L’empresari, joier i dissenyador Joan Oliveras i Bagués, president del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) des de principis d’any, ha estat vinculat directament al llarg de la seva vida a nombroses institucions culturals com Enciclopèdia Catalana, l’Orfeó Català, el Palau de la Música o el Museu Picasso, del qual era vicepresident segon, just abans d’entrar al MNAC. Coneix el sector profundament i el seu amor per la cultura traspua clarament en la conversa que tenim al seu despatx del Museu. Convençut del valor d’allò públic i de servei a la ciutadania de la cultura i l’art, Oliveras és conscient del repte que suposa capitanejar el museu d’art més gran del país, en temps especialment complicats, amb una pandèmia afegida, i amb un objectiu claríssim a llarg termini com és l’ampliació del centre al Palau Victòria Eugènia de Fira de Barcelona.
—Primer de tot, quina és la seva relació emocional amb el MNAC?
—Jo ja feia anys que estava en el Patronat dels Amics del Museu. Però, a més a més, el meu vincle amb el Museu ve també perquè la meva afició per l’art i el col·leccionisme es va manifestar molt aviat. La meva família tenia una relació especial amb el Pallars i el Pirineu; per tant, des de petit sempre he tingut un lligam amb el romànic. Després, a la meva adolescència era un malalt de les visites a les galeries i així em vaig aficionar a l’art contemporani. D’altra banda, també he tingut la sort de tenir la vicepresidència segona del Museu Picasso i això va ser un entrenament per conèixer com funcionen els museus per dins, que són unes maquinàries fascinants. A més, vinc d’una família i una dedicació professional lligada a l’art i en el Museu hi tenim un dipòsit de peces de la Col·lecció Bagués-Masriera.
—Des de fora sembla que la principal funció de president d’un patronat d’un museu sigui la d’aconseguir més recursos. Fins a quin punt s’ajusta això a la realitat?
—I de vegades també tinc la impressió que des de fora als presidents dels museus ens veuen només com uns tallacintes i prou...
—També!
—De fet, les funcions d’un president canvien segons el museu. Jo m’he pres la funció de buscar recursos per al MNAC com a prioritària, per descomptat. Però el que s’ha de tenir en compte és que pertanyem a un país pobre des de la perspectiva dels recursos, i en el qual, a més a més, la cultura no és precisament la que gaudeix de les aportacions pressupostàries més avantatjoses. Per tant, si som conscients de la importància d’un museu com el MNAC i que els recursos públics són finits, està clar que els recursos privats són necessaris i buscar-los és una de les funcions de qualsevol membre de l’equip directiu d’un museu com aquest.
—Com pensa buscar aquests recursos?
—Precisament una de les eines que hem aprovat darrerament al Patronat ha estat la creació d’un consell assessor de caràcter estratègic per a la captació de recursos privats. Però crec que hem de canviar la mirada que hem tingut fins ara sobre aquest tema. Normalment partim de la base que la gent reconeix el valor de la cultura des de la perspectiva de la rendibilitat de l’aportació de recursos. Això és una ficció. Primer perquè la realitat del mecenatge és decreixent. Hauríem de veure si ens els darrers anys hi ha hagut molts mecenes nous. A escala internacional és diferent, perquè en països com els Estats Units s’han incorporat nous mecenes de la cultura relacionats amb les noves tecnologies però aquí això no ho veig. No ens neixen nous mecenes i parlo de mecenes que vegin el col·leccionisme i el patrocini des de la perspectiva de la complementació d’allò públic i no només per al seu gaudi privat. Personatges com l’Antoni Vila Casas, que té una fundació amb vocació pública, hi són, gràcies a Déu, i gràcies a gent com ell hem pogut fer les col·leccions dels museus del nostre país. Però aquesta realitat està en procés de decréixer. A més a més, avui la cultura no està de moda com a element de patrocini perquè —i hem de parlar de modes en això—, el patrocini que està de moda és de caràcter social i de ciències de la salut. Això ens obliga a canviar l’enfocament a l’hora de buscar recursos. Per fer-nos interessants, no ens queda una altra opció que entrar a l’era de l’intercanvi. No hem d’anar amb actitud de demanar almoina, sinó que hem de ser capaços de convèncer i demostrar que nosaltres els interessem. D’aquí que haguem de reflexionar molt bé l’estratègia i aquesta és una de les funcions del nou consell. Confio que trobarem la manera i ens en sortirem.
—Faci la carta als Reis en el tema de trobar recursos, la més ambiciosa possible.
—Doncs, diria que tot aquest procés ens l’hem de plantejar amb una visió internacional, perquè aquest és el Museu de referència mundial en art medieval i podem competir a la lliga dels grans museus del món. Per tant, el MNAC s’ha de plantejar el patrocini internacional. I a tot això hi hem d’accedir amb unes condicions i un marc jurídic que ho permeti i que avui encara no tenim. I aquí entraríem en un altre capítol.
—Aquesta autonomia jurídica que tantes vegades ha reclamat el director del Museu, Pepe Serra, que aportaria flexibilitat a la gestió del museu, és urgent?
—És evident que el MNAC té un faixa que el constreny i que també constreny la seva capacitat per captar recursos. Sí, perquè afecta coses tan simples com que el Museu no pot crear una societat comercial per explotar el marxandatge. Som dels pocs en la lliga dels grans museus que no té aquest marc jurídic. A escala estatal, l’únic, de fet. El Museu Reina Sofia i el Prado el tenen, i això els permet unes accions que nosaltres no podem fer. El camí cap a aquest marc és llarg, perquè seria de caràcter legislatiu; però ens hem de posar a definir la fórmula, un treball intern per decidir quina és la carta als Reis.
—I amb el sotrac de la pandèmia per mig, quines decisions estratègiques més hauria de prendre el Museu?
—Hem creat també un segon consell de reflexió estratègica en general. El món que ens ve a sobre ens genera molta incertesa sobre com han de ser els museus en el futur. No només pel tema de la pandèmia, sinó també per la revolució digital. Per tot això, hauríem de destinar-hi més recursos humans, perquè el dia a dia del Museu manté tot l’equip en un estrès permanent. Ens hem de plantejar temes com per què els joves van poc als museus, per exemple. I més perquè som una institució pública que funciona amb diners que provenen de la pressió fiscal als ciutadans. Hem de pensar mecanismes perquè hi hagi un retorn real als ciutadans. És un moment molt intens, perquè, al mateix temps que es reflexiona sobre això, el Museu ha de mantenir la seva activitat. Després hi ha una realitat que ens preocupa: els museus en els mitjans de comunicació només sortim a les planes de cultura; per tant ,sap de nosaltres només el públic interessat en el tema. Això fa que sigui molt difícil accedir a nous públics, quan resulta que fem activitats com la col·laboració amb hospitals de primer nivell en temes psiquiàtrics o la gran quantitat d’accions en temes d’ensenyament. Tot això són expressions d’aquesta mena de museus quàntics que volem per al futur i tota aquesta problemàtica va surar amb la pandèmia.
—Per tant, veu el Museu com molt més que un simple dipòsit d’obres d’art del passat?
—Ser un centre de recerca i experimentació forma part de l’ADN del Museu i fer experiments fantàstics com el que hem fet ara amb l’exposició de Francesc Torres a la Sala Oval ens ajuda a transgredir mentalitats. Hi ha un discurs intel·lectual que, a més a més, vol provocar, perquè, si provoquem, el fem més divertit i atractiu. Un gran museu ha de poder provocar, fer reflexionar, ha d’interpel·lar la societat. I en plena pandèmia, els museus també han estat jardins zens.
—Com valora l’aportació actual de les administracions públiques al MNAC?
—El Museu té un pressupost molt més petit que fa deu anys [el 2011 el MNAC va tenir 22 milions de pressupost, el 2020, 14 milions] i a més hi ha incompliments. Bàsicament, del Ministeri de Cultura, amb un decalatge de quatre o cinc anys. Amb el canvi de Govern, vam reprendre les converses i amb el ministre anterior havíem arribat a un principi d’acord que s’havia de posar en funcionament a partir de setembre. Però, ara, amb el nou canvi de ministre [Miquel Iceta], hem de tornar a començar i esperem que es mantingui l’acord anterior. El Patronat és un consorci de tres administracions —Generalitat, Ajuntament i Ministeri—, però els seus representants canvien molt sovint. Per tant, la continuïtat en els acords és molt difícil de mantenir i això ens afecta molt. No nego la bona predisposició, només que constantment els canvis encallen avançar.
—Hi ha desinterès per la cultura per part dels polítics?
—Totalment. Només cal mirar quins són els pressupostos de cultura de totes les administracions. Això ja ho diu tot. I aquests pressupostos ja minsos s’han de repartir entre molts. Seria bo que fossin conscients que el MNAC té una presència més enllà de l’edifici de Montjuïc: tenim presència a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, molt vinculats al teixit local, però que també són MNAC, a la vegada que nosaltres també som aquests museus. El dèficit que pateixen és tremend i la dedicació personal de molts dels seus directors és extraordinària. Aquesta situació no es pot mantenir molt més temps. Si s’entengués que el que es necessita no és només dotar aquest museu,sinó tota la taca museística escampada per tot el país, la cosa seria molt diferent. Des del MNAC ho tenim molt clar, però ara cal que ho tinguin clar les administracions. Ara tenim bona sintonia tant amb la Generalitat —per part de la nova consellera Natàlia Garriga—, i també confio que amb el recent tinent d’alcalde de Cultura municipal, Jordi Martí tot vagi molt bé, perquè ell prové del món de la cultura i coneix molt bé la situació del Museu.
—Es pot garantir que l’ampliació del MNAC estarà acabada el 2029, per al centenari de l’Exposició Universal?
—La fita del 2029 ajuda a tenir una data perquè tot això s’hagi completat. Encara estem en el moment en què només hi ha l’acord sobre que la data del 2029 és possible, sobre que el Palau Victòria Eugènia serà per al MNAC. I ara la Fira de Barcelona ha entrat al patronat del Museu.
—L’ampliació, a més, no pot anar sola, sinó acompanyada de tot un projecte urbanístic. Avui, pujar a dalt del Palau Nacional encara no és fàcil. L’accés al Museu continua sent complicat: molts dies les escales mecàniques no funcionen, etcètera.
—Supera els cent dies l’any els dies que les escales estan avariades. El cas és que això es va urbanitzar molt correctament l’any 1929. Els accessos a aquest edifici eren molt clars: hi havia un petit funicular que hi pujava i els palaus Alfons XIII i Victòria Eugènia tenien una sortida pel nivell superior, des d’on s’arribava fàcilment al Palau Nacional. Les escales eren directes i no les havies de buscar com ara. Es va destruir allò que en facilitava l’accés i s’ha substituït per res que sigui útil, factible o viable. Per tant, l’accés al Museu avui és molt pitjor que el 1929. Sortosament el projecte futur que preveu Fira de Barcelona per al 2029 soluciona molts d’aquests aspectes i ja ens va bé. En aquest sentit, amb la Fira anem de bracet. Però això només soluciona una part del problema, perquè el problema de Montjuïc va més enllà del MNAC.
—Per tant, la solució passa per un pla seriós de reordenació i reforma de tota la muntanya de Montjuïc?
—Sí, perquè aquesta és una muntanya on es concentra la inversió pública més important de Catalunya en un espai tan reduït. Si comptem les inversions esportives i les culturals, això és un monstre de la infraestructura pública. I en canvi, l’accessibilitat i el funcionament urbanístic de la zona no són bons. De la mateixa manera que abans Barcelona vivia d’esquenes al mar, ara viu d’esquenes a Montjuïc. Tenim una vinculació amb Collserola, que ens queda més lluny, i en canvi, un espai que està incardinat amb el centre de la ciutat, ens és estrany. A Montjuïc teníem el castell que bombardejava la ciutat, i amb les millors vistes vam decidir on enterràvem els morts. Això et diu el valor que vam donar a la muntanya en l’origen. Després ho vam arreglar amb el Museu, l’Estadi Olímpic... Vam intentar el procés de recuperació de la muntanya, però no l’hem acabat. És un procés contínuament interromput i intermitent, perquè sempre s’ha fet a trossos, sense tenir en compte el conjunt de la muntanya, i quan s’ha fet no s’ha acabat mai. Aquest és un tema de voluntat política. El MNAC no no té ni aparcament per als visitants, ni una parada d’autobús ni una estació de metro. I la senyalística per arribar al museu és un desastre.
—Quan el MNAC tingui el Palau Victòria Eugènia, què haurà millorat?
—Per nosaltres el Victòria Eugènia és una manera de ser més a prop de la parada de metro d’Espanya i sobretot ens resol el tema de la capacitat. El Palau Nacional té 50.000 metres quadrats però només 11.000 per a exposició. En canvi, el Victòria Eugènia en planta en té 15.000. Aquí les sales d’exposicions temporals són a les zones de magatzem, que, a més a més, el visitant quan entra ni les veu. A les reserves tenim obres de qualitat que haurien d’estar permanentment exposades i no ho podem fer perquè no tenim espai. En aquest sentit, necessitem el Victòria Eugènia per posar en valor el Museu i també la Biblioteca dels Museus d’Art, que és la més important especialitzada en art de l’Estat competint amb la del Prado. Avui en dia, com el fons de la biblioteca està amagat sota terra, es pot arribar a trigar mitja hora a trobar un volum. I, en canvi, una biblioteca que fos visible incrementaria la vinculació amb lectura. El que ha de ser és una biblioteca amb un espai per als especialistes, però també dedicat al públic general. Per això, la nostra idea és situar-la al Victòria Eugènia, de manera que s’alliberaria molt espai al Palau Nacional.
—Com va el procés de formar la col·lecció d’art de postguerra?
—Va bé i com vagi a partir d’ara tindrà a veure amb la dotació pressupostària, no només del Museu mateix sinó també de la Generalitat. Darrerament, el Museu ha tingut la sort de poder beneficiar-se d’adquisicions del Departament de Cultura, que les ha dipositat al Museu. Però, en els propers anys, les entrades al Museu seran majoritàriament donacions de col·leccions privades i n’hi haurà d’importants i de molt simbòliques.
—Com vostè coneix molt bé diverses infraestructures culturals de Barcelona, no puc deixar de preguntar-li sobre la polèmica de l’Hermitage.
—El primer que s’hauria de fer és explicar què és l’Hermitage Barcelona i quina és la seva proposta museística. Només sabem que és una franquícia i que fins ara la majoria de les franquícies de l’Hermitage han tancat. Aquesta franquícia és una inversió privada, però demana aportació gratuïta de sòl públic. Tot allò que siguin aportacions culturals que vinguin de l’àmbit privat, per mi benvingudes siguin, però hem de ser molt curosos amb els punts de contacte entre el privat i el públic. El privat té dret a voler fer negoci, però amb allò públic hem d’administrar diners que són dels ciutadans i hem d’anar en compte perquè hi hagi un retorn a la ciutadania. Si això és una franquícia, per tant un negoci privat, jo no sé en quin moment o com es decidirà marxar o cloure el negoci. Això en cap cas pot derivar en un prejudici cap al ciutadà. Benvinguda la inversió privada, però fixem bé les condicions i les regles de joc.
—Construir un edifici de nova planta per a l’Hermitage, per tant, no és una bona idea, segons vostè?
—Un dels problemes de Barcelona és el manteniment del seu patrimoni arquitectònic. Tenim edificis tancats per aquest tema. En aquest sentit no sé si val la pena sumar un edifici més que s’afegirà al cost de manteniment de la ciutat el dia que l’activitat del museu desaparegui. Potser seria millor aprofitar alguns dels edificis que ja tenim i que l’aportació de l’inversor privat sigui recuperar aquesta peça de patrimoni. Si aleshores aquest inversor decideix retirar-se, no generarà un prejudici al ciutadà, sinó que hi haurà hagut una aportació qualitativa a la ciutat.
—Tot això en una ciutat que contínuament posa en qüestió el seu model cultural.
—Els que ens hem de plantejar abans que tot és fer viables les infraestructures que ja tenim. Barcelona ha de ser ambiciosa en els seus plantejaments d’art. I podem posar en valor moltes coses. Tenim el museu del Modernisme a l’aire lliure més important del món i és un museu que no gestionem encara amb mirada de museu, sinó només com un recorregut per als turistes. Jo m’imagino un arqueòleg d’aquí a 300 anys desenterrant magnífiques façanes del segle XIX i entrant dins i no entenent per què no s’adiu gens l’interior amb l’exterior. Tenim fascinació per allò que sembla i no per allò que és. Barcelona no ha de ser només la pantomima d’unes façanes boniques, sinó que ens hauríem de plantejar la conservació del gran patrimoni dels interiors i en canvi només ens plantegem conservar les façanes. Això demostra la superficialitat del debat cultural actualment. Ens interessa més la superfície del que sembla que la profunditat del que ha de ser. Amb el tema dels museus passa una mica el mateix. Hauríem d’anar més enllà i tenir una perspectiva global i estratègica que jo trobo a faltar.