una reunió de veïns per confessar que el seu fill ha trencat les bústies acabades d'instal·lar. El problema és que el noi, que és a punt de fer 22 anys, té una malaltia mental. Márquez, que viu un moment pletòric com a actriu, ens mira als ulls i ens demana una cosa al final de la peça. Marxem amb el dubte: què faríem, nosaltres, si fossin els seus veïns?
El teatre que planteja Benet és convencional en la forma. Una actriu sola en escena davant d'una paret on es projecten imatges al·legòriques del noi. Res de l'altre dijous. La qüestió és el què. Perquè Benet podria haver decidit començar amb això de la direcció amb un Shakespeare o un Txékhov, com fan tots. Però no, s'ha arriscat. Ha decidit sortir de la zona de confort.
Angélica Liddell, en canvi, fa anys i panys que ens ven el mateix peix. Fa ja no sé quantes obres que es queixa que no l'estimen, que el que vol és amor. Es talla amb una fulla d'afaitar, crea monòlegs literàriament molt potents, escenes de gran bellesa i se'n va. I així gairebé cada any. I cada any quedem meravellats pel seu talent, per com es ficar en jardins i en surt airosa. Risc? Gens. Té molt públic disposat a autoflagel·lar-se, ansiós de gaudir i de saber de la seva vida aparentment dissortada.
Al seu torn, Àlex Rigola fa una passa més en l'aplicació d'un sistema teatral que va néixer al Lliure amb 'Ivànov' i que ara hem pogut veure a 'La gavina' a La Villarroel. El barceloní podria haver seguit fent el que feia i que l'havia portat a reeixir fins i tot a Europa (Venècia, Berlín, Düsseldorf, etc). Un teatre pop, d'un realisme brut, un xic estripat i una selecció de textos impecable. Però no, 'Ivànov' el va fer endinsar-se per viaranys ignots que el van portar a investigar què era això del teatre i de la interpretació. Volia vida, vida de debò. I no representacions de la vida.
'La gavina' ha estat una nova passa en aquest camí, íntim i personal. Una passa extrema, perquè va decidir fer-hi un paper, el de Trigorin, el famós escriptor, rival de Treplev i parella de la seva mare. Se l'ha jugat, potser perquè no li quedava més remei que fer-ho. Potser perquè alguna vegada els directors han de posar la cara i estar disposats a rebre una galtada… Sempre recordaré aquell 'Seuls' de Wajdi Mouawad, on el francolibanès es despullava. Robert Lepage, Simon McBurney… Molts ho han fet.
Per desgràcia, la majoria de directors i companyies, quan albiren la fórmula de l'èxit, decideixen no moure's i continuen reblant el clau un cop i un altre, fins a la sacietat. Al públic sovint li agrada, això, el terreny conegut, saber què vas a veure. Si Joan Pera protagonitzés un Beckett, posem per cas, la gent creuria que s'ha tornat boig.
Julio Manrique és, segurament, el director que més ha crescut en l'última dècada. S'ha fet amo i senyor de l'escena. Tothom el vol i pot fer el que vulgui. Ja era un actor molt bo, consolidat, i no li hauria calgut canviar de bàndol per dirigir. Però ho va fer i se n'ha sortit. 'Carrer Robadors', tanmateix, ha demostrat que hauria de prendre nous riscos. Se la va jugar amb el text perquè abans només havia adaptat una novel·la ('El curiós incident del gos a mitjanit') que ja havia saltat amb èxit a l'escena a Londres. Amb el text de Mathias Enard no tenia referents externs al respecte i no es va arriscar prou, tant a nivell dramàtic com de posada en escena. Fins i tot en la direcció d'actors. Sabia que caminava per un terreny espinós i li han caigut les primeres 'bufetades' de la seva carrera. Farà marxa enrere? Esperem que no.
Arriscar-se, en aquesta escena catalana tan castigada per crisis diverses, és un verb que fa de mal conjugar. Però si ningú no ho fa anem cap a l'asèpsia. Els teatres públics haurien de ser capdavanters al respecte. I amb això vull dir que haurien d'agafar aquest i aquell i dir-los que desitgen un espectacle seu, però que no volen el mateix de sempre, que allò ja ho poden portar a terme a d'altres llocs. Els artistes haurien de poder avançar. I també fracassar. Haurien de poder investigar tot sabent que existeix la possibilitat que l'experiment no funcioni. Un artista, quan executa un procés d'aquesta mena, mai no torna al punt de sortida.
El risc no ha de ser només formal. Ni ha de ser exclusiu dels directors. No us agradaria veure Clara Seguralluny del drama o la comèdia clàssics? O a Nora Navas, Pablo Derqui, Elena Tarrats, David Verdagueri companyia fent una mica el gamberro?
Qui ha de propiciar tot això ha de ser el teatre públic, ja que el privat o semi privat està per altres coses, avui dia, tot i que hem de recordar que no fa gaire n'hi havia uns que van tenir Calixto Bieito i Javier Daulte al capdavant d'alguns dels seus projectes... El risc ha de venir de gust als artistes, és clar. Tampoc no s'ha d'obligar ningú a desviar-se del camí fressat si tan bé li va. Però tots saben que el teatre de 2005 té poc a veure amb el del 2021. Ni el del 2017 s'assembla al d'ara.
D'aquí l'interès que té seguir la feina d'El Conde de Torrefiel i, sobretot, la seva manera de treballar. Abans d'estrenar una gran peça a Viena la primavera de 2022, han decidit aixecar-ne cinc de petites per conèixer el 'momentum' del teatre actual. Són experiments que, com l''Ultraficció nr. 2' que vam veure al MACBA, pot sortir més aviat regular. Això no obstant, és un plaer veure com una companyia amb una línia pròpia exquisida i amb una agenda internacional envejable, busca nous camins. Molts n'haurien de prendre nota.