Hem de seguir reclamant l’aposta per una programació de dansa nítida i decidida. En tots els teatres públics; també en els espais de caràcter privat, sovint fortament subvencionats, i, evidentment, en els festivals d’arts escèniques del país. D’altra forma, mai no ens en sortirem, perquè els escassos títols i la poca varietat no conviden a conèixer la diversitat i intensa producció d’arreu. També perquè les companyies pròpies continuaran tenint problemes de difusió. I finalment perquè no veurem mai aquí les autèntiques joies que es passegen per la resta del continent. La dansa de Temporada Alta encara es troba a mig camí en aquests objectius, malgrat una interessant oferta que avui repassem aquí.
En el capítol de la promoció dels creadors que treballen o estan fortament vinculats amb nosaltres, el catàleg del Festival de Tardor de Catalunya és prou ajustat. Naturalment destaca la gran producció Sonoma de La Veronal, després del seu exitós pas pel Festival d’Avinyó. Representa el primer pas cap a la superació del llenguatge coreogràfic que ha caracteritzat la companyia i que l’està portant cap a nous camins d’experimentació, encara més nítids en el compromís amb altres llenguatges. També, per mèrits més que contrastats, la nova aproximació a la música de Bach de Mal Pelo, a Highlands; sempre descobrint nous ancoratges des dels quals abordar aquella relació i amb una determinació estètica que els caracteritza. Així com el flamenc contemporani més experimental que arribarà de la mà de Niño de Elche i Israel Galván, artistes de qui ja és quasi impossible trobar nous adjectius per explicar les seves creacions.
Potser té encara més interès saber que el Festival, de nou, fauna aposta per creadors amb una clara voluntat experimentadora. I en la llista algú de qui ja us hem parlat a El Temps de les Arts amb aquesta peça: Crisálidad’Antes Collado. Continua sent important pensar en altres formats possibles des dels quals fer dansa; o en col·laboracions inaudites, com les que protagonitzen habitualment el Col·lectiu Hotel. A Habitació 11: La Honte amb el concurs de la ballarina i coreògrafa d’origen argentí Lisi Estaras, que ha desenvolupat la seva carrera a Brussel·les.
És en el capítol internacional on un festival ens ha de convidar a descobrir coses que d’altra manera és impossible de veure si no viatgem una mica. Gardenia: 10 anys després d’Alain Platel - Franck van Laecke - Les ballets C de la B promet ser la gran festa que ens mereixem després d’aquest any i mig de pandèmia. Per a qui va tenir l’oportunitat de veure la primera versió, amb l’entusiasme de tornar-hi. Per als desconeixedors, amb la voluntat de saber per què és considerada una de les obres més sensibles de la dècada. Retrata un grup de vuit persones que han viscut en trànsit la vida: en els seus cossos i amb el pas del temps. Amplificat tot plegat per aquests anys des de la seva estrena. L’altra gran aposta és Bells & Spells de Victoria Thierrée Chaplin - Aurélia Thierrée, una proposta que uneix el circ contemporani amb la dansa, plena d’imatges pròximes al surrealisme i de fort component poètic.
Però no hi ha Festival sense les seves perles amagades, o senzillament no tan conegudes i que mereixen atenció. L’elogi de la fissura de Lorena Nogal en seria una d’elles. Fa temps que aquesta artista es reivindica més enllà de La Veronal. Mèrits interpretatius sobrats. Una peça de curta durada on, paradoxalment, reflexiona sobre la imperfecció.
No hi ha tot el que esperàvem en aquesta edició de la represa definitiva del Festival Temporada Alta, després de l'esforç organitzatiu i de manteniment de la programació que van aconseguir l’edició passada. Però tot el que hi ha, en l’àmbit de la dansa, és prou important per passar uns bons vespres entre Salt i Girona.