Autor de diversos llibres, Felipe César Londoño és actualment degà de la Facultat d'Arts i Disseny de la Universitat Jorge Tadeo Lozano, editor honorífic de la revista Leonardo (The MIT Press), membre col·laborador d’Hexagram Canadà (Network for Research-Creation in Arts, Cultures and Technologies ) i director del Festival Internacional de la Imagen, esdeveniment especialitzat en creació digital i arts electròniques que es fa des de 1997.
Arquitecte, PhD en Enginyeria Multimèdia per la Universitat Politècnica de Catalunya, i investigador en creació digital, indústries creatives, disseny, educació i noves tecnologies, és també director del grup de recerques DICOVI, membre del consell editorial de la revista Kepes, coordinador del ClusterLab - Indústrias Creatives del Eje Cafetero i de la Incubadora de Empresas Culturales.
Com a delegat de la ministra de Cultura de Colòmbia, Felipe César Londoño és membre del Consell Nacional de les Arts i la Cultura en la Cinematografia. Cofundador del programa de disseny visual de la Universitat de Caldas i professor titular d'aquesta institució, va ser rector d’aquesta universitat entre 2014 i 2018, director del Departament de Disseny Visual, degà de la Facultat d'Arts i Humanitats, creador i director dels estudis de màster i doctorat en Disseny i Creació, director del Postgrau en línia en Arts Medials, consultor de la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib de les Nacions Unides per qüestions relacionades amb les Indústries Creatives, gestor i primer gerent del Centre Cultural Universitari Rogelio Salmona de Manizales i del Centre de Ciència Francisco José de Caldas, espais de referència capdavanters en l'apropiació social de la ciència, la tecnologia i la innovació, per mitjans de l'art i del disseny.
Felipe César Londoño ens recorda que, tradicionalment, els científics i els artistes es caracteritzen per la passió pel coneixement, la innovació, el descobriment, per mirar més enllà del que observem des de la perspectiva de la quotidianitat. Pren com a referència per a aquesta comparació, la recent sèrie d’articles de la revista Nature, que revisa les valoracions i consideracions mútues entre les comunitats científica i artística.
Segons el nostre convidat, molts científics, més enllà de la concepció banal i generalitzada de l’art i els artistes com a vectors de comunicació de llurs experiències i descobriments, pensen que art i ciència comparteixen interessos. En virtut d’aquesta situació cada vegada més assumida, participen de manera directa amb el suport de la tecnologia, que fa possible pensar qüestions comunes, com ara l’aplicació de la performativitat algorísmica o la intel·ligència artificial. El camp de recerca és extraordinàriament plural i actiu, de manera que el creixement de la xarxa internacional de professionals de les arts, les ciències i les tecnologies ha esdevingut un element fonamental de la revolució industrial 5.0.
Com a especialista en disseny, Felipe César Londoño ens fa veure que aquesta disciplina té presència extraordinàriament rellevant en els debats que tracten les relacions entre art i ciència, si més no des de les contribucions de la Bauhaus, ara fa ja més de cent anys, que sintetitzen el pensament de dècades anteriors en una nova manera de concebre el món, a la recerca de la transformació dels descobriments de l'art i la ciència en fets usables i tangibles d'aplicació a la vida quotidiana.
Al llarg de l’argumentació i en relació amb el deteriorament evident del medi ambient, fa seva una idea essencial del pintor, dissenyador i teòric hongarès György Kepes, fundador del Center for Advanced Visual Studies al MIT: “El disseny és clau en la reconciliació de l'ésser humà amb l’entorn”. Considera, doncs, que entendre els éssers humans com a part d’un món habitat per altres éssers no necessàriament humans. Forma part dels crítics, pensadors i dissenyadors que, més enllà de la funció d’utilitat per als sistemes econòmics dominants, veuen el disseny com a pensament del món; un disseny que integra en un únic procés conceptual les capacitats científiques de descobrir i de desenvolupar, les capacitats artístiques d’explorar i d’expressar amb la de creació de prototips i dispositius orientats al plantejament de solucions significatives com a perspectives de col·laboració i convivència entre les diverses cultures i espècies que habitem el planeta Terra.
Un disseny, doncs, capaç de transformar el món, a condició que oblidi les falses solucions de la dinàmica del consum que, entre altres errors, ens du a l'ús pervers dels recursos limitats que tenim a l’abast. Segons Felipe César Londoño, la triada de disseny, art i ciència ens proporciona, des d’una perspectiva tecnològica i multidisciplinària, les eines perfectes per a l’exploració de les complexitats d’un món que mai no podríem abastar des de formulacions conceptuals aïllades.
La superació de les crisis requereix solucions noves, escriu Bonaventura Souza; i és justament això el que el nostre convidat prescriu: de la incertesa, component distingit dels actes creatius, en diàleg amb la passió per l’exploració i el coneixement que condueix el desenvolupament de l’art i la ciència, hi emergeixen rutes no vinculades als processos tradicionals de recerca clàssica.
Cal canviar el significat del que entenem per coneixement. Haurem d’aprendre de les cultures que hem arraconat, com les precolombines, models de formes de veure el món des de la incertesa i amb el respecte dels altres éssers vius. No hi ha tensió entre recerca i creació. Al contrari: són complementàries. No existeixen separades i això ha de guiar la preparació dels nostres joves en l’enfrontament de la incertesa i les preguntes sobre el que sorgirà i sobre el que desconeixem. També, en la generació de mecanismes d'obertura de la ment, a fi de preparar la humanitat per entendre i assumir la complexitat de les problemàtiques de les amenaces que comprometen el nostre planeta.