Pedro Moreno-Meyerhoff
Galeria Marlborough
Enric Granados, 68, Barcelona
Fins al 30 d’octubre
Actualment, a la Galeria Marlborough de Barcelona es pot veure una exposició de pintures i dibuixos de Pedro Moreno-Meyerhoff (Barcelona, 1954). Són una quinzena de pintures a l’oli sobre tauler de fusta i vuit dibuixos de grafit sobre paper. Els temes: toreros, bodegons, paisatges i vistes urbanes.
Les obres s’exposen agrupades temàticament. Així, les pintures de toreros s’agrupen en un mateix pany de paret i el mateix succeeix amb els gerros de les flors i les fruites, o amb els dibuixos al grafit. Les dels paisatges urbans assoleixen una presència més personalitzada i individualitzada.
L’estil de Moreno-Meyerhoff no aporta gaires característiques personals. La seva és una tècnica pictòrica més aviat convencional, tradicionalista, preocupada per damunt de tot per aconseguir un resultat òptic, fotogràfic, sotmesa a l’aparença externa de les coses. És un estil sense transgressions expressives, conceptuals o estilístiques; una tècnica neutra, volgudament impersonal.
Segons la nota de premsa, el pintor és una de les figures del realisme actual. En el text del catàleg, Sergio Vila-Sanjuán diu que “la obra de Moreno-Meyerhoff se inserta dentro de la renovación del realismo catalán de los últimos decenios, una tendencia que ha dado nueva vida a las técnicas tradicionales de la pintura realista.” Ens sobta aquesta apel·lació al suposat realisme i a la pintura realista, a la renovació del realisme català, quan en el món de la crítica d’art ja no es posa en dubte que és tan real allò que veiem com el que no veiem, el que pensem, el que sentim, el que sabem, quan cada cop som més conscients que la vista sovint ens enganya, que a l’època de les realitats virtuals totes les mentides, tots els enganys, totes les manipulacions, es poden fer passar per suposades realitats.
Aquests dies, per unes circumstàncies que ara no venen al cas, estàvem repassant els textos de crítica d’art del nostre poeta Gabriel Ferrater, i llegíem un comentari de Jordi Julià tot recordant que “el valor de l’art realista no pot raure estrictament en la perfecció de la reproducció del món real”. El mateix Ferrater, als anys cinquanta, en ple franquisme, defensava que «una de las posibilidades innúmeras de corrupción de la pintura consista en que ésta se convierta en una reproducción de la “realidad” (...) en nuestra civilización sobresaturada de pintura (de mala pintura), mucha gente crea que en la naturaleza se encuentran verdaderamente dibujo y color» [Gabriel Ferrater, Sobre el expresionismo. Ante los paisajes de Benjamín Palencia (1952)].
A banda dels quadres dedicats als temes més convencionals —toreros, gerros amb roses o llimones— els que plantegen paisatges urbans isolats, carreteres desertes o escales sense ningú, són molt més interessants i misteriosos.
El detallisme decoratiu i anecdòtic dels quadres sobre la temàtica del toreig, dels toreros i dels seus vestits abarrocats contrasta, per exemple, amb els quadres sobre el tema de les escales, unes pintures austeres i simplificades que centren tota l’atenció en aquests elements icònics i simbòlics sense presència humana, unes imatges que posen l’accent en l’espai, en el buit, en el temps aturat, en l’absència, en la nostàlgia. Ens referim a Escalera al cielo II, una estructura d’escala de formigó en un edifici abandonat a mig fer, a Escalera al cielo III (Menorca), una escala totalment blanca i un retall de cel blau, o Escalera III (Nápoles), un excel·lent dibuix al grafit, una delicada imatge que es difumina pels contorns i que s’acosta a un tipus d’expressió més aviat minimalista.
Torre solitaria (nocturno), de 2018-2019, Banco solitario (2019) o Carretera de Creta (2019) incideixen també en la solitud, en els elements isolats, en els espais abandonats. I Calle de Poble Nou (Pompeya), fins i tot posa en relació la imatge representada amb els conceptes de les ruïnes i l’arqueologia.
En una entrevista de fa uns anys el pintor deia que “un hilo conductor en mi pintura es la atracción por lo que desaparece” (El País, "Cultura", 8-12-2011). I és probablement en aquests quadres dels quals parlàvem darrerament on aquesta atracció es fa més evident. En els seus millors quadres, els de les escales, els dels paisatges urbans buits, l’apel·lació a la nostàlgia, al pas del temps, a la soledat —que són alguns dels grans temes de l’art i de la poesia de tots els temps— assoleixen un interès que va molt més enllà de la recerca de la semblança o de la fixació en la sola aparença de les coses. Perquè la realitat no és només l’aparença externa, sinó també tot allò que no es veu, que sabem, que pensem, que sentim.