Any Brossa

Joan Brossa. Proletari, polièdric, transgressor

El passat dissabte 19 de gener es complien 100 anys del naixement de Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 1919-1998). Dues dècades després de la seva mort, el seu món creatiu i la seva obra continuen tenint una vigència admirable.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Joan Brossa és un nom escrit amb lletres d’or a la memòria poètica del país i a la seva tradició literària. Un poeta que era poeta en totes les arts i disciplines que practicava (teatre, art visual, cartellisme, disseny, guions, barrejant-les amb un arc referencial que va del circ al cinema) i que s’ha convertit en un referent vivaç per a les noves generacions, que l’han seguit llegint, admirant i estudiant com qui s’aproxima a la llum emergent d’un pare espiritual, però, sobretot, a un irradiador de vitalisme, actitud i revolta. Perquè Brossa és això, “poètica, política i inconformisme”, com detalla Vicenç Altaió, patró de la Fundació Joan Brossa. Una eclosió vitalista, de persistència humil i d’il·luminació en temps de foscor intel·lectual i d’incapacitat crítica i revolucionària.

Poeta, dramaturg i artista plàstic, Brossa va ser altament prolífic i polièdric, autor d’una extensa obra que es reparteix en una setantena de llibres i en un gran nombre de peces teatrals, guions per a cinema i poemes visuals, corporis i objecte. “El trencament de fronteres entre gèneres i disciplines forma part de la nostra contemporaneïtat i aquesta va ser una de les pràctiques habituals de Brossa, des de la radicalitat i el rigor més extrems”, explicava Manuel Guerrero, comissari de l’Any Brossa, en la presentació a premsa dels actes de commemoració. “És un poeta en totes les dimensions possibles”, explica Eduard Escoffet. “Un poeta que torna a obrir la poesia a tots els àmbits de la creació, que torna a l’origen primigeni de treballar amb el llenguatge i el sentit, en confrontació amb la realitat”. Una ment creativa que erigia el seu discurs per mitjà de diverses eines i formats, “els costats d’una mateixa piràmide que coincideixen al punt més alt”, tal com ell mateix afirmava. Una obra que “sempre hi és”, com assenyala Altaió. “Més que reivindicar, l’hem de rellegir, sobretot pel que fa al teatre, on les seves propostes sempre troben més dificultats escèniques i, en conseqüència, de difusió”.

Lluny de modes i dèries, Brossa sempre ha viscut al marge de l’oscil·lació del gust canviant, mantenint la força —i ampliant-la, passats els anys, especialment si ens cenyim al sistema pedagògic, on ara és una referència ineludible i constant— que va tenir als anys 70, la dècada de la seva projecció popular i de la consolidació en el mapa literari del gran públic. És un poeta plenament vigent, a nivell literari, temàtic i ideològic. Amb una obra que no passa de moda i que l’actualitat sempre acaba citant i necessitant, com a gran referent en què s’ha convertit. “Aquest és un fenomen que normalment passa amb la poesia d’avançada. Ell sempre deia que ‘no soc un avantguardista, sinó que vaig al davant. És la societat qui està endarrerida!’ —puntualitza Altaió—. I sempre afegia que hi hauria un moment en què la seva obra seria llegida i tindria validesa”, tal com ha acabat passant. “Brossa és un poeta que pot tenir molt de valor per a les generacions joves”, remarca Escoffet. “Això també passa amb Nicanor Parra o amb els poetes concrets brasilers, per exemple. Les noves generacions poden veure Brossa i aquests autors molt de tu a tu, sense la pàtina de gran radicalitat, sinó com un acte del present. Perquè Brossa fa una poesia del present”.

Brossa observant una làmina amb el nom del seu admirat Fregoli, transformista i inspirador. Foto: Mireia Margenat

 

La mirada transformadora d’un mag

Joan Brossa estava totalment fascinat per la màgia. I això és indissociable de la seva obra, a la concepció que té de la creació i a la relació que estableix amb el públic. Una obra a la manera d’un prestidigitador que juga amb la forma, amb els contextos i amb la tradició. Que sempre intenta que el receptor activi uns mecanismes i adopti una mirada sobre l’objecte artístic en si i el seu entorn. Res no és el que podria semblar. “Per a Brossa, la poesia és una forma de transformar la realitat a través de les paraules. I això el fa actor d’una triple revolta: poètica, política i inconformista, perquè transforma el sentit de la moral”. I es posiciona, sense subterfugis: és antimilitarista, antiburgès i anticlerical.

L’acte poètic com a divisa essencial de la condició humana. “Passa un obrer amb el paquet del dinar.// Hi ha un pobre assegut a terra.// Dos industrials prenen cafè / i reflexionen sobre el comerç.// L’Estat és una gran paraula”, del poema “Passa un obrer”, inclòs a Em va fer Joan Brossa (1950). “Ell és el primer poeta que es proletaritza radicalment, i de manera voluntària”, remarca Altaió. Amb disset anys, Brossa defensa la República i acaba a la Quinta del Biberó. “Allà es on coneix l’avantguarda. I decideix fer una obra doble: d’una banda, encavalcada amb l’avantguarda, en el sentit de la subversió espiritual, i de l’altra, proletària”. Dues potes que sostenen una obra “valenta, trapella i arriscada”, que participa de diverses crisis: la de la realitat, la del gènere poètic, i la de l’obertura a altres llenguatges com el visual, teatral i parateatral.

Poema visual: 'Espanya 1970'

Per a Brossa, la poesia és una eina, inesgotable i potentíssima, que pot transformar-ho tot, fins i tot el llenguatge poètic. Reinventa la tradició —amb sonets i sextines, per exemple—, però trenca la forma per dintre. Perquè la poesia és capaç de fundar una realitat nova, fins a arribar a incorporar-se —com a autor i com a obra— a dins mateix de la ciutat amb poemes físics. “Per a ell tot era poesia. La seva mirada sobre la realitat només podia ser a través de la poesia, perquè s’enfronta a la realitat des de la poesia i fins a arribar a l’extrem de només viure de la seva poesia, amb tot el que suposava de limitació”, explica Escoffet.

De manera autodidacta —“tots els grans ho són, s’han d’autoformar i apartar-se de l’acadèmia”, detalla Altaió—, Brossa beu de la seva pròpia tradició literària i es nodreix, al seu torn, de les tendències que recorren Europa, amb l’objectiu de crear un llenguatge propi que el convertirà en un dels autors més destacats de la segona avantguarda catalana. “Brossa beu de tot arreu, fonamentalment de la cultura popular; en aquest sentit, Verdaguer és un mestre. Però també beu molt de la cultura francesa, de la revolta en l’art, de Rimbaud, etc. Agafa la llengua del carrer i la converteix en literatura”, exposa Altaió.

Poema visual: 'Poema', 1978

Amatent observador de la realitat que l’envoltava, Brossa va començar a ser poema a través de les eines del nen: el joc, la màgia, la sorpresa contínua. La meravella. Després va passar per la poesia hipnagògica, per una primera capbussada en les fonts del surrealisme, just quan aprenia a fer dinàmiques de gaudi amb l’art i la pròpia cultura, i que la guerra i el feixisme van truncar de manera irreversible. El camí s’ampliaria des d’una tasca incessable, de raons silents i continuades, sempre tirant pel dret, sense deixar d’apropar-se a la riba de l’avantguarda i de la tradició, passant pel cabaret, la política, el transformisme, l’agitador, el revolucionari. Del foc germinal de Dau al Set a ser reclam del MACBA o la Fundació Miró, amb la radicalitat d’un ideari des d’on edifica la seva obra.

“Estem en deute amb Brossa”. Escoffet creu que l’univers brossià encara s’ha d’investigar i explorar, molt més a fons. “Alhora, hem reduït la seva poesia a un acudit fàcil o bé a un personatge fora del ramat. Crec que Brossa és molt més que això. És univers, efectivament, però un univers que parla del seu entorn i d’una manera universal d’entendre la poesia. I li devem recuperar tota l’amplitud de la seva obra i el seu plantejament estètic i ètic”.

 

Un any d’homenatge i transgressió

L’Any Joan Brossa s’iniciava aquest darrer 19 de gener, dia del naixement de l’autor, i s’allargarà fins al 30 de desembre, data que coincideix amb la commemoració de la seva mort l’any 1998. Amb l’epicentre d’activitats situat a la seu de la Fundació Joan Brossa, també contindrà una programació repartida per tots els territoris de parla catalana i amb la vocació de portar el llegat del poeta més enllà de les nostres fronteres lingüístiques i culturals. És per això, en aquest sentit, que l’exposició “Poesia Brossa”, que l’any passat va ser una de les grans atraccions del MACBA, viatjarà a diverses ciutats americanes.

El llegat de l’autor serà celebrat a partir de nombroses activitats, totes amb l’objectiu de remarcar la seva extraordinària vigència i una transgressió que perviu i s’amplia, any rere any. Entre les activitats previstes es destaquen les exposicions “Joan Brossa i la poesia experimental” —comissariada per Eduard Escoffet, que intenta mostrar tots els contemporanis de Brossa i situar-lo en el context internacional—, “A escena. Personatges brossians” —que arribarà a La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners— i “Joan Brossa. Escolteu aquest silenci” —que es podrà veure al Museu de la Pell d’Igualada, un nou festival sobre art i poesia en acció—, i el cicle de diàlegs “Ens va fer Joan Brossa”, que presentarà converses entre Arnau Puig i Jordi Marrugat, Glòria Bordons i Josep Pedrals, o Pilar Parcerisas i Teresa Grandas, entre altres.

Joan Brossa, al Museu del Joguet de Catalunya, 1995. Foto: Museu del Joguet de Catalunya

El teatre també serà una de les vessants artístiques més reivindicades de l’autor al llarg de l’any. Part de l’obra escènica de Brossa arribarà de la mà de diversos muntatges —Laberint striptease, amb dramatúrgia de Marc Rosich i direcció de Roberto G. Alonso, o Brossa enrabiat, amb dramatúrgia de Lluís-Anton Baulenas, amb Mònica Van Campen i Oriol Tramvia— i les lectures dramatitzades de La sorra i l’acadèmia, La jugada i El rellotger. En aquest àmbit, cal assenyalar que el camp editorial també s’afegirà a la celebració amb noves publicacions o la reedició d’alguns dels llibres, entre els quals destaquen la publicació dels darrers volums del teatre complet, sota el títol Poesia escènica i de la mà d’Arola Editors.

Com a cinèfil de pro, i usuari fidel de la Filmoteca de Catalunya —on té una butaca en honor seu a la Sala Chomón, vermella enmig d’una platea de seients negres—, la sala s’afegeix als actes de l’Any Brossa amb el seu poema visual en honor a Hitchcock (1982) com a imatge de la programació de 2019 i dedicant-li un cicle format per 12 pel·lícules, “Instantània Brossiana”, amb Hitchcock, Antonioni, Eisenstein, Tourneur, Murnau o els germans Marx. Actes, finestres i homenatges que donen la mesura d’un artista present, d’obra viva i de petjada gegantina.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.