Probablement la Clara Vinyals deu estar farta d’explicar que al capdavant de Renaldo & Clara només hi és ella. I que no cal esperar que arribi ningú més per començar una entrevista o fer unes proves de so. Els inicis del projecte de la lleidatana es remunten al 2009 i, a dia d’avui, compta amb tres LP’s i tres EP’s. En una dècada i una mica més, la compositora ha donat sortida a un bon grapat de cançons, caracteritzades fonamentalment per un so melancòlic i la dolçor de la seva veu. Tanmateix, es difícil encasellar-les, ja que consisteixen en una mescla de tendra quotidianitat amb una distància irònica però ben portada. El punt d’inflexió de la trajectòria de la banda ha estat, però, el seu darrer disc, L’amor fa calor (2020, Primavera Labels).
El single de llançament va ser un tema de títol homònim, i indiscutible èxit de l’estiu de llavors, que avançava una nova capa de pop electrònic en la seva proposta musical. Avui dia, la rellevància de Renaldo & Clara en l’escena alternativa del nostre país és evident, i per això no és casualitat veure’l anunciat en cartells de festivals posposats com el Primavera Sound o el Vida.
És estrany i esperançador que algú, amb només divuit anys, posi al seu grup de música el nom d’una peça audiovisual dels 70. Per als menors de trenta no deu ser tan obvi que Renaldo & Clara fa referència a aquell documental surrealista de quatre hores de duració dirigit i protagonizat per en Bob Dylan. I fins i tot seria comprensible que a un bon grapat de persones de més edat l’al·lusió també els fos desconeguda: el caràcter experimental del film, on es la ficció dialoga amb la tasca d’arxiu de la gira americana Rolling Thunder Revue dels anys 1975-76, va suposar tal inaccessibilitat que no va tenir bona acollida crítica. De fet, va ser titllada massivament d’absurda i innecessària, tal i com podem llegir en aquesta ressenya del New York Times. Va ser tan generalitzada la mala recepció de la pel·lícula de Bob Dylan, que es van cancel·lar algunes de les projeccions planificades en cinemes de Nova York i Los Ángeles. I tot i que mesos després de l’estrena l’artista en va permetre la seva reproducció, en una versió reduïda de dues hores, més tard va ordenar que deixessin de distribuir-la.
Però què podem trobar exactament de la pel·lícula Renaldo & Clara en un dels nostres grups del moment? Cal advertir que és difícil definir l’obra audiovisual grosso modo, ja que la seva particularitat resideix en la seva composició calidoscòpica. Tanmateix, podem apropar-nos-hi observant la relació que mantenen els personatges i els diversos registres emprats, constituïda a través de la idea de joc. En les parts d'escenes dramàtiques, en Dylan fa de Renaldo i, la seva dona i musa d’aquells anys, la Sara Lownds, de Clara. En una voràgine de gravacions de concerts, entrevistes en menjadors i plans fixes d’ocells i carrers, assistim a la relació amorosa d’aquests dos personatges on intervé La Dona de Blanc, tot recreant un místic i ambigu triangle amorós. Per acabar-ho d’adobar, aquesta última és interpretada per l’ex-amant Joan Baez, tot contribuint a la difuminació dels límits de realitat i ficció.
Però això no és tot. Durant més de 200 minuts, no només som testimonis del intens vincle de Renaldo & Clara sinó que també assistim a la relació de Bob Dylan amb la seva dona. El gest diferenciador - i marejant - és que l’espectador no coneix les intimitats i converses, carregades de preguntes existencials, de mà de la parella; com els protagonistes han deixat de ser ells mateixos per esdevenir personatges, ens endinsem a una faceta més de la vida de l’artista a través de l’actuació de Roonie Hawkins i Ronee Blakely.
Així doncs, el film dirigit per Bob Dylan permet a l’espectador una experiència cubista, ja que les imatges es disposen de forma fragmentària i desordenada, a més d’obeir cadascuna a formats diferents. En Renaldo & Clara, el cantautor converteix la direcció i interpretació cinematogràfiques en un ball de màscares; en aquest estira i arronsa, crea un marc d’intimitat i confort on poder desenvolupar-se i xerrar de la seva ambició artística, així com d’experiències que el travessen i que ens permeten entendre, una mica més, la seva mirada poètica. La disfressa de Renaldo durant més de 200 minuts li permet ser un Altre i, per tant, concebre’s des d’una distància impossible en el dia a dia de la celebritat.
Potser no va ser a consciència i, en tot cas, no som ningú per dir que és així però podem traçar una sèrie de paral·lelismes entre la pel·lícula de l’autor de Blowin' in the Wind i la banda de la Clara Vinyals. Ja només la decisió d’aquesta última d’amagar-se a partir d’un nom plural, quan a la pràctica s’és una, suposa una primera participació d’aquest joc d’ombres. Gràcies a aquesta immersió en l'alteritat, Renaldo & Clara és capaç de recrear un ambient de misteri i, a la vegada, conservar una mirada prudencial, necessària per relacionar-se amb un entorn des d’una transparència i senzillesa enlluernadores. Per altra banda, la quotidianitat del nord-americà és un patró que també trobem en les lletres del Renaldo & Clara catalans. L’amor, l’amistat i la soledat hi són presents a través d’una forma aterrada i directa, però també moderada i tangible; en són exemples la iconografia poètica de La finestra, la recreació del clima en Uns graus més o la descripció paisatgística de Gira-sols. Però d’entre tots els tons emprats, en la banda de la de Lleida hi destaca la ironia, Aquella Ironia que trobem en totes les melodies d’en Dylan. Una distància ben resolta hi pren força i dona lloc a les emblemàtiques Fent amics, Homenatge, L’atur és el futur o Una vegada.
Probablement, els fanàtics de Bob Dylan s’acostaran a les cançons de Renaldo & Clara i potser trobaran a faltar la confusió d’aquell experiment de fa ja un bon grapat d’anys i que va deixar a mig món del revés. I menys mal que no hi és. El grup de la Clara Vinyals ens du a un passi de diapositives d’un alt component visual, però del seu univers d’embriaguesa extreu unes imatges plenes de nitidesa. I aquesta sensació de reconeixement alhora que d’estranyesa només respon a un saber dur la música a un altre llistó.