Roc Parés Burguès és artista i investigador en comunicació interactiva, nascut a la ciutat de Mèxic. Professor associat i investigador del Grup DigiDoc, del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, ha col·laborat amb desenes d’artistes, científics, enginyers, institucions i col·lectius amb els quals ha impulsat algunes plataformes pioneres en l’art electrònic, com ara Galeria Virtual, dedicada la recerca de la realitat virtual com a forma d’art; MACBA En línia, dedicada a l’art en xarxa; M.A.L., dedicat a l’art amb dispositius mòbils intel·ligents, o el Màster Universitari en Arts Digitals de la Universitat Pompeu Fabra, del qual va ser codirector.
Els seus treballs artístics, que s’han caracteritzat per l’experimentació poètica i crítica amb les tecnologies digitals, han estat presentats i exhibits internacionalment al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a la Fundació Joan Miró, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Centro Cultural de Belém, a la Tate Gallery, a l'Art Gallery of Ontario (AGO), al National Museum of Photography, Film and Television, al Centro Cultural de España en México, a l'Ex Teresa Arte Actual, al Laboratoire Paragraphe Université PARIS 8, al Brandts Danmarks Mediemuseum, al Centrale Montemartini, i al Bòlit, entre d'altres. Les seves recerques han estat publicades per British Computer Society, Academic Press, FECYT, MACBA, MIT Press o Springer, entre d’altres.
Per a Roc Parés, creador artístic honorífic del Sistema Nacional de Creadores de Artes del FONCA de Mèxic, actualment convidat a formar part dels vuit materialitzadors que inicien la nova etapa de Santa Mònica, art i ciència són dues de les molt nombroses formes de coneixement. Ell s'interessa no tan sols per les relacions entre aquests dos àmbits del pensament humà, sinó que creu en la necessitat de mantenir vinculades totes les formes de saber, entre les quals destaca el coneixement humanístic, el tècnic i, malgrat reconèixer haver estat educat en el positivisme cultural i l’agnosticisme, del qual es declara militant, tot aquell saber relacionat amb l'espiritualitat. Les escletxes entre els molt diversos àmbits de coneixement, ens explica, creen espais d’indeterminació articuladora. Roc Parés es reconeix part d’una generació capaç de pouar en totes aquestes formes de coneixement com a eina de qüestionament de la falsa aparença d’un saber absolut d’arrel única; una generació caracteritzada per una sensibilitat que li ha permès trencar barreres només justificables en els dominis d’estudis especialitzats i per l’esperit rebel que condueix a la interdisciplinarietat, la transdisciplinarietat i, fins i tot, a la indisciplina. Creu que l'interès per les relacions entre art i ciència marquen l’inici del combat contra les formes de pensament totalitzadores.
La revisió d’aquests primers trenta anys de treball al voltant de la comunicació interactiva, l’art i el coneixement científic revela en el nostre convidat un pensament artístic centrat en preguntes essencials sobre el que els humans som. Ens presenta, també, un autor d’actitud combativa contra els relats que pretenen explicar-nos el que som des de la perspectiva única dels mitjans predominants. Els seus treballs prenen forma d’instal·lacions interactives i performances robòtiques que creen situacions paradoxals en confrontar les idees preconcebudes i construïdes per l’acció de les tendències culturals dominants amb la subjectivitat dels visitants; una qüestió, d’altra banda, la subjectivitat, de gran interès per als investigadors al llarg de la història de la ciència. Són, segons ell mateix, assajos de vies d’escapament a l’homogeneïtzació de la identitat de cadascuna de les persones que integrem la societat i d’una o una altra manera tractem de defugir el marc configurat pels poders. Per això, Roc Parés sent predilecció per fenòmens com ara l’adquisició del llenguatge oral o l’escriptura i es planteja la transgressió de la pressió del llenguatge en la confrontació de la identitat construïda per interessos corporatius poderosos. En síntesi, cerca les formes de posar en dubte les idees de subjectivitat deutores de mirades monoculars que presenten la imatge com el centre del món. En el seu treball apreciem un esforç per qüestionar concepcions del món resultat de mirades des d’un punt únic, símbol del subjecte ideal que el relat oficial voldria; i per això, les seves obres forcen la mirada des de punts no paradigmàtics alternatius als d’aquelles construccions que ens condicionen l'autopercepció equidistant, quan, de fet, les nostres posicions a la Via Làctia i a l’Univers són essencialment marginals i relatives. Els mateixos dispositius, el llenguatge i la mateixa estructura són vectors dels discursos de poder, de manera que una de les propostes preferides del nostre convidat consisteix a posar el mirall davant la càmera i d’aquesta manera fer palès el dispositiu tècnic que construeix la subjectivitat articuladora de la cultura del nostre temps. Si ja hem donat per fet que els vídeos són la realitat, rebla, el pas següent consisteix a considerar reals les conclusions que les intel·ligències artificials puguin extreure dels vídeos amb què les nodrim; i això apunta vers una disfunció ontològica que condicionarà les dècades vinents.
Per a ell, la idea d'incertesa és fèrtil. No es tracta de quelcom que hagi de desaparèixer. Al contrari, forma part del que ens fa conscients de la incompletesa dels nostres sistemes sensorials i cognitius, incapaços d’abastar la complexitat extraordinària de l’univers i la vida. Per explicar aquest punt de vista, cerca suport en Maurice Merleau Ponty, que ens enfronta encertadament a aquestes limitacions de l'experiència sensible del món, alhora que ens suggereix la reivindicació del cos viscut com a element fonamental, a fi d'assolir-lo des de la limitació i la incertesa, i argumenta que a Occident ens hem deixat seduir per una fantasia on podem resoldre i abastar-ho tot, però el cert és que ens costa molt de concretar; i posa com a exemple el desconeixement de l'aparença de les parts del nostre cos a les quald els sistemes perceptius no hi tenen tot l’accés, com ara el clatell, les orelles, l’esquena, etc. No es tracta de fer-ne apologia, però sí de treballar la incertesa amb l’objectiu de crear punts d’indeterminació com a contrapès antidogmàtic de les formes dominants d’entendre el saber i el progrés, que ens han dut al miratge de pensar l’existència de la nostra espècie en termes d’apèndix de l’economia del creixement infinit, encara que això topi de manera flagrant amb la realitat irrevocable de la limitació dels recursos disponibles. Aquesta confrontació, insisteix, a més de posar en risc les economies extractivistes pròpies, ens fa especialment conscients de tot allò que som.
