Apel·les Fenosa, classicisme i modernitat en l'escultura

Apel·les Fenosa
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12, baixos.
Barcelona Projecte a cura de Marc Domènech i Francesc Mestre
Fins al 5 de novembre 2021

L’any passat vaig tenir l’oportunitat de veure l’exposició El Vendrell. L’època daurada: Casals, Fenosa, Guimerà i Nin que es va celebrar al Palau Robert, de la que aquesta revista se’n va fer ressò. Hi havia un apartat dedicat a les escultures d’Apel·les Fenosa, ja que en aquesta població tarragonina es troba la Fundació que porta el seu nom dirigida per Josep Miquel García. Es va inaugurar el 2002 per la seva dona Nicole. Està ubicada en un palau renaixentista del segle s. XVI, on hi tenia el taller-residencia estiuenca des del 1957.

A principis del present any la galeria Marc Domènech va presentar la col·lectiva Aquelles petites coses,on hi havia tres petites peces de Fenosa. Ara, la galeria torna a exhibir obra d’aquest escultor, però en aquesta ocasió ho fa dedicant-li un espai preferent perquè el públic que la visiti se senti com si estigués al taller de l’artista, tal com es pot veure en una fotografia realitzada per Jean Marie del Moral, fotògraf que va immortalitzar-lo sovint mentre treballava al seu estudi. En aquest espai es pot apreciar el gran nombre de petites escultures que omplien els prestatges. Fenosa també va voler que del Moral passés a la posteritat ja que li va fer un retrat en tinta xina, l’any 1982, que es va exposar al Palau Robert.

Marc Domènech sempre ha mostrat un gran interès per l’obra de Fenosa, ja que creu que no se l’ha valorat com es mereix, tot i que a El Vendrell existeix un museu que permet conèixer i endinsar-se en el seu treball, però en realitat no s’han fet gaire exposicions individuals a Barcelona, ja que només tenim coneixement de les que es van dur a terme a la sala Parés, el 1932, la sala Gaspar, el 1986 i la galeria Dolors Junyent, el 2008. En canvi a nivell institucional se n’han realitzat més, com les del Palau de la Virreina (1983), el MNAC (1999) i el Palau Moja (2008). Per això, Marc Domènech “vol contribuir a emplenar aquest buit i donar de nou visibilitat al treball d’un dels escultors catalans més reconeguts de la postguerra”. Per tant, és d’agrair aquest projecte que ha comptat també amb la col·laboració del galerista Francesc Mestre, així com de Josep Miquel García en el text del catàleg.

Apel·les Fenosa. L’equilibri entre el classicisme i la modernitat

Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 – París, 1988) es va formar a l’Escola d’Arts i Oficis. Va ser ajudant de l’escultor noucentista Enric Casanovas. Quan tenia 22 anys se’n va anar a Paris on conegué Picasso, entre altres artistes, qui l’introduirà en l’ambient de la ciutat. Va ser el pintor Pere Pruna qui els va presentar. El 1924 fa la seva primera exposició individual a la capital francesa, a la galeria Percier, acompanyat pel pintor malagueny i pel poeta Max Jacob que li escriu la presentació del catàleg. A la dècada dels 30 torna a Barcelona, però al començar la Guerra Civil se’n torna a Paris on viurà i treballarà fins a la seva mort.

L’any 1981 rep un encàrrec de la UNESCO que consistia en realitzar una escultura, concretament L’Olivier, com a guardó del Premi Educació per la Pau, que cada any s’atorga a un personatge o a una institució. L’any següent la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla d’Or. Més tard, també rep la de la ciutat de Barcelona i de la Legió d’Honor francesa. A Barcelona tenim la sort de poder contemplar diverses escultures seves en diferents punts de la ciutat com són A Pau Casals i El bon temps perseguint la tempesta, situades a les avingudes Pau Casals i Gaudí, respectivament.

Exposició galeria Marc Domènech

L’exposició ocupa totes les sales del soterrani, ja que a la planta al nivell del carrer hi ha la del pintor i poeta francès Henri Michaux, de qui s’exhibeix un retrat fet per Fenosa, l’any 1949, que serveix de nexe entre les dues exposicions. Es dóna el cas que Michaux no tenia gaire interès en ser fotografiat per no perdre part de la seva ànima. Per això aquest petit bust és dels pocs retrats que li van arribar a fer. En conjunt es mostren 27 escultures de bronze realitzades entre el període 1944-1962. Totes elles giren entorn d’un determinat expressionisme, allunyat del classicisme dels anys 20 i 30. La figura de la dona és la màxima protagonista, així com el procés de metamorfosi que pateixen. Per això el galerista afirma que Fenosa “cerca l’equilibri entre la modernitat i el classicisme sense abandonar el seu insubornable lligam amb la natura”.

Respecte de les obres, n’hi ha quatre de format més gran que destaquen respecte de les més petites. Una d’elles és la Maqueta de Monument aux Martyrs d’Oradour-sur-Glane,1944, que realitzà com homenatge a les víctimes dels nazis a la petita localitat d’Oradour-sur-Glane, a prop de Llemotges. Entre les víctimes hi havia una vintena d’espanyols. La massacre es va produir quatre dies després del desembarcament a Normandia. L’escultura original té més de tres metres d’alçada, però no va arribar a instal·lar-se ja que el bisbe de Llemotges no ho va permetre. Va anar a parar al Museu Nacional d’Art Modern de París. Actualment es troba al Parc dels Pobles de Gernika. El crític i poeta José Corredor-Matheos es refereix a aquesta obra com “el millor teatre, que ve a recordar-nos que la mort i el dolor formen part també del joc”. El galerista l’ha col·locat en un angle de la sala i degut a com està il·luminada, sembla que estiguem davant de tres escultures en lloc d’una, gràcies al joc d’ombres que sorgeixen al seu darrere.

De 1949 s’exposa Femme noble on, a diferència de l’anterior, no s’adverteix la idea de metamorfosi que sovint apareix en el seu treball degut a la fusió entre l’ésser humà –la dona principalment- i la natura. Aquí veiem una jove expectant com si estigués a punt d’iniciar la marxa. El rostre i el cos semi nu estan perfectament delimitats. Les escultures Femme longue plate, 1952 i Harpiste, 1959 són més estilitzades. La primera sembla més un esbós que no pas l’obra final, però en realitat no és així, ja que a l’artista no li interessa representar la figura de la dona des d’una perspectiva realista, sinó que va més enllà, cap a l’abstracció, degut a que només les extremitats denoten l’existència d’un món tangible. Quant a la figura de l’arpista, sempre s’ha sentit atret per la música. La seva germana Palmira va estudiar piano, la seva tia Florensa va ser soprano a l’Orfeó Català i ell mateix tocava la guitarra. El més curiós és que l’arpa no té cordes, però en canvi la disposició de les mans indica que l’està tocant. El cos es fon amb la natura vegetal.

De tot aquest grup la peça que més s’allunya és A Métamorphose 62, 1962, on la dona es transforma en vegetal originant-se un ésser nou que, en aquest cas, més bé seria a l’inrevés, ja que l’entorn vegetal engoleix la dona com si fos una planta carnívora. Cal destacar la presència de dos retrats petits: Tête de Mercè Rodoreda, 1948 i Tête d’Henri Michaux, 1948. El primer és de bronze i el segon de guix. Ambdós personatges van ser amics de l’artista, com també van ser-ho altres escriptors, artistes, crítics i poetes com Paul i Cécile Éluard, Tristan Tzara, Irving Davis, Jean Cocteau, Joan Perucho, Salvador Espriu o Josep Carner. Del poeta i dramaturg Cocteau també hi ha un cap que Fenosa va fer l’any 1939 amb una corona de llorer. La va fer a casa seva durant l’ocupació alemanya de París, que també va estar present al Palau Robert, però no figura en la present exposició .

Respecte de les peces més petites, Daniel Giralt-Miracle opina que “posseeixen una força captivadora, una potencia tremenda que difícilment trobem en la història de l’escultura”. Aquestes escultures tenen la mida de la mà i segons Marc Domènech, l’artista es posava la peça que anava creant dins de la mà que sempre tenia en moviment, com si li tremolés, degut a una malaltia que patia des de petit. Per a Fenosa aquestes escultures són fruit d’un treball “de cor i esperit, on la matèria no hi entra. Si faig estatuetes és perquè hi tenen la mateixa espiritualitat de les grans, però menys matèria”.

Les peces que corresponen al període 1946-1959 encara s’hi pot apreciar el seu interès pel cós humà sencer, on només s’exposa una obra que faci referència a la figura masculina, com és la de l’heroi grec Ulisses (1946). A partir de 1959 les escultures ja estan immerses en el terreny vegetal amb noms femenins, de plantes i flors: Suzanne (1959), Nathalie (1960) i Laura (1965); Feuille d’aconthe (1954), Petunia (1959), Palmier (1959), Dahlia (1960) i Arbre (1961). El poeta i assagista francès Francis Ponge, que casualment va néixer el mateix any que Fenosa, ressalta que li agradava la seva escultura pel “seu modelatge i no per la talla, ja que treballava directament amb les mans damunt el material, i això argumentava la capacitat creativa del cos amb el cos de la matèria”. Aquestes escultures tenen vida pròpia, ja que no són maquetes ni esbossos, sinó que l’artista les crea perquè tinguin la mateixa importància que les grans o les que es troben en un lloc públic. I això, precisament és el que engrandeix la figura d’un dels més grans escultors del segle XX.