La que és potser la companyia més emblemàtica del país celebra 41 anys amb una gran exposició a Sitges, que demostra per què són irrepetibles i de quina manera han sabut connectar amb diverses generacions. Però, podria néixer avui una nova La Cubana?
En aquest país no som gaire justos amb els artistes. Als uns els hem regalat diners i glòria. Als altres, algun copet a l'esquena, alguna rialleta i poca cosa més. N'hi ha que són el poder, que saben moure's als despatxos com peixos dins l'aigua. I n'hi ha que van fent sense embrutar-se les mans i amb el cap ben alt. La Cubana és del segon grup.
És curiós, avui dia encara, l'escassa devoció que desperta la companyia de Sitges en els circuits institucionals. Fa uns anys, el director de la tropa, Jordi Milán, em comentava amb orgull que mai no havien demanat cap subvenció per aixecar un espectacle, cosa que es pot corroborar fent un tomb pel DOGC. I no ho han fet perquè creuen, simplement, que els diners de tots han d'anar a parar a la gent que els necessita de debò, sobretot els que comencen i volen obrir-se camí. A ells, tothom els coneix. I si han arribat fins aquí, a celebrar 41 anys amb una exposició fantàstica al Miramar Centre Cultural de Sitges, és perquè el públic els estima. Cegada de amor(1994) va tenir, poca broma, més d'un milió d'espectadors
És curiós, tanmateix, que ni tan sols hagin coproduït cap espectacle amb un teatre o festival públic. Només al principi, als anys 80, van comptar amb el suport del Festival de Teatre de Sitges, quan el dirigia Ricard Salvat, i el Centre Dramàtic de la Generalitat d'Hermann Bonnín, que va programar el primerenc Cubana's Delikatessen (1983) i va provocar, en certa manera, l'explosió de la companyia al sud dels Pirineus.
Des d'allò, res. Amb un intent frustrat pel mig. En l'època de Sergi Belbel com a director del TNC (2006-2013) van estar a punt d'estrenar-hi elGente bien. de Santiago Rusiñol. que, anys més tard, el 2016, farien al Coliseum a partir de la idea que van parir aleshores. Va ser el mateix Belbel que els va trucar per dir-los que els volia. I, sitgetans com són, van triar un Rusiñol. Milán m'ho va explicar: “Volíem posar quatre palaus iguals, amb les quatre èpoques, 1917, 1951, 1980 i 2017. Tot estava tapat per un vidre i tots els espais eren iguals. La gent podia triar quin espai escoltava a través d’uns auriculars, ja que tot estava sincronitzat. Era per fer el tafaner. Vam començar a treballar, però un mes després van tirar enrere el projecte. Va ser una gran desil·lusió”. La crisi del 2008 i les retallades brutals van fer inviable el muntatge.
Ha plogut molt des d'aleshores i el mateix Nacional ha comptat amb un director, Xavier Albertí, fan del Paral·lel històric, que podria haver allargat la mà a La Cubana i convidar-los a instal·lar-se a la Sala Gran per fer-la grossa. Però no, tampoc.
I això que la nostàlgia és, segurament, el substantiu que millor defineix la feina de Milán i els seus en els últims vint anys. La nostàlgia d'una manera de fer teatre, de viure el teatre, de ser en el teatre. El record de les vedets, de les plomes, dels postissos, de les perruques, de tot el que és fals, de tot el que alimenta la il·lusió.Adeu Arturo, el xou que anirà a Barcelona en breu després d'estrenar-se a València el 2018, va per aquí. Com també hi anava Gente bien, Campanades de boda…
És el record d'una Barcelona que no existeix, que va morir quan ens vam creure que la modernitat passava per fer el que mateix que fan els altres. Era una Barcelona molt més autèntica que la d'ara, més bruta, més sorollosa, més perillosa, més transvestida. Alain Platel s'hi va inspirar per aixecar un dels seus millors muntatges, Gardenia, que visitarà Temporada Alta de nou aquesta tardor.
La Cubana n'ha begut, d'aquelles plomes, des dels seus inicis, quan aquella manera de fer teatre ja estava morint. Ells van poder assaborir-la i se la van apropiar per fer-la arribar fins als nostres dies. Els seus espectacles en són un record, remot i particular, filtrat per un sentit de l'humor molt contemporani que prova un coneixement profund del públic, de l'essència catalana. Quan la rauxa ha estat per sobre del seny, a nivell artístic, sempre ens han anat millor les coses. Sens dubte.
Els indocumentats potser veuen La Cubana com una cosa xarona, antiga, cecs davant l'autèntica avantguarda. Hi ha una fina línia que els connecta amb Rusiñol, amb Joan Brossa, amb Carles Santos, amb Pere Portabella, amb Calixto Bieito i Roger Bernat. El no tenir por del que diguin i despertar l'ai, ai, ai, pronunciat amb unes ganes terribles que la funció no s'acabi. Entre l'Antic Teatre i La Cubana no hi ha gaire distància.
Basta veure qualsevol capítol deTeresina S.A. per adonar-se de tot això. No hi ha cap fet de l'actualitat que no pugui resumir-se en una escena de la sèrie. Una sèrie, atenció, gravada el 1991 i que només compta amb tretze episodis. Encara no entenc què els devia passar pel cap als directius de TV3 d'aleshores. Si La Cubana fos britànica, hauríem tingut Tresines fins al 2010, com a mínim.
L'exposició de Sitges és un recorregut brutal per la història de la companyia i dels últims 50 anys de teatre català. Quan surts, pateixes una sensació agredolça. On és aquell món que recorden? Què se n'ha fet? Per què el vam enterrar? Quan veus com l'Ajuntament de Barcelona compra El Molino mentre fa patir l'Antic Teatre, les preguntes, potser, obtenen respostes.
Avui no podria néixer una altra companyia com La Cubana. Ja no hi ha plomes al teatre català. Queden massa lluny. Tampoc no hi ha gaire lloc per al gamberrisme. Som massa assenyats. Els arrauxats es mouen per circuits minoritaris, un xic massa seriosos. I la grandesa de La Cubana és que sempre han pensat que el que feien, des de l'avantguarda, era per a tothom.