Si no fos una obra de teatre això que s’ha estrenat al final del mes d’agost a l’agroturisme d’Es Revellar Art Resort de Campos, no n’estaríem parlant avui aquí, però si ens limitéssim a dir que només consisteix en això li estarem fent un flac favor. És una experiència tan única i singular que queda restringida a vint comensals per actuació. En aquest cas, el nombre no es justifica només per les restriccions sanitàries vigents. El dijous passat, a l’assaig general o preestrena a què vaig assistir jo, començava a les 20:28 h, però l’endemà s’encetava a les 20:26 h i, cada dia, arranca amb un minutatge diferent per raons que no venen al cas i que evidentment no cal revelar-vos ara aquí.
The Food Line de Víctor Calvo i Biel Jordà
Direcció: Biel Jordà
Actuació: Toni Sastre, Manu Palacios i Pau Pascual
Pròximes funcions: Consultau-ho al web https://www.thefoodline.es/ca
Amb performance, s’hi conjumina gastronomia i història. Tot plegat guarda un cert aire de cita a cegues amb la cultura, de sopar amb els ulls embenats; de fet, el que em preocupa més és desembenar-vos-els en excés si decidiu, com vos recomano encaridament, acudir en aquest muntatge insòlit. Quan estaciones el vehicle, no saps exactament ni on has aparcat ni on has anat a raure ni què carai has anat a veure ni tampoc què hi engoliràs. Te’n fas creus i tot d’haver trobat el lloc mercès a la ubicació que t’han enviat, i penses com coi ens ho muntàvem per arribar a les bandes sense mòbil, Googlemaps ni localitzadors?
L’únic que es pregunta prèviament és si els participants tenen alguna mena de restricció alimentària (veganisme, vegetarianisme, al·lèrgies...). El guia, que ens acompanyarà al llarg de tot el trajecte, demana identificar la persona per tenir-la controlada en tot moment. Crec que trajecte és una de les paraules més escaients per descriure l’experiment en què Víctor Calvo i Biel Jordà duien treballant un parell d’anys i que, a la fi, ha pogut sortir a la llum en un moment culturalment tan difícil —això de batejar un moment com «culturalment difícil» ho diem sempre, però aquesta vegada no pot ser més encertat.
La llum aquí és molt important. La fosca, com en tot sopar, també hi té un rol cabdal. Dels quatre elements, la terra, l’aigua i el foc hi desenvoluparan un paper preeminent; el vent es caracteritza per no fer-se present a la Mallorca tòrrida del final d’agost però quintaessencia unes condicions climàtiques (la pluja, el fred...) que poden virar en el decurs dels pròxims mesos. No ens n’adonarem i entrarem a la tardor bo i essent una incertesa a hores d’ara el temps que pot romandre en cartell aquest muntatge. I llavors hi ha, òbviament, els cinc sentits corporals: el protagonisme recau absolutament en les papil·les gustatives, però la idea és que badem uns ulls com taronges per mirar d’apreciar-ho tot, orelles dretes, olfacte preCovid-19 i tacte prou fi. Com que tot viatge implica moviment, aquí partirem amb mores i carn de l’Àfrica, formatge i vi del Mare Nostrum (la Mediterrània), dàtils, fava parada i xufla del Pròxim Orient i el Mitjà, l’edat mitjana amb les caravel·les amb què es descobrí el Nou Món, la sopa d’all i els ingredients nouvinguts com la patata, el pebre o la tomàtiga amb què cuinem el tombet mallorquí. Després de la pausa, en què transcendim del teocentrisme a l’antropocentrisme, peix a la Florència de Leonardo da Vinci, estofat al Versalles del neoclassicisme il·lustrat, púding de la Revolució Industrial anglesa o dònuts i coca-cola dels Estats Units d’Amèrica com a primera potència mundial per tornar a recalar a les Balears, que tampoc deixen de fer-se present al llarg del recorregut, perquè no ens hem mogut de l'espai. Atès com va tot, tampoc pareix tan mal pla...! Les explicacions resulten tan didàctiques i senzilles que fa pensar en la utilitat d’aquestes sessions en muntatges escolars, encara que, malauradament, determinats ingredients –i no em referesc només als culinaris– de moment ho impossibiliten.
Evidentment, una vivència canicular a les Illes en un art resort turístic (l’únic de l’Estat i un dels set que hi ha al món) poden atreure la gent de fora i es preveu que, de cada quatre representacions, una sigui en castellà i una altra, en anglès. De fet, durant el muntatge, ens travessàrem és clar amb els mateixos clients de l’hotel, envaint d’alguna manera el seu espai de vacances i confort, que s’encavalcava amb el nostre escenari transhumant.
Fa l’efecte que disposar de l’espai adequat degué ser una de les tasques més difícils a què s’enfrontaren Biel Jordà i el seu equip, però hi reeixiren amb nota. L’avantsala del teatre és una cova primitiva datada 2000 anys enrere, on han encabit una sèrie de restes del continent africà, d’on prové com se sap la nostra civilització. A mesura que et vas perdent per dins els 30.000 m2 de jardins —literalment, perquè t’avisen que no tindràs gaires ocasions de separar-te dels dinou companys— sembla que allò sigui més un tràveling que no pas una peça teatral. Seure, seus més aviat poc. I quan sotges els dos primers homo erectus, dos Australopithecus enfilats pels arbres explicant-te les seves trifulgues amb els Neandertals, et ve al cap el film El planeta dels simis.
A partir d’aquí, sempre rosegant, sentirem com vivien, menjaven, bevien i es movien els grecs, els romans, els islàmics, els medievals, els moderns o els contemporanis a partir de les interpretacions dels tres actors (Pau Pascual, Manu Palacios i Toni Sastre), i les explicacions del mateix Sastre en forma de maître. Estic segur que, amb les funcions, aquestes aniran agafant el rodatge necessari per rodar encara més fluides. Ho complementa la proposta culinària del xef d’Es Revellar, Tolo Julià, amb deu plats salats, quatre dolços i set begudes en els disset espais que conformen la ruta gastroteatral. Val a dir que, a més de la mà de Julià, hi ha intervingut Toni Pinya com a assessor gastronòmic i l’historiador i arqueòleg de la UIB Manuel Calvo per evitar paranys innecessaris i assegurar el tret. No se cenyeixen a la història de l’illa, sinó que salven un recorregut que, com dèiem, és forçós creure que s’inicia a l’Àfrica i en supura tostemps l’essència mediterrània fins que la globalització cada cop adotzena més els llocs i fa més versemblant que allò pugui escaure's a qualsevol banda. El recorregut, en un triple salt mortal, finalitzarà el 2500.
Deixeu-me destacar l’encert tant de la música que els acompanya com del vestuari que llueixen els actors d'ençà de les primeres pells amb què ens abrigàrem. Convé insistir, una vegada més, en la bona coordinació d’un esdeveniment tan complex en una experiència nova, agosarada i irreproduïble. El temps els acabarà donant la raó. Nosaltres no ens hem volgut ni ens hem sabut estar de fer-nos ressò d’aquest espectacle irrepetible.