Mitjans

‘‘No hi ha dreceres quan el que es vol és fer bon periodisme’’

Arthur Gregg Sulzberger, amo i director de The New York Times, parla de les seves desavinences públiques amb el president Trump, de l’erosió de la confiança en els mitjans de comunicació i del repte que representa adaptar una institució amb 167 anys d’història als nous temps.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Senyor Sulzberger, porta un any en el seu paper d’editor de The New York Times. Com és de feixuga la seva càrrega?

- Són temps molts difícils per als mitjans informatius. Periodistes i periodisme són objecte d’atac de les forces polítiques per tot el planeta. La confiança en els mitjans va de baixa, els models empresarials estan canviant. Qui sigui que li importi el periodisme s’hauria de sentir amoïnat pel fet. Però no trobo que personalment recaigui cap gran pes sobre mi.

The New York Times té 167 anys, vostè és la quinta generació de la família Ochs Sulzberger que se’n farà càrrec com a editor. Té por de ficar la pota?

- Aquests dos últims anys, The New York Times ha aconseguit desenvolupar una idea realment clara del que visualitzem que The Times arribarà a ser en el futur. I tenim un equip prou sòlid per arribar-hi: Dean Baquet és el millor editor executiu en aquest negoci, la redacció és d’allò més sòlida, el nostre equip comercial també. Així doncs, no crec que recaigui cap gran pes sobre ningú en particular.

- Els atacs del president Trump han ajudat a cohesionar l’equip?

- El que ha ajudat a cohesionar aquest equip és la profunda i creixent preocupació que la nostra visió del periodisme de qualitat està en perill de desaparèixer d’aquest país i de la resta del món: del periodisme que vol temps, viatges, especialització, que requereix advocats i exigeix supervisió de continguts. Temps i recursos són les dues coses que més en perill estan en la nostra professió ara mateix. The New York Times intenta liderar la lluita per provar que aquest tipus de periodisme té camí per davant món ara mateix. Aquesta és la nostra missió.

- I els atacs constants de Trump? No importen?

- Aquesta administració és una història que tenim el compromís de cobrir de la mateixa manera com ho hem fet amb totes les altres administracions: amb imparcialitat i enèrgicament.

- A mitjan juliol, el president el va convidar a la Casa Blanca per a una conversa off-the-record [per no ser publicada sota cap circumstància], només per fer pública la reunió al cap d’uns dies via Twitter i per atacar, una vegada més, el Times. Va ser aquesta reunió el punt culminant, o més aviat el pitjor moment, del seu mandat com a editor fins ara?

- Ni una cosa ni l’altra, són gangues de l’ofici. Com a editor soc, d’alguna manera, el tribunal d’apel·lacions: sigui qui sigui que rebi una cobertura massa dura es mereix l’oportunitat de denunciar-ho, sense tenir en compte si es tracta d’una empresa com Facebook, el president dels Estats Units o qualsevol altra persona.

- Quines expectatives tenia?

- Trump ha sigut ben sorollós en la seva crítica al Times, com vostè ja sap. Inclús ens ha ficat un malnom.

- "El Fracassat New York Times."

- Sí. I per això vaig suposar que m’hauria de sentir alguna reclamació sobre la nostra informació. Però la conversa va ser cordial. Va traure a col·lació alguns temes col·laterals però res directament. Penso que, per a ell, era simplement una ocasió per reunir-nos.

- Dean Baquet, l’editor executiu, té la regla d’or de no parlar mai extraoficialment amb el president. Com és que vostè es va avenir a celebrar una conversa confidencial amb Trump?

- Dean Baquet és la màxima autoritat periodística d’aquesta empresa, i aquesta regla seva té tot el sentit per a la sala de redacció. Però la meva feina és una altra. Com a editor, soc la màxima autoritat del Times. Per a mi era una oportunitat de deixar-li patent la meua preocupació per la seva retòrica, cada vegada més perillosa, sobre els mitjans de comunicació com a "enemics del poble", sobre l’impacte d’aquest llenguatge i que és un element que manipulen els dictadors de tot el món.

- Li va fer la impressió que l’escoltava?

- Va fer gala d’escoltar amb molta atenció. No vaig gravar la conversa, però va dir coses en la línia de: això no és bo; realment m’ha fet pensar. Hauria estat impossible no sortir d’allí amb la sensació que pensava en si desdir-se’n o no.

- Tot just havien passat uns dies i va tornar a la batalla contra el Times en Twitter. Es va sentir utilitzat en el xou de Trump?

- No, em vaig alegrar que quedés constància de la conversa. De manera que ara, com a mínim, el món sap que se’l va avisar, directament, cara a cara, que el tipus de retòrica que fa servir té i tindrà conseqüències. I ja les estem veient, les conseqüències.

- Ha tornat a saber res d’ell des d’aleshores?

- Em va buscar per convidar-me a un sopar extraoficial. Vaig declinar la invitació dient-li que m’estimaria més una entrevista oficial que inclogués dos dels nostres periodistes. Hi va estar d’acord.

- Dos mesos després de la primera reunió, el periodista Jamal Khashoggi va ser assassinat, presumptament a instàncies de la família reial Saudita. Khashoggi havia estat molt crític amb el govern Saudita en les seves informacions. Així doncs, ja no es tracta de retòrica, sinó de violència.

- La retòrica de Trump és comparable al canvi climàtic: sabem que està passant, sabem que és perillós, però realment és molt difícil imputar-li cap tempesta en concret. Igual com passa amb la retòrica del president: sabem que és perillosa. Sabem que està instaurant un clima, fins i tot fora dels EUA, en què cada dia hi ha més atacs contra periodistes, en què estan aprovant-se lleis per perseguir i castigar la premsa independent. Però no podem assenyalar un incident aïllat i dir: "la culpa l’ha tinguda la retòrica del president". Però els EUA històricament hem estat els defensors més abrandats i perseverants de la llibertat d’expressió i de la llibertat de premsa en l’escenari mundial. I públicament ens estem fent arrere d’aquesta postura.

Façana de l'edifici de The New York Times / Der Spiegel

- Com explica que els atacs de Trump a la premsa siguin tan ben rebuts, i no solament pels seus seguidors? Quina part de culpa tenen els mitjans de comunicació en aquesta erosió de la confiança?

- No puc ficar-me en el cap de ningú, però cal que reconeguem que no sols hi ha hagut una erosió de la confiança en els mitjans sinó una polarització política cada vegada més gran. Per a un mitjà informatiu que té a gala ser independent i imparcial, això és tot un problema.

- Els votants de Trump no creuen que vostè sigui imparcial. Com es pot recuperar la confiança?

- Hem de fer més pedagogia sobre l’extraordinària feina que arribem a fer per assegurar-nos que tota la informació que publiquem és imparcial i fidedigna. Que, per exemple, nos ens hem limitat a parlar amb les tres persones citades en un article, sinó amb moltes més. Quan vam convidar l’equip de documentals de Showtime a l’edifici, li vaig preguntar a Dean per què havia pres aquesta decisió malgrat l’estrès que estava patint la redacció. La seva resposta va ser: Perquè crec que és impossible que vegin els nostres periodistes Mark Mazzetti, Maggie Haberman i altres, treballant i no en surtin amb un respecte profund pel que estan fent.

- I els mitjans de comunicació, incloent-hi el Times, no participen d’alguna manera en la telerealitat de Trump repetint constantment tot allò que diu i tuiteja?

- Permeti’m que em centri en l’expressió mitjans de comunicació. La veritat és que em sembla una expressió problemàtica. Les notícies per cable operen amb un conjunt de normes fonamentalment diferents de la majoria d’editors digitals i tradicionals. I molts d’aquests mitjans manquen dels recursos que té el Times a l’hora d’investigar amb profunditat el que està passant. La nostra peça sobre la fortuna del president i les seves exempcions fiscals va costar 18 mesos de fer: tres reporters dedicats en exclusiva a això i, al darrere d’ells, un exèrcit d’editors i advocats que van contribuir a donar vida a la història. Això és molt diferent d’organitzar una taula rodona d’experts cinc minuts després del discurs del president dient que hi estan d’acord o no.

- Hi ha diverses fotografies autografiades a les parets de la sala de juntes del Times. L’expresident Richard Nixon va signar la seva amb la dedicatòria següent: "Per a The New York Times: N’hi ha que el llegeixen i els agrada. N’hi ha que el llegeixen i no els agrada. Però tothom el llegeix". Quan Trump va visitar el Times ara fa dos anys, el seu pare el va portar davant la foto de Nixon i li va dir: "Aquest va ser el darrer president que es va ficar amb la premsa lliure. Recordi com va acabar la cosa". Ha deixat cap nota Trump en la seva foto?

- Sí. Va escriure: "Arthur – M’ho he passat molt bé amb tu – MAGA [per ‘Make America Great Again’]. Salutacions!". Les fotos dels presidents tenen una llarga tradició al Times. Hem vist passar molts governs. I el de Trump és un més sobre el qual hem d’informar.

- La família Sulzberger és una de les darreres famílies del país que han sostingut el seu diari malgrat els riscos econòmics. Què se sent d’heretar aquesta responsabilitat?

- És un llegat. El meu pare ha aconseguit una cosa completament extraordinària en els seus 25 anys de gestió com a editor, que ha sigut traspassar el New York Times amb més força encara del que el va rebre, amb més periodistes, no menys. I el meu objectiu és tirar-lo endavant i demostrar que hem obert un camí per al tipus de periodisme que nosaltres fem. I el creixement que hem experimentat els darrers anys demostra que la gent està disposada a pagar pel periodisme de qualitat.

- Vostè va començar la seva carrera periodística en The Providence Journal i The Oregonian. Com el van tractar allà, tenint en compte el seu famós cognom?

- Crec que m’han tractat amablement en cada parada. Sempre he volgut que se’m reconegués pel meu treball, no pel meu nom.

- Que el seu cognom passi desapercebut en el món del periodisme estatunidenc pot ser que resulti difícil.

- Una vegada vaig tenir un director, a The Oregonian, que em va agafar per banda i em va dir: el periodisme és una de les poques professions en què no cal que jo conegui ningú per saber la qualitat de la seva feina. L’únic que necessito és una pila de notes deixades caure a la meva taula. Vaig intentar demostrar-li que estava disposat a acceptar la tasca que fos, a matar-me treballant i que el resultat parlés per si mateix. Els meus col·legues em van tractar com a un reporter més, i jo em vaig sentir com un més. No va ser cap calvari per a mi. Era una feina que m’encantava fer. Feina que trobe a faltar avui.

Com a Sulzberger, va tenir alternativa a entrar en periodisme?

- La meva família sempre ha sigut coherent pel que fa a deixar, com deien, que cadascú triés el seu camí. I doncs, mai no em vaig sentir pressionat a exercir el periodisme. I durant molt de temps ni vaig pensar que m’hi dedicaria.

- Quina hauria sigut l’alternativa?

- Vaig pensar que el món de les associacions sense ànim de lucre era interessant. La política, no com a polític, sinó com a algú que treballa entre bastidors.

- I com és que, a la fi, es va veure arrossegat al periodisme?

- A la universitat vaig estudiar amb una catedràtica que ensenyava a escriure els articles de fons. Ella també treballava com a periodista d’investigació en The Providence Journal. Va ser la classe que més vaig gaudir a la universitat. M’encantava el bagatge que tenia, com era de real, i el rigor i el nivell que ella hi aportava. Hi ha moltes coses que m’encanten del món acadèmic, però un cop tenies la idea general de les tesis que els professors defensaven, la feina era bastant fàcil. No hi ha dreceres quan el que es vol és fer bon periodisme. Has d’estar allí i pencar de valent. Quan vaig acabar la carrera, em va oferir unes pràctiques en The Providence Journal, i em va convèncer que si no m’agradava ja me n’adonaria. I em va agradar, i tant, i mai no me n’he penedit.

- En 2009, la família Sulzberger va haver de vendre part de les accions de The New York Times Company al multimilionari mexicà Carlos Slim per injectar diners al periòdic. Fa uns anys, corria la brama sobre una venda a l’exalcalde de Nova York. Hi hagué en cap moment la por que The Times pogués deixar d’estar majoritàriament en mans de la família?

- No, en cap moment no ha arribat a ser una preocupació. La família Sulzberger està profundament compromesa amb aquesta institució. La visió a llarg termini que la família ha aportat a la institució és la raó per la qual en un període en què tantes altres organitzacions periodístiques van de baixa nosaltres estem experimentant un creixement sense precedents. El nostre compromís amb el Times és immarcescible i no ha estat mai en perill.

- Vol dir que no hi ha hagut mai res de veritat en els rumors de venda?

- No recordo que hi hagués rumors sobre si el Times estava en venda. Sempre n’hi ha, però, de rumors que a la gent li agrada empassar-se. Són coses diferents. En tot cas, hauríem d’esperar a un futur per sentir aquests rumors, perquè al Times ara mateix li va realment bé, periodísticament i econòmicament.

- En una taula rodona, l’any passat, algú li va preguntar què faria si un multimilionari li regalava mil milions de dòlars.

- I jo vaig respondre: el Times no està en venda. I: aquests mil milions de dòlars els haurem de traure pel nostre compte. Sap què hauria d’haver dit? Traiem mil milions de dòlars per cada any que passa. Dels nostres lectors! M’estimo més això que els diners d’un multimilionari, amb tots els problemes i conflictes d’interès que això comporta. Nosaltres invertim els diners dels lectors en la redacció, que ara com ara és més gran que que en qualsevol altra època. I els nostres lectors en surten guanyant.

- En 2014, vostè va dirigir l’equip que va redactar l’Innovation Report, el qual va fer un retrat lúgubre de l’estat del periòdic. El Times, advertia l’informe, estava en perill de quedar relegat per competidors digitals com ara The Huffington Post o BuzzFeed. Si hagués d’escriure un nou informe avui, com descriuria l’estat actual de The New York Times?

- Hem avançat molt més que no hauria esperat mai. En aquell moment el nombre de gent que ens llegia es contreia, el nombre de subscriptors s’havia estancat. Hi havia, en efecte, un sistema de castes dins de la redacció amb periodistes tradicionals i a continuació una casta més baixa de gent dedicada a tasques digitals. A aquest grup no se li permetia tenir targetes de visita, no fos que els confonguessin amb periodistes de veritat. La nostra estratègia s’havia centrat massa en la versió impresa, estava massa articulada al voltant de la publicitat. Avui arribem a vora els 150 milions de lectors al mes, tenim quatre milions de subscriptors, probablement més del doble dels que teníem en el moment que es va publicar l’informe. Però el món i aquest negoci canvien molt ràpidament, i constantment ens hem de replantejar què estem fent i adaptar-nos als canvis.

- Pot donar-nos-en un exemple?

- Part del meu missatge a l’organització durant els darrers cinc anys és que hauríem de sentir-nos més còmodes amb els errors i els fracassos. Durant anys vam estar convençuts que els podcasts no funcionen. Ho havíem provat i no funcionava. Teníem un podcast de notícies diàries en què un reporter llegia la primera plana en veu alta. Pel gener de 2017 vam crear "The Daily". Ara és el podcast més descarregat de tot el país, que arriba cada dia a més gent del que ho hagués fet mai el periòdic.

- Com reconcilia les tradicions d’una institució de 167 anys d’antiguitat amb la necessitat de canviar constantment i adaptar-se?

- La cosa més important és tenir un coneixement profund d’allò que no canvia. Si tot pot canviar, si tot està obert a discussió, no hi ha motius per triomfar. Aleshores, gent o empreses més joves i més àvides poden entrar per darrere i desallotjar-te. Esbrinar què és el que no canvia et dona més confiança per inclinar-te a canviar.

- Què no hauria de canviar en el Times?

- El reportatge autèntic, la informació sobre el terreny, el periodisme independent i imparcial, el periodisme especialitzat i de la màxima integritat. Això és la base del que fem. Però el que ha canviat és tot el que l’envolta: com contem aquestes històries i els donem vida.

- "The Daily" va ser l’última de les seves grans innovacions. Què ve ara?

- Estem enllestint el llançament d’un programa per a la televisió, "The Weekly", per a d’ací a uns mesos. "The Daily" ha demostrat que el periodisme que fem en paper i on-line pot funcionar en un mitjà com la ràdio, i que pot arribar a públic més jove, a audiències totalment noves. Amb un programa de televisió crec que podem fer exactament el mateix. No hi ha hagut massa periodisme seriós en televisió, i crec que la gent el reclama. La televisió constitueix una part més de la nostra estratègia.

- El periodisme en paper té cap futur?

- Penso que té una vida molt més llarga del que molts es pensen. Un milió de persones paguen per aquest diari, tenim una base de lectors realment lleial, i la publicitat encara proporciona grans beneficis. En la mesura que la gent vulgui les notícies en paper, espero que puguem lliurar-les-hi d’aquesta manera.

- I la versió impresa no s’interposa en la seva estratègia on-line?

- No, però de fet el canvi més important experimentat per aquesta empresa en els darrers cinc anys és que hem deixat d’estar centrats en el paper, i ho hem fet més aviat en la consciència que som un mitjà informatiu digital que també té un diari imprès. No podem confiar en el paper per sostenir les nostres ambicions periodístiques en un futur pròxim. Els ingressos digitals han de subvenir a les despeses de les nostres agències a Iraq o Afganistan, de pagar els viatges al front Iemen, finançar 18 mesos d’indagació en les finances del president, una oficina a Washington amb 100 reporters... És per això que la nostra atenció està centrada a traure diners per la via digital.

- Durant molts anys The New York Times va tenir un editor d’ètica que feia el paper de defensor del lector, mirant-se amb ulls crítics els reportatges del diari i inclús publicant la seva crítica en el mateix diari. El maig de 2017 aquesta figura va ser suprimida. Va ser una mesura prudent en temps d’erosió de la confiança?

- L’editor d’ètica va ser concebut en una etapa anterior a Facebook i Twitter, quan resultava difícil contactar amb la redacció i denunciar certes qüestions. Aquesta etapa ja és passada. Hi ha moltes maneres de contactar amb els nostres periodistes i editors i denunciar aquestes preocupacions.

- Però no cal algú que catalogui les crítiques provinents de Twitter i Facebook?

- L’editor d’ètica, encara que soni rar, feia que la institució no veiés que tots nosaltres necessitem estar en diàleg amb els nostres lectors. Tenim 1.500 periodistes al Times. La idea que només un d’ells hagués d’atendre els lectors és ridícula. Un editor d’ètica que trigués cinc dies a prendre una decisió sobre si les denúncies són prou generalitzades per tractar-les per escrit al New York Times no és la millor manera, en els temps actuals, de mantenir el contacte amb els lectors. Si una història és polèmica i demana explicació, aquesta explicació hauria d’arribar en temps real i haurien de ser els redactors i editors qui ho fessin.
 

Traduït de l’anglès per Francesc Sellés

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.