Si hi ha una cosa que no falta mai a la cartellera de Barcelona són clàssics, textos antics muntats per directors que volen donar-li la volta. En l'última setmana, Agustí Villaronga ha adaptat el mite de Clitemnestra i Paula Errando ha refet 'La casa de Bernarda de Alba' de Lorca. Dos muntatges als antípodes.
Hi va haver una època, a primers del segle XXI, en què tots els directors europeus que volien fer-se un nom muntaven un clàssic per rebregar-lo. Ja es podia dir Shakespeare, Èsquil o Txékhov, fins i tot Brecht i Williams. La idea era "actualitzar-lo", fer-lo llegible per al nostre temps, amb vestuari, música i escenografia contemporanis. Amb coreografies pop i tot el que calgués per convertir-lo en interessant. I n'hem vist a gavadals, de clàssics de tota mena.
N'hi ha, certament, que no ens cansaríem de veure, com Hamlet o El Rei Lear. Un director barceloní em va dir una vegada que, per començar, per aprendre, l'ideal era agafar un clàssic, ja que tenies al davant un text que funcionava per ell mateix i tu només havies de col·locar-li un embolcall bonic. Però això no vol dir que dirigir un clàssic sigui una tasca fàcil. Pots presentar autèntiques llaunes insofribles si no saps fer-li front.
El problema, sovint, és l'excés, que una peça determinada assalti l'escena cada dos per tres, com ens ha passat en els últims anys amb Oncle Vània o Les tres germanes. N'acabem tips amb l'escassa gosadia dels programadors. La reiteració es produeix perquè hi ha directors que volen aportar alguna cosa nova. Si no pots oferir una altra mirada, millor no fer-lo, oi?
I aquí arribem a la Clitemnestraque Agustí Villaronga ha portat al Romea. La idea no era anar a la primera part de l'Orestíada d'Èsquil, sinó a la novel·la La casa dels noms de Colm Tóibín. I el resultat teatral, tanmateix, s'assembla molt a la peça grega, per molt autor irlandès que hi hagi pel mig.
Villaronga ha aconseguit la proesa de reduir a una hora i cinc minuts la tragèdia i de disposar d'una Clitemnestra d'excepció, Núria Prims, que és qui aguanta tota la producció. Però no sé si la història de l'esposa d'Agamèmnon —que assassina el seu marit després que ell sacrifiqui la seva filla Ifigènia—passada pel sedàs del director mallorquí ens interpel·la. Tots aquests matalassos que hi ha en escena li donen un aire un pèl antigot. I les interpretacions tampoc no guanyaran cap premi.
No estem de sort amb les últimes adaptacions gregues. Ni aquesta era bona ni tampoc no ho van ser l'Èdip rei d'Oriol Broggi ni la Medea de Lluís Pasqual. Totes ben diferents. Cap d'elles amb l'espurna de genialitat que fa que una peça se't quedi a la memòria per sempre.
No oblidem que aixecar un Sòfocles o un Shakespeare val molts diners, ja que precisen repartiments considerables. No seria millor invertir-los en teatre contemporani? No són tragèdies les obres de Wajdi Mouawad? O elJerusalemde Jezz Butterworth? O l'Àngels a Amèricade Tony Kushner?
Cada any s'estrenen nord enllà tragèdies molt potents que ens agradaria veure. Penso en Inheritance de Matthew Lopez, un tros d'obra com un campanar. O els últims Stoppard. I tantes altres. Aquí, a més, tenim un bon grapat de dramaturgs farts d'escriure monòlegs o peces per a dos personatges perquè no hi ha pressupost per a més.
L'altre camí, més interessant, és despullar els clàssics, fer-ne spin-offs o rellegir-los de debò, no només a nivell estètic, sinó també dramatúrgicament. Una cosa com Els ocells de La Calòrica o el Vaniad`Àlex Rigola. O el que ha fet Paula Errando amb La casa de Bernarda Albaa la Nau Ivanow. La directora valenciana ha entomat l'obra de Lorca i n'ha deixat únicament les filles de la Bernarda per aixecar un muntatge que funciona sol gràcies a cinc actrius (Júlia Barceló, Judit Cortina, Mariona Ibáñez, Alba Sáez i Paula Jornet) que saben molt bé què fan.
Errando només fa servir una taula, unes quantes cadires, una tumbona i dos fils d'estendre. És més interessant el vestuari que la il·luminació. Elimina personatges i es queda amb la poètica de Lorca, una cosa tan indestructible com la de Shakespeare o Espriu. Les actrius no caldria que es moguessin. La dramatúrgia és tan fina que ho aguantaria tot. En una hora i poc, els personatges queden ben perfilats i podem assumir la història al complet sense necessitar que ens mostri el que no ens explica. No cal.
La casa sin Bernarda és, salvant les distàncies, un exercici com el de Stoppard amb Rosencrantz i Guildenstern són morts o el de Brian Friel ambAfterplay. Fins i tot com aquell Julia Smells que va aixecar Jordi Casanovasfa una pila d'anys. És muntar un clàssic d'una altra manera, bé posant el focus sobre un aspecte determinat de la peça mare, bé donant-li continuïtat temporal, fer-lo reviure.
No seré jo qui digui que millor que ho deixem córrer, que fem una veda de clàssics durant quatre o cinc anys, que segur que aleshores els tenim més vigorosos i grassos. Que cadascú faci el que vulgui, i anem gastant els pocs diners que tenim en el mateix de sempre, oblidant, mentrestant, que hi ha altres clàssics que no veiem perquè ningú no s'hi atreveix, com Primera història d'Esther, segurament la millor obra catalana del segle XX.
Jeanette Winterson, a Per què ser feliç quan podries ser normal(Periscopi, 2021), explica que els obrers anglesos de mitjans del segle XX, com la seva família adoptiva, tenien una relació molt propera amb Shakespeare perquè coneixien la seva llengua d'anar a missa. Fins a aquella època, diu, les esglésies anglicanes empraven la versió de la Bíblia del rei Jaume de 1611, el mateix any que el Bard va escriure Conte d'hivern. I, per tant, ni Shakespeare ni John Donne els sonaven estranys. Poc després, es van modernitzar els textos sagrats i el vincle amb 400 anys d'història va desaparèixer. Per això, apunta l'autora, és tan difícil, per als anglesos d'ara, assumir la llengua de Shakespeare.
Potser ens passa el mateix a nosaltres amb els clàssics, que no els entenem, sobretot els nostres. No que no sapiguem de què parlen, sinó que la llengua ens sembla molt llunyana, sobretot si ens referim a Espriu, Guimerà o Rusiñol. No hi estem avesats, a sentir-los. I dins una llengua hi ha tot un sistema metafísic. Tanmateix, hauria d'arribar el moment de començar a destriar el gra de la palla. Recuperem textos, si volem, però mirem de ser una mica originals.