Són vint-i-quatre imatges que semblen paisatges, però que només són fragments i detalls del mar, del bosc, de les roques, del cel. Són fotografies amb un aspecte daurat, una brillantor matisada, una tonalitat de llum molt especial, que ens fan pensar en tota mena d’imatges sacralitzades. Són quadres que ens recorden les icones del cristianisme ortodox, les aurèoles dels sants i de les verges de la imatgeria cristiana de molt diverses èpoques i llocs. I són imatges que, alhora, ens fan pensar en el noble treball artesà, pacient i delicat, dels dauradors, que ens recorden les enquadernacions en fil d’or, les caplletres daurades.
Jordi Ortiz. L’entorn, mar, bosc, roca, cel.
Les Bernardes, Espai de Cultura Contemporània
Carrer Major, 172, Salt
Fins el 30 de desembre 2021
L’exposició que ara presenta Jordi Ortiz a Les Bernardes ̶ i que es va poder veure fa pocs mesos al MAM de Tarragona ̶ està composta per fotografies sobre l’entorn natural realitzades amb la tècnica de la impressió digital sobre pa d’or Rosenoble de 23,75 quirats. Precisament, la mostra porta per títol Entorn, però a continuació, en el subtítol, apareixen les paraules “mar”, “bosc”, “roca” i “cel” que fan referència a elements essencials com l’aigua, la terra o l’aire.
Malgrat que es presenten de forma barrejada, hi ha sis fotografies dedicades a cadascun dels temes, sis que fan referència al mar, sis que fan referència al bosc, sis a la roca i sis al cel. Són imatges que emfatitzen els detalls i les textures amb uns enquadraments parcials; no s’hi veuen grans espais ni panoràmiques generals. Unes són més clares i definides, s’hi poden distingir els arbres, els troncs, els núvols. Altres són més ambigües, ambivalents, i es presten a possibles interpretacions; són, per exemple, les imatges de les onades que poden semblar també dunes de sorra o moviments de terres. Però totes tenen aquesta aparença sacralitzada que proporciona la superfície daurada; perquè els tons daurats confereixen un aspecte sacre a la imatge, la sacralitzen.
D’això parlen els textos del catàleg. Victòria Cirlot diu que “aquí no es tracta d’una natura sublim, sinó d’una natura sagrada”, del “sentiment sagrat de la natura”. Pilar Parcerisas acaba el seu text asseverant que “la natura és or i aquestes imatges la sacralitzen definitivament en un món mancat de culte sagrat i símbols.” I Perejaume es refereix a les “santes onades, santes roques, sants arbres i sants núvols”. El mateix Jordi Ortiz confessa que volia expressar veneració i donar un aspecte sagrat a les imatges, que, d’alguna manera, volia venerar la natura.
Hom diria que estem davant d’una apologia de la natura, d’unes fotos fetes per un naturalista convençut i militant, de les imatges d’un fotògraf o d’un ecologista il·luminat que idolatra els elements naturals. Però Jordi Ortiz (Tarragona, 1957) és dissenyador gràfic i fotògraf, viu i treballa a Barcelona, amb Patxi Solà té un estudi especialitzat en el disseny de llibres d’art, de fotografia i de llibres d’artista i, d’entrada, no està especialment interessat en el paisatge. La seva intenció és tan sols —i no gens menys— la de descobrir i fer mirar les coses que generalment no veiem en el nostre entorn més immediat, en el fet més quotidià que ens envolta, en l’espai urbà, gairebé sense moure’ns de casa nostra.
En un vídeo de fa uns sis anys que, paradoxalment, es titulava Muntanyes, Ortiz mostrava imatges en contrapicat de gratacels i edificis urbans de la mateixa Barcelona que, degudament enquadrats, assolien l’aspecte de muntanyes. Eren imatges extretes dels edificis, de les façanes, perquè “hi ha edificis que s’estan construint actualment a les grans ciutats que es converteixen, per la seva monumentalitat, en muntanyes contemporànies”.
En aquell cas es tractava de cercar una semblança entre les imatges de l’arquitectura i l’aspecte del paisatge natural, a través d’una determinada mirada i un artifici visual.
I aquí sorgeixen les grans paradoxes de les imatges que ara exposa Jordi Ortiz. Perquè els elements naturals fotografiats en aquesta ocasió (mar, bosc, roca, cel) han estat descoberts en el mateix espai urbà de Barcelona. Si mirem les fotografies una a una no les relacionaríem pas amb l’avinguda Diagonal, per exemple, que és on s’han fet les del “bosc”. Les del mar estan fetes a la desembocadura del Besòs i les del cel des del terrat de casa seva.
Per a aquest artista-fotògraf es tracta de transitar per l’entorn més immediat i descobrir les imatges en qualsevol lloc perquè “caminar és l’única forma de veure” i perquè “en cotxe i moto no veus res”.
És la paradoxa de retrobar i descobrir la natura dins de l’espai urbà, allà on generalment no la cerquem, de singularitzar-la, de connectar-hi de manera sensible i directa, de pensar-hi, de sacralitzar-la.
D’altra banda, també crida l’atenció el fet que aquestes imatges de detall, aquests fragments d’elements naturals, semblen grans paisatges o enormes panoràmiques. Es tracta, en aquest cas, d’una mena de “sinècdoque visual” que pren la part pel tot (pars pro toto); uns troncs ens transformen en la imatge d’un bosc, un núvol esdevé una panoràmica celestial, un fragment de roca sembla una gran muntanya, una onada es converteix gairebé en un mar o un oceà.
Tot plegat, un recurs artístic i una forma de cridar l’atenció sobre la bellesa dels elements naturals, sobre la importància de la nostra mirada, sobre la necessitat d’apropar-se i valorar l’entorn més quotidià i proper per tal de descobrir-hi tot allò sensible, viu i natural que encara hi resta.