Una de les novetats principals de l’actual temporada al Palau de la Música Catalana és la programació de diversos títols operístics. Tot i que Eduard Toldrà hi va estrenar "El giravolt de maig" (1928), l’emblemàtic auditori modernista no és ni serà mai un espai operístic. El seu escenari, la manca de fossat i la il·luminació natural del Palau de la Música són, d’entrada, contraris al que hom espera d’una òpera, un art que demana escenificació, dramatúrgia i un moviment més o menys coreografiat.
Breu repàs històric
Tanmateix, i al marge de l’esmentat títol de Toldrà (amb llibret de Josep Carner), el Palau ha acollit en més d’una ocasió representacions operístiques i audicions en versió de concert d’alguns títols emblemàtics i no tan emblemàtics: el desaparegut Patronat Pro Musica va organitzar el 1977 unes audicions en concert de Die Walküre ni més ni menys que amb Birgitt Nilsson, Montserrat Caballé i Thomas Stewart entre d’altres; la mateixa institució va presentar també en concert la mozartiana La clemenza di Tito de Mozart amb el protagonisme de Teresa Berganza; Mozart va ser també objecte de presentacions de la Wiener Taschenoper amb un Così fan tutte escenificat i dirigit musicalment per Joan Grimalt. Això passava el 1991, el mateix any que l’Associació Amics de Mozart de Barcelona commemorava el bicentenari de la mort del músic amb una nova versió en concert de La clemenza di Tito, i un any abans que l’esmentada associació possibilités l’estrena a Barcelona d’Il re pastore.
El 1994, un incendi devastà el Gran Teatre del Liceu i la seva temporada es va repartir entre el Teatre Victòria i el Palau de la Música. I va ser allà on es van presentar concerts, recitals i versions en concert d’òperes com Giovanna d’Arco, Salome, Tristan und Isolde, Linda di Chamounix o Parsifal entre d’altres, fins que la reconstrucció del teatre va permetre reobrir el teló a La Rambla.
De nou al Palau, la direcció artística de Víctor García de Gomar (actual director artístic del Liceu) va dur René Jacobs a dirigir sengles òperes mozartianes (Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte, La flauta màgica) i de Rossini (Tancredi) en versions semiescenificades i amb els característics criteris filològics del director belga i amb rendiment majúscul a nivel orquestral.
La temporada 2021-22
Heus aquí que aquesta temporada, el Palau de la Música ofereix cinc òperes en la seva programació: Radamisto i Giulio Cesare de Händel (6 d’octubre i 10 de març), L’Orfeo de Monteverdi (18 de febrer) i dues obres de Henry Purcell: King Arthur i The Fairy Queen (14 i 16 de març), aquestes últimes a càrrec de Vox Luminis. Conjunts instrumentals com Il Pomo d’Oro, L’Europa Galante i Forma Antiva es faran càrrec dels títols de Händel i de Monteverdi amb direccions de luxe, entre elles les de Fabio Biondi o Francesco Corti. I el planter vocal compta amb veus de prestigi: Philippe Jaroussky, Marie-Nicole Lemieux, Emöke Baráth, Anna Bonitatibus, Roberta Invernizzi, Ian Bostridge, Maite Beaumont, José Antonio López, Hilary Summers, entre d’altres.
Quan escrivim aquest article, hem assistit a la primera de les òperes, un Radamisto de Händel inèdit fins ara a Barcelona. Era la primera obra amb la que el músic alemany es presentava a la Royal Academy of Music de Londres, el 1720. Personalment, no crec que sigui de les millors òperes de Händel, perquè li falta el tremp teatral que tindrien en el futur títols com Giulio Cesare, Ariodante, Alcina o Tamerlano. A més, es nota al llarg i ample de la partitura les ganes de Händel de mostrar les seves possibilitats d’escriure al servei dels millors cantants de l’època, cosa que es tradueix en un devessall virtuosístic que flirteja amb l’exhibicionisme, en detriment d’aquella teatralitat abans al·ludida.
Radamisto, com la resta de les òperes programades, és una obra molt llarga i complexa, amb molts recitatius, i que resisteix malament una versió en concert. El mateix pot passar amb les dues masques (o semiòperes) de Purcell programades per al mes de març. Ara bé, a jutjar per l’entusiasme de la primera vetllada, amb un públic força nombrós que va aplaudir totes i cadascuna de les àries de Radamisto, cal dir que la proposta d’aquest cicle operístic pot ser un triomf.
En converses privades amb els responsables dels destins artístics del Palau de la Música, vaig manifestar el meu escepticisme sobre l’èxit d’aquest cicle. Ara m’adono que m’equivocava. I celebro dir-ho en aquesta tribuna pública i animar a seguir amb propostes d’aquesta mena, sempre i quan estiguin defensades amb arguments traduïts en excel·lència artística. Així ho van reconèixer els espectadors assistents a Radamisto que, posats dempeus després de tres hores i quart de (bona) música, van ovacionar un equip instrumental i vocal senzillament fantàstic. Que segueixi així.