Aquest article no presenta com a finalitat aprofundir en el moviment surrealista que ja ha estat extensament analitzat, sinó aproximar-nos a l'essència de com Breton es topa amb el moviment interiorment, el reconeix i el dota d'una veu pròpia, així com de la seva concepció de la bellesa a través de L'Amour fou (1937). Obra que se'ns presenta com una mescla de crònica, assaig i prosa poètica dividida en set capítols en què l'associació i les correspondències atzaroses i passionals constitueixen el seu eix vertebrador.
Perquè mai no s'acabarà amb la sensació, l'única bellesa serà convulsiva.
En L'Amour fou, a través del concepte d'analogia es tendeix a dilucidar i fer valdre la veritable vida absent. Absència que, lluny de designar un món ocult, permet l'aflorament d'una realitat no descoberta encara i visible gràcies a la imaginació. Una provocació de l'atzar que es tradueix en la cerca de l'adveniment, diguem-li bellesa, amor o el fet meravellós.
És per això que la bellesa convulsiva també serà eròtic-velada, explosiva-fixa, màgica-circumstancial o no serà. Això és, la bellesa de l'encontre fortuït entre una causalitat externa i una finalitat interna, l'encontre genuí. Una bellesa que no pot dependre sinó del sentiment punyent de la cosa revelada.
En la cosmogonia bretoniana, són les cristal·litzacions i petrificacions les que actuen com a reactius imaginaris o encontres fortuïts entre la voluntat exterior de la naturalesa i la inclinació interior que es descobreix, precisament, en el moment de la troballa. I és just en el moment de la troballa quan irromp el fulgor de la bellesa com a adveniment, l'etern i l'instant concentrant-se allà mateix. Així doncs, per a Breton, el cristall en la seva perfecta expressió com a representació de l'acció espontània és tota una apologia a la creació. És en aquest punt on concebo el surrealisme, més que com una estètica, com una forma de pensament i coneixement subversiva, com una poètica i una forma de relació amb el món basada en la revelació i allunyada de qualsevol indici de politització. Com el deliri de la presència absoluta o la idea del desig com a únic rigor que l'home hauria de conèixer la continuïtat perfecta entre la cosa velada i desvelada, la reconciliació entre la realitat i el desig o la conciliació entre la necessitat natural i la necessitat humana en la seva mesura exacta.
Amb tot això, no puc deixar de mencionar la persona a la qual va pràcticament dedicada l'obra, i aquesta és la pintora surrealista Jacqueline Lambda, dona de l'autor i mare d'Aube, a qui Breton dirigeix l'última i tendríssima sentència del llibre: “Et desitjo que siguis bojament estimada”.
La parella viu una història d'amor apassionada, en la qual no només hi ha lloc per a la meravella sinó també per a la cruesa de la realitat. Malgrat l'estima, Jacqueline es resigna a adoptar el paper passiu de musa del poeta, de dona-nena a l'ombra del gran pare del surrealisme. Ella defensa el camí de la seva pròpia recerca com a pintora i creadora. I això li val un èxit relatiu amb obres com Ruisseau (1971), Ciel Coloré Nuages (1975), Paysage Simiane (1967), etc. a costa de dos matrimonis i un final envoltada d'art i solitud.
Més enllà de funcionar com a gran obra surrealista, L'Amour fou és un crit a la gran capacitat d'amor i al poder d'estima envers la grandesa i el que la vida té de meravellós, que presenta l'home en tant que subjecte mogut únicament pel desig genuí i l'espontaneïtat. Un crit com una fulguració vítria en un món prostituït per la raó i el pensament hermètic.