"Fes-me un lloc" d’Isabel Martí ha estat la primera producció que l’Institut Valencià de Cultura (IVC) ha impulsat aquesta nova temporada al Teatre Rialto. La peça ha estat en cartellera des de l’inici d’octubre fins al diumenge passat. Desgraciadament, no farà gira, però així i tot és important parlar-ne, perquè ens calen més produccions com aquesta, que donen una oportunitat als intèrprets joves.
Una oportunitat generosa, vull dir. Poques vegades veiem actors de menys de trenta anys als escenaris dels teatres públics valencians, com ara el Rialto o el Principal. De fet, més aviat estem acostumats a tota una altra cosa: els nostres “talents” més joves o bé marxen cap a Barcelona o bé aconsegueixen, de tant en tant, muntar una peça qualsevol en alguna sala petita o perifèrica de la ciutat de València, sense cap recurs ni cap repercussió. I encara sort. Aquesta vegada, però, l’IVC els ha volgut posar les coses una mica més fàcils.
Cada any, l’IVC fa una sèrie d’encàrrecs als dramaturgs del País Valencià que comencen a tenir una trajectòria més o menys destacada. Aquesta temporada un d’aquests treballs ha estat Fes-me un lloc, que des del principi es definí com una clara aposta del teatre públic pels joves actors valencians. El projecte se li confià a Isabel Martí, una autora que ja fa temps que dirigeix les seves pròpies obres. L’IVC va explicar a Martí que els interessava que es muntés una peça que parlés de la generació Z (que, perquè ens entenguem, són aquelles generacions que inclouen les persones que han nascut entre els anys noranta i l’actualitat). Li van dir que ho havia de fer amb deu actors o actrius competents en la nostra llengua, tots ells necessàriament menors de trenta anys. Ella, és clar, va acceptar i encara va voler anar més lluny: posats a parlar d’aquestes generacions emergents, per què no incorporar més gent jove en l’equip escènic?
Aviat es configurà un grup de treball heterogeni, amb gent de diverses edats i especialitats que treballaven conjuntament per dur a escena Fes-me un lloc. Així ho explica el mateix full de mà de l’espectacle: «Amb aquesta producció pròpia, l’IVC vol fer un lloc, dins i fora de l’escenari, a intèrprets i creatius/ves nascuts/des a partir dels 90, amb el seguiment i suport de professionals teatrals ja consolidats/des. Una proposta de relleu i interrelació generacional». Alguns dels professionals més joves, a banda dels actors, foren la dissenyadora d’il·luminació (Ada Sánchez-Alcón), la dissenyadora de vestuari (Amaya Fayos) o el dissenyador de l’escenografia (Aaron Jara), que podien comptar amb l’ajuda d’un assessor experimentat. Pel que fa als intèrprets, foren: Marina Alegre, Anaïs Doménech, Júlia Fortaña, Carme Giner, Paula López, Tamara Martínez, Anna Nácher, Ana Olcina, Miguel Torrecilla i Tomàs Verdú. Vuit actrius i dos actors, un nombre de dones i d’homes proporcional al que s’havia presentat al càsting.
Per poder escriure l’obra, l’autora es va voler reunir amb els deu intèrprets. “Volia conèixer primer els actors per no acudir a tòpics”, ens explica. Així, durant la segona quinzena de juny els va entrevistar i es va encarregar de cercar tots els referents que ells tenien. Els va preguntar quines eren les seves inquietuds, els seus gustos, els seus problemes, les seves ambicions... i també quin tipus d’espectacle escènic volien fer. “Perquè allò que m’interessava no era només què volien fer sinó com ho volien fer”, ens diu. Quan va reunir i ordenar tota la informació que pensava que li podia ser útil per parlar de la generació Z, Isabel Martí es va posar a escriure. L’IVC no li deixava gaire temps, de manera que a finals de juliol l’autora va enllestir el primer esborrany, el va enviar als intèrprets i els va preguntar si se sentien identificats amb la peça. Tots van respondre afirmativament i, a l’agost, per fi, començaren els assaigs.
Durant els mesos d’agost i setembre, és clar, es van fer algunes modificacions del text original. Els assaigs van ser intensos i Isabel Martí va aprofitar el treball amb els intèrprets per fer algunes rectificacions en l’obra. De fet, ella mateixa diu que “els assaigs amb els actors són com un laboratori per als autors”, i és per això que la participació actoral en la creació del text de l’espectacle ha estat constant, tant abans com durant el muntatge escènic.
Sigui com sigui, el resultat final de la peça va agradar molt al públic. L’obra parlava d’un grup de joves que volien fer una mena de revolució que acabés amb els treballs precaris i que frenés les anades i tornades a l’estranger que es veien obligats a fer molts d’ells per poder trobar feina. El que volien els personatges de la peça era reivindicar la tornada al poble i trencar amb l’individualisme de la societat actual; per això pretenien crear una mena d’ecovila. Conscients de la seva manca de recursos i de suport (perquè, al cap i a la fi, el que els passa és que ningú no vol invertir en el seu projecte), els protagonistes de Fes-me un lloc s’empesquen una manera “curiosa” d’aconseguir una mica de diners i fer realitat la seva idea. Així, van per feina, sense saber massa bé com acabarà tot. Però, la incertesa no els fa por, i ells continuen endavant amb les seves conviccions, perquè estan reclamant el dret a viure una bona vida a la seva terra.
Els personatges de Fes-me un lloc no s’estan mai quiets, i a l’escenari es crea un ritme frenètic, trepidant. Els deu actors de l’obra són gairebé sempre tots a escena, movent-se, cridant, cantant, construint i modificant ells mateixos una escenografia molt ben calculada al llarg de l’espectacle... La coordinació que es mostrava en les representacions, tant en els diàlegs com en l’ocupació de l’espai, no deu haver estat gens fàcil d’aconseguir, i això fa que el treball conjunt de tot l’equip escènic sigui especialment meritori.
