La Chapada dos Veadeiros, en el paral·lel 14, com la ciutat de Machu Picchu, va plena d'històries de misteri. Alguns consideren aquest lloc especialment propici a la meditació. El Parc Nacional, que té una àrea de més de vint-i-tres mil hectàrees, va ser creat en 1961.
La flora, la fauna i els hàbitats clau són els que caracteritzen tot el bioma del Cerrado. Mentre escric com puc al mòbil a la cabina del totterreny, el paisatge del Cerrado passa davant els meus ulls. Hi predomina la sabana. Hi ha dos tipus de bosc. El d'arbre baix amb molt matoll sec i el d'arbre alt, també amb força matoll. Els arbres més alts no són autòctons del Cerrado, que només en un vint per cent de la superfície conserva la vegetació. La carretera corre paral·lela a les línies de comunicacions i de tensió elèctrica, majoritàriament, de ciment. Les metàl·liques, moltes menys, són més altes i probablement suporten més càrrega. Com en molts llocs a Llatinoamèrica, l'accés als terrenys salvatges és difícil perquè tot està tancat. De tant en tant veiem hisendes envoltades de camps immensos. Tot és immens aquí. Les hisendes només ens mostren el límit amb la carretera. No veiem si acaben. De tant en tant, també, algun embassament. No hi falta l'aigua; prou vegetació n'hi ha. Als indrets on n’hi ha més, creixen buritis, unes palmeres molt esveltes i elegants. El que tampoc hi falta són els cartells que recorden al viatger que Jesús és a tot arreu. Hi ha molt fervor religiós per aquí.
Durant mil·lennis, aquesta regió ha estat refugi i corredor biològic de gran nombre d’espècies durant els períodes de canvi climàtic. En futurs períodes de fluctuació climàtica serà igualment vital al manteniment de la biodiversitat de les regions veïnes. Aquesta, inclosa en 2001 entre els patrimonis de la UNESCO, posseeix el 60% de les espècies vegetals i el 80% de la fauna del centre-oest del Brasil. El foc és la seva gran amenaça. En una visita recent, els experts de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura van establir que la gran sequera que pateix, normal, però, entre els mesos d'abril i octubre, ha començat a causar deterioraments notables. En èpoques de sequera, la humitat de l'aire pot minvar fins al 8%. Això facilita la dispersió dels focs, massa sovint provocats per pagesos que netegen els terrenys per a la sembra, caçadors, turistes descurats o piròmans. La gran atracció turística són les cascades d’aigües fredes i cristal·lines, com ara la Cachoeira do Rio dos Couros, molt properes d'Alto Paradiso de Goiás i del Parc Nacional Chapada dos Veadeiros, on la vegetació de color verd intens contrasta dolorosament amb la de la resta del territori, bosc sec i molt espinós, gairebé sempre, de tonalitats ocres. Si fem cas dels rumors de construcció de centrals hidroelèctriques, però, molt aviat aquests paratges podrien canviar dramàticament.
Alto Paradiso de Goiás és una petita localitat que a finals del segle passat es va fer conèixer per la seva especial orientació al turisme ecològic New Age. En 1990 es va produir una estranya migració de grups místics i esotèrics; també, d'ecologistes implicats en la cura de la regió, que tresoreja una reserva immensa de cristalls de quars. A causa de la riquesa en aquest mineral, molt proper a la superfície, la Chapada dos Veadeiros és, des de l'espai, un dels punts més brillants del planeta. Les llegendes urbanes parlen de visites extraterrestres; fins i tot, a l'interior del petit municipi han construït una plaça que alguns arriben a pretendre camp d'aterratge de naus provinents de l’espai exterior. São Jorge i Alto Paradiso de Goiás són els punts d'ecoturisme més actius de la zona, amb hostals, instal·lacions per al campisme, restaurants i cases ‘ecològicament respectuoses’. A Alto Paradiso de Goiás hi ha tres esglésies. Una, de Testimonis de Jehovà; una altra, presbiteriana, i una altra, catòlica. Rivelino, que ens indica el camí cap als millors indrets per les preses de so, és catòlic, encara que. de tant en tant, segons explica, fa visites als presbiterians. Seguidor apassionat del mundial, no creu que a Jesús li hagués agradat el futbol. També fa conya de les històries dels místics vinguts de tot arreu a donar la benvinguda als extraterrestres i, amb un gest mig de perplexitat mig de repulsió, menciona que hi havia hagut suïcidis relacionats amb aquest estrany fervor extraterrestre.
Com encara no és hora de bestioles, en escoltar el xoc de l'aigua amb la pala del generador hidràulic, he pensat que pagava la pena enregistrar aquest paisatge. Un so curiós, el d’aquesta sínia. És com si algú rentés cassons. Hi ha dues dominants. Una és conseqüència de la caiguda de l'aigua des de la canella. És la de freqüències més greus i de xipollejar més uniformement aleatori. Crea una trama de so densa i molt viva. L'altra és la produïda pel generador hidràulic, una roda metàl·lica amb pales del mateix material. Quan l'aigua xoca amb elles, produeix un so caòtic i, evidentment, metàl·lic, gens previsible per als humans, però no necessàriament aleatori. És un bon punt per començar a distingir entre les qualitats de caòtic i aleatori. En la distribució aleatòria, si és uniforme, tots els esdeveniments tenen la mateixa probabilitat, de manera que la composició espectral, el que alguns en dirien timbre i altres, color, és similar a totes les zones de freqüència, de manera que la identificació de repeticions a l’interior és gairebé impossible, igual que fer-ne prediccions. La distribució espectral dels sons caòtics, que d’entrada és molt més esbiaixada i punxeguda, acostuma a presentar formes a l’interior de l’espectre que semblen repetir-se, tot i que mai ho fan igual. La cognició creu identificar recurrències, tot i que no és capaç de dir si són o no exactes. De fet, no ho són. La major part de les altures dels sons produïts per la roda metàl·lica es troben a l’interior d’una sisena, però, donada una d'elles, la probabilitat que després es produeixi una altra no és igual per a totes. És diferent per a cadascuna de les altures possibles. Això passa, de forma general, en les cadenes de Markov, que van ser útils en les primeres simulacions de llenguatges naturals. En la distribució aleatòria plana, però, la produïda, per exemple, per la caiguda d’aigua des de la canella, donada una altura del so, la probabilitat que es produeixi qualsevol altra és igual per a totes les continuacions possibles.
Passen per aquí els encarregats de manteniment del parc. Passegen una estona fent soroll sense cap necessitat aparent i després marxen. Queden en aquest enregistrament immortalitzats. Una pena no saber-ne els noms; els hauríem inclòs als crèdits.
.
[wpgmza id="2"]
Sud 14 09.947- Oest 047 35.995 · 16.30 . 27.06.20
Sons en Causa
Sons en Causa és un projecte de l’Orquestra del Caos basat en el registre del patrimoni sonor propi d'una sèrie de contextos culturals on a l'entorn mediambiental, a causa del creixement econòmic, són previsibles canvis irreversibles a curt i mitjà termini. Les diversitats cultural i biològica, encara enormes, són massa fràgils. Mereixen ser tingudes en compte i la seva gran importància, divulgada. El patrimoni intangible, i amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. Un cop produïts els canvis que ara ens semblen inevitables, els sons, i amb ells les seves causes, hauran desaparegut per sempre.
Enregistraments: Carlos Gómez