L’Òpera de París reprèn l’activitat, després d’un any i mig de tancament forçós, amb la recuperació d’un muntatge del polonès Krzysztof Warlikowski molt criticat i blasmat en l’estrena, fa quinze anys, a causa de la seua heterodoxa lectura d’'Ifigènia a Tàurida', l’obra de Gluck que culmina la renovació operística al segle XVIII.
Ifigènia a Tàurida (Iphigénie en Tauride)
Música de Christoph W. Gluck i llibret de Nicholas-François Guillard
Krzysztof Warlikowski (posada en escena), Thomas Hengelbrock (direcció musical), Tara Erraught (Ifigènia), Jarrett Ott (Orestes), Julien Behr (Pílades), Jean-François Lapointe (Toant), Agata Buzek (Ifigènia, rol no cantat), Orquestra i Cors de l’Òpera Nacional de París
Òpera Nacional de París
Palau Garnier
26 de setembre de 2021
La Ifigènia a Tàurida que s’ha representat a l’Òpera de París, entre el 14 de setembre i el 2 d’octubre, és el rescat d’una producció que, després de tants anys i d’un llarg recorregut per diversos escenaris, ja es pot considerar clàssica. La posada en escena de Krzysztof Warlikowski fou, en el seu moment, una aposta arriscada de Gérard Mortier, com quasi totes les que va concebre el visionari belga. De fet, Mortier, després d’haver assistit a alguns dels provocadors muntatges teatrals de Warlikowski, li va suggerir la idea d’entrar en l’ambient operístic allà per l’any 2006. El resultat fou una Ifigènia a Tàurida titllada d’iconoclasta i polèmica aleshores. Acusat d’indecent i d’irrespectuós amb l’obra tal com la va concebre Gluck, amb aquest pecat original Warlikowski va entrar per la porta gran en el selecte parnàs de directors d’escena escridassats al palau ideat per l’arquitecte Charles Garnier.
La represa d’aquella producció en 2016, deu anys després de la première i sense Mortier en el món, ja fou millor digerida. Però sobretot aquesta nova recuperació d’aquella controvertida posada en escena, la tercera a l’Òpera de París, ja no ha molestat ni indignat ningú. Ha tingut temps de madurar i de convertir-se en una de les produccions d’òpera més reeixides dels últims anys. No obstant això, el complex univers creatiu de Warlikowski continua pesant en una proposta estètica on les projeccions, el joc de dobles o el transvestiment afeixuguen el seguiment del fil dramàtic de l’òpera.
D’entrada, el plantejament de Warlikowski situa la història mitològica en una residència de dones majors, de l’aristocràcia, on una Ifigènia en la senectut (representada per l’actriu Agata Buzek) és assetjada per les visions del seu passat. En aquest punt, convé recordar l’argument del llibret de Nicholas-François Guillard, basat en l’obra homònima de Guymond de la Touche que, al seu torn, parteix de la tragèdia d’Eurípides. Ifigènia és una dona turmentada pel seu passat, atès que el seu pare, Agamenon, decideix sacrificar-la, però feliçment és salvada per la deessa Artemisa, que la du a Tàurida. I ací comença l’argument d’aquesta òpera, amb Ifigènia convertida en sacerdotessa d’un temple de Tàurida, on regna Toant i on, d’acord amb els costums ancestrals, ha de presidir el sacrifici dels estrangers que entren en aquella terra. Dos joves que arriben a aquell regne, Pílades i Orestes, són capturats i portats davant d’Ifigènia que, en conseqüència, ha d’organitzar-ne el sacrifici. Tanmateix, la sacerdotessa Ifigènia descobreix que Orestes és el seu germà i decideixen escapar i tornar al seu país, juntament amb Pílades, cosa que aconsegueixen enganyant el rei Toant, gràcies a la intervenció màgica d’Artemisa.
Així, les visions pretèrites o els temors futurs martiritzen constantment els tres personatges principals: Ifigènia, torturada pel seu sacrifici frustrat a mans del pare que li provoca malsons i al·lucinacions; Orestes, rosegat pels remordiments com a conseqüència d’haver assassinat la seua mare, i Toant, obsessionat per les visions traumàtiques de la seua mort. En el cas d’Ifigènia i Orestes, aquest martiri i aquests traumes són resultat de la maledicció dels déus a la seua família, els Atrides. Per a reforçar aquest efecte, Warlikowski entremescla l’acció dels quadres amb imatges projectades, com una sort de presència freudiana que tortura la ment de la vella Ifigènia. A més, un gran espill com a teló reflecteix el públic i el pati de butaques, que també es converteix en escenari amb la disposició del cor en les llotges laterals i amb l’aparició de Pílades i Orestes en el pati de butaques i de la deessa Diana en l’amfiteatre.
Tot plegat, el director d’escena polonés dibuixa un univers complex, turmentat, amb la voluntat potser d’evidenciar tots els elements dels actes violents que predominen en aquesta història. I és que els personatges mitològics esdevenen ací persones reals, que pateixen en les seues carns el dolor d’una violència secular que conviu amb la humanitat des de l’inici dels temps. Aquesta pulsió violenta, inherent a la nostra natura d’acord amb la teoria psicoanalítica, es manifesta al final amb l’assassinat de Toant, que afegeix un altre component dramàtic, perquè la història és cíclica i tot es repeteix, sobretot els episodis tràgics. Un missatge que no es deixa entreveure fàcilment, ja que la voluntat de transgressió obliga Warlikowski a crear un món de símbols i imatges molt sofisticat.
D’altra banda, aquesta obra mestra del compositor alemany Christoph W. Gluck (1714-1787), estrenada en versió francesa en 1779 justament a l’Òpera de París, representa la culminació de la seua reforma operística, en la qual, a més de la reformulació dels recitativi o de la reducció dels moviments de dansa, despullarà les melodies dels ornaments excessius a fi de presentar d’una manera més directa les heroïnes i els herois. En aquest sentit, les veus que integraven l’elenc d’aquesta producció hi anaren com l’anell al dit. Primer que res perquè eren veus majoritàriament joves i, doncs, encaixaven perfectament amb el rang d’edat dels personatges cantants i, tot seguit, perquè responien a la claredat del missatge a transmetre, incloent-hi el component gestual, de manera que aquella comunicació directa semblava concretar-se amb nitidesa.
Cal destacar la interpretació de la mezzosoprano Tara Erraught, que debutava a l’Òpera de París i que ens va oferir una Ifigènia que anava creixent a mesura que avançava la trama. La seua lectura de l’ària “Ô malheureuse Iphigénie”, que tanca l’acte tercer, fou un dels moments més destacats de l’espectacle. Però va ser sobretot en l’últim acte quan Erraught es va mostrar amb tota la seua plenitud, amb unes intervencions riques en matisos i en dramatisme.
Pel que fa a la parella Orestes-Pílades, malgrat la compenetració vocal en els duos, ressaltaria la qualitat del baríton. En efecte, Jarrett Ott va cantar amb mestria les seues àries, tot i la dificultat afegida de no veure a causa de les ulleres fosques que havia de portar obligat per la dramatúrgia. El timbre ombrívol i quasi fosc de la seua veu s’acordava intensament al rol tràgic i afligit del personatge d’Orestes.
Tanmateix, vaig experimentar sensacions oposades respecte a la interpretació i la conjunció entre l’orquestra i els cors. Si bé la versió que va oferir Thomas Hengelbrock amb l’orquestra fou molt acurada i respectuosa amb l’estil clàssic de l’òpera, he de confessar que les veus del cor no acompanyaren en res la lectura i el treball volgudament historicista del director. Comptat i debatut, la contenció, la lleugeresa i la riquesa dinàmica que oferia l’orquestra es veien tristament desarmades cada vegada que els cors intervenien, amb uns vibrati romàntics i uns matisos fora d’estil. Heus ací la sempre difícil conjunció entre música i època que s’observa sovint en formacions no especialitzades en la interpretació de la música anterior al segle XVIII.
El final de la representació vingué acompanyat de llargs aplaudiments, ben merescuts en general. Una rebuda ben diferent de l’obtinguda l’any 2006, en què la cridòria acomiadava l’estrena d’aquesta producció d’Ifigènia a Tàurida hui convertida en referència. Els fantasmes del passat sempre ens recorden el que hem viscut i el déu Cronos ens ajuda a relativitzar-ho. Així, la Ifigènia anciana de Warlikowski viu encara traumatitzada pel seu passat, tot i que ja ha assumit la tragèdia de la seua existència, com els humans assumim que la història torna, que és un cicle perpetu sempre acompanyat de violència. La mateixa violència que dorm després de la tercera represa d’aquesta Ifigènia a Tàurida, però que despertarà amb virulència amb una nova posada en escena provocadora, irreverent i iconoclasta de Krzysztof Warlikowski.
