Pocs mesos abans d’esclatar la pandèmia, es va inaugurar a la localitat felliniana de Rimini un dels darrers centres d’art contemporani a Itàlia: el PART (Pallazzo dell’Arte Rimini). És un projecte sensible i innovador, que reuneix algunes de les millors virtuts de la cultura artística italiana: refinament museístic, sòlid encaix entre modernitat i tradició, i compromís social amb el territori. Compta amb un fons d’excepció, amb obres de Mona Hatoum, William Kentridge, Michelangelo Pistoletto, Agnès Martin, Julian Schnabel, Paul Mccarthy, Sandro Chia o Ettore Spalletti. La singularitat: la missió social del projecte, ideat en aliança amb la fondazione San Patrignano, institució referent a Itàlia en la cura de la drogodependència.
Rimini és la ciutat vacacional italiana per excel·lència: platja, sol, ombrelloni, turisme; però també té una segona pell cultural, més oculta i ancestral, que ja ens agradaria tenir a les nostres Llorets i Cambrils. Rimini és ciutat romana i renaixentista, amb cardo i decumanus, arcs de triomf, ponts mil·lenaris i façanes d’Alberti. I és, per sobre de tot, la pàtria de Fellini: el seu més preuat set de rodatge, dels films Vitelloni, Amarcord oOtto e Mezzo. A la cèntrica plaça Cavour, allà on es va rodar la mítica escena de la batalla de neu d’Amarcord, l’ajuntament de Rimini, en aliança amb la regió i la Fundació San Patrignano, han alçat, en dos palauets medievals, un projecte insòlit d’art contemporani, el darrer inaugurat a Itàlia. Més enllà del refinament de la proposta museogràfica, el PART destaca pel seu ric fons d’art contemporani, format per noms de primer ordre nacional i internacional, recollit en un temps rècord, en menys de quatre anys.
Però com és possible que un país tan burocràtic i culturalment col·lapsat com el nostre s’hagi aconseguit acomplir aquest repte de primera magnitud cultural en tan poc temps? La jugada mestra, furba, ha estat ideada per l’emprenadora, política, col·leccionista i filàntropa Letizia Moratti, exalcaldessa de Milà i exministra d’educació, a més de vídua -vídua allegra sens dubte-, del que va ser una de les primeres fortunes d’itàlia, GianMarco Moratti; amb la complicitat de la curadora i art advisor, Clarice Pecori. La Moratti és la presidenta de la fundació San Patrignano, que mereix una explicació a banda en aquesta història, en forma i fons, tan italiana.
La història d’aquesta fundació -els intríngulis de la qual es narren a l’exitosa sèrie Sanpa. Luci e tenebre di San Patrignano de Netflix- s’explica per haver sigut el centre de cura i salut de referència a tot Itàlia durant els anys més tràgics de l’heroïna i la Sida, i a on des de 1978, han passat i guarit més de quaranta mil drogodependents. Amb les llums i ombres del seu fundador, Vicenzo Miccioli, San Patrignano és, en qualsevol cas, una fundació terapèutica respectadíssima a la societat i cultura italianes. Per aquest motiu, no ha sigut difícil sol·licitar als principals col·leccionistes italians -que en són molts i distingits-, i també a artistes de renom internacional, la donació d’una obra d’art representativa per a formar el fons d’un nou museu patrocinat per la fundació. La fòrmula és poc freqüent a Europa i molt als EEUU: és l’anomenat endowment. Aquí la paraula que més se li aproxima és el de comitat: l’artista o el col·leccionista fan una donació a una fundació, però aquesta es compromet a tenir-ne cura i, sobretot, a trobar-ne una aplicació cultural, en el marc d’algun projecte socialment compromès. Així, sense cost algun, i amb la complicitat de les institucions públiques de la regió, s’ha aconseguit aixecar un museu destacat, i que parteix d’una col·lecció sòlida, com tantes vegades per cert ens oblidem a casa nostra.
Amb dos anys, s’ha aconseguit també adequar dos palaus decadents del centre de Rimini (els palaus contigus d’Arengo, del ‘200 i el Potestà, del ‘300) de la manera que només els italians saben fer: amb un respecte primmirat pel patrimoni, i un muntatge subtil a nivell d’il·luminació i distribució espacial, a cura de l’arquitecte Luca Cipelleti (arquitecte col·laborador habitual de la Triennale de Milà, Villa Croce de Genova o de la Manifesta de Palermo). Com a mostra, cal aturar-se a la sala insígnia del museu: la Sala Artengo. Ens trobem davant d’un alt i airejat espai noble medieval estructurat a partir d’un esplèndid fresc de l’escola de Giotto del 1300, restaurat i recuperat, provinent de l’esglèsia riminesa de Sangiovanni. Els seus colors càlids dialoguen amb les línies fines i elementals d’una peça delicadíssima d’Agnès Martin (Untitled, 1981) i amb els volums essencials d’un conjunt escultòric d’Ettore Spalletti (Stanza Bianca, vaso di alabastro, 1996), un dels artistes per cert a reivindicar de l’Arte Povera italià. Els miralls del Pistoletto (Tra specchio e tela, 1988) amplien l’espai i reflecteixen un quadre visceral i intrigant de Julian Schnabel (Carlina, 1998) i una escultura-figurí de William Kentridge (Untitled VI, 1997). Un joiell d’art.
La resta de sales -sense arribar al magisteri de la sala Artengo- mantenen una disposició sensible i treballada, amb un recorregut a través d’obres de reconeguts artistes italians del temps de la Transvanguardia com Chia, Paladino, Cucchi o De Maria, que s’alternen amb obres de Mona Hatoum, Damien Hirst o Carsten Höler.
Que què hi hem trobat a faltar al PART? Ens ha mancat dinamisme i energia experimental i renovadora. El museu el fa la col·lecció, cert, però també les exposicions temporals, les residències, el suport al teixit artístic local, les activacions… I amb això el PART ha nascut coix, tenint en compte que els espais companys de gremi (Hangar Bicocca, Madre, Villa Croce, Villa Panza…etc) es distingeixen per la vairetat i ambició de les seves programacions. Malgrat que el Part ha reservat un petit espai per a exposicions temporals, no es percep una programació continuada i conceptualitzada, greu realitat que pot condemnar aquest insòlit i encantador centre d’art, amb els anys, a la seva irrellevància cultural.