Els Crítics

La bellesa eterna dels amors complexos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’èxit unànime d’Ida (2013), millor pel·lícula de parla no anglesa als Oscar del seu any, ja ens va alertar del talent i la bona mà de Paweł Pawlikowski. Cinc anys després, el cineasta polonès ha tornat a ser protagonista de la cartellera amb Cold War, una pel·lícula que ha arrasat, amb tres nominacions als Oscar —millor director, fotografia i pel·lícula estrangera— i convertida en un fenomen del bon paladar cinèfil des que es va projectar al Festival de Canes. Entre entusiasmes i aplaudiments, el fenomen ha anat corrent de boca en boca de crítics i públic, amb una història d’amor etern i complex en temps de la Guerra Freda.

Rodada en blanc i negre, les anades i vingudes d’uns magnífics Joanna Kulig (Zula) i Tomasz Kot (Wiktor) es fan enormes en la petitesa, en el fil narratiu que uneix cançons, fotografia, guió i silencis. Sempre envoltant-ho tot de delicadesa i eternitat, seguint les desventures al llarg dels anys d’una parella que es necessita, alumna i professor, músic i cantant, amb un primer moment de descoberta entre murs, per passar a la llunyania, a la bohèmia a París, l’exili i la tornada a les arrels, amb el folklore, tan immobilista i alhora bellíssim, d’una Europa gelada pel perill d’una guerra. L’estupor de mons que col·lideixen i que es necessiten.

Embalatges emocionals a banda, Cold War és prou valenta per acabar com acaba, amb un final que corglaça i que ens farà sortir del cinema amb ganes de parlar-ne, després d’un llarg moment de silenci, obligat. I també prou atrevida per començar com comença —a ple pulmó, a cappella, en primer pla— i per fer servir la música com a eina de diàleg capaç de lligar-ho tot i de sortejar tots els abruptes salts temporals que inclou. Potser aquest és el gran llast d’una història que se sap breu com a experiència, intensa, de poderosa imatgeria, subtil. Però de vegades apressada, amb emocions esbossades més que alimentades i païdes, amb sobreentesos i fora de càmera que potser no ajuden a crear, fins a les darreres conseqüències, un vincle irrompible amb cadascun dels personatges i els seus dubtes. Al capdavall, amb tot, una pel·lícula d’aquelles que remouen i regiren i fan pensar. D’aquelles que saben atrapar-te des de la senzillesa, des de l’ham musical —què és, la nostra vida amorosa, si no una successió de música i cançons, de records sonors i temptatives de no oblidar-los?—, des d’una trama mínima, esbossada en poques línies. Sense gairebé diàlegs. Amb una fotografia que esdevé el punt de sosteniment essencial d’aquest autor indiscutible que és Pawlikowski.

En poc més d’una hora i vint minuts haurem estat testimonis d’una tragèdia, amb tots els seus mecanismes. Amb la dosi de plor, seducció, escalf, tristesa i rialla que convenen. Un petit Rosebud de dues dècades sobre la impossibilitat d'estimar i la necessitat de fer-ho. Haurem vist una obra poderosa i agredolça, que parla de l’amor, però que mai aconsegueix esbocinar del tot la distància que hi ha entre ells i nosaltres, mai prou complexa per fer-nos entrar al fons del cor i a les raons d’una parella que no hem tingut temps de creure que ho era, desmesurada, en atracció orbital, destinada a ser el que ha de ser. Sense saber, del tot, la irracionalitat, les raons d’una emoció que ens connecta amb l’eternitat, amb el poder i la bellesa dels amors normals. Els que són complexos.


Cold War
Direcció: Pawel Pawlikowski

Títol original: Zimna wojna
Polònia, 2018
Durada: 88 minuts
Guió: Pawel Pawlikowski, Janusz Glowacki
Fotografia: Lukasz Zal (B&W)
Repartiment: Joanna Kulig, Tomasz Kot, Agata Kulesza, Borys Szyc, Cédric Kahn, Jeanne Balibar, Adam Woronowicz, Adam Ferency, Adam Szyszkowski
Gènere: Drama


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.