Crystal Pite és una de les coreògrafes actuals amb més projecció internacional. D’origen canadenc, va començar la seua trajectòria en el món de la dansa com a ballarina en el Ballet de la Colúmbia Britànica i posteriorment en el Ballet de Frankfurt. Amb el canvi de mil·lenni, es va iniciar en els muntatges coreogràfics i va crear la seua companyia, Kidd Pivot, amb què ha produït diversos espectacles d’èxit. Recentment, l'Òpera de Zuric va mostrar part del seu treball.
Angels’ Atlas
Espectacle basat en coreografies de Crystal Pite i Marco Goecke
Òpera de Zuric, 31 d’octubre de 2021
Emergence
Crystal Pite (coreografia), Owen Belton (música), Jay Gower Taylor (escenografia), Linda Chow (vestuari), Alan Brodie (il·luminació).
Almost Blue
Marco Goecke (coreografia), Etta James i Antony and the Johnsons (música) Thomas Mika (escenografia i vestuari), Udo Haberland (il·luminació).
Angels’ Atlas
Crystal Pite (coreografia), Owen Belton, Piotr I. Txaikovski i Morten Lauridsen (música), Jay Gower Taylor (escenografia), Nancy Bryant (vestuari), Tom Visser (il·luminació).
Ballet i Ballet jove de Zuric
Alguns l’equiparen a Martha Graham, la gran coreògrafa nord-americana que va marcar fortament la dansa contemporània. I no és exagerada la comparació perquè tant en Graham com en Pite el cos esdevé un instrument comunicatiu. Per a les dues creadores, la dansa, el moviment, és la llengua a través de la qual es transmeten i s’expressen no només les emocions o els sentiments, sinó també els gestos més bàsics i elementals dels éssers vivents.
Aquesta característica de la poètica de Pite i d’altres coreògrafs contemporanis, com el també protagonista de la vetlada Marco Goecke, s’observa efectivament en l’espectacle Angels’ Atlas. El muntatge, que és una sort d’aplec de tres coreografies diferents, ens invita a un recorregut intens a través del qual advertim la migració de la matèria a l’esperit, la transfiguració dels cossos en ànimes, però sempre sense perdre de vista una superestructura organitzativa, un rerefons jerarquitzat universal que es perpetua, fins i tot, en el terrer eteri i sublim del més enllà.
D’entrada, la representació comença amb la concreció de la substància, amb la potència del físic i amb la manifestació de la corporeïtat. De fet, en l’obra Emergence, comissionada pel Ballet Nacional de Canadà i estrenada en 2009, Pite celebra l’activitat vital d’una comunitat d’insectes sofisticada, com una metàfora del comportament humà. El teló de Jay Gower Taylor representa una espècie de cau d’on ixen i entren els dansaires que, amb els seus vaivens enèrgics i les seues contraccions incessants, imiten els moviments dels insectes. Es tracta d’accions recognoscibles de la dinàmica de certes comunitats d’insectes com les agrupacions massives, l’ordenació jeràrquica o els rituals comunicatius. En aquest sentit, l’erotisme i l’apariament hi ocupen un lloc ben destacat, gràcies també a la sensualitat de la música i a la vaporositat de la il·luminació. Al capdavall, amb una coreografia on predomina la sincronia de moviments i la realitat d’un tot orgànic, Pite insisteix en l’exploració reflexiva sobre la comunicació, la connexió i l’empatia, un altre dels elements recurrents de la seua estètica.
D’altra banda, la segona peça de la funció, Almost Blue, de Marco Goecke, actua com un autèntic contrapunt, al bell mig dels dos treballs de Crystal Pite. Comptat i debatut, Almost Blue és un muntatge que transmet malenconia i alhora fúria, atès que Marco Goecke el va concebre com a punt i final al seu període com coreògraf de l’Òpera de Stuttgart en 2018, abans d’assumir la direcció del Ballet del Staatstheater de Hannover. No en va està basat en les cançons punyents de la llegenda del blues i el gòspel Etta James i del grup Antony and the Johnsons. L’escenografia nua, amb només el joc de llums, ja apunta a un contingut cru i agre, on les ballarines i els ballarins es mouen amb gestos nerviosos, frenètics i arestosos. Cap concessió a la distracció, llevat d’uns crits esquinçadors i d’una pluja de farina que, lluny de destorbar els impulsos dels dansaires, contribueixen a forjar un ambient agressiu i devastador. Tot plegat es pot interpretar com el resultat d’una meditació sobre les incerteses dels canvis i sobre les pors derivades de la fugacitat de la permanència, cosa que es pot entendre com una transició a l’última obra de l’espectacle.
Aquesta última part, finalment, posa el focus d’atenció en l’especulació sobre l’intangible. En efecte, en Angels’ Atlas, un muntatge coproduït pel Ballet Nacional de Canadà i pel Ballet de Zuric i estrenat en 2020 a Toronto, Crystal Pite suscita una reflexió sobre les emocions vinculades a la mort que captura des del primer minut l’interès del públic. S’hi perceben les incerteses i els temors dels humans davant de la mort, els dols col·lectius originats per les pèrdues experimentades, la buidor que deixen els finits, l’esperança dels creients, la indiferència dels descreguts, etc. La música suggeridora pensada per Owen Belton amb els cants a cappella de la Litúrgia de sant Joan Crisòstom de Piotr I. Txaikovski (1840-1893) i de Morten Lauridsen (1943- ) i el seu O Magnum Mysterium, juntament amb una escenografia senzilla però seductora, col·laboren en la creació d’un ambient de recolliment per a la meditació metafísica que planteja la peça.
Angels’ Atlas es revela, així, com una obra polifònica en la qual participen un gran nombre de dansaires que, amb els seus gestos i les seues inflexions, reflecteixen el caràcter efímer de la vida humana i la voluntat de transcendència que persegueix la nostra espècie. Hi roman la jerarquia, no hi ha res deixat a l’atzar, tot està interconnectat, de manera que cada moviment dels cossos té una correlació gestual que genera un contínuum farcit de significació. L’efecte final és el d’un espectacle exquisit i de gran bellesa, un treball d’orfebreria, complex i sublim, un flux que enllaça la pols amb l’alè.
En resum, el cos i el llenguatge del moviment són l’eina que usen Pite i Goeke per a expressar la complexitat de les relacions, de les sensacions i dels sentiments. La dansa, a les seues mans, es converteix per tant en un espai d’especulació i reflexió, no només per a la transmissió d’un missatge sinó també, i sobretot, per a l’exploració del valor del gest i del moviment. Hereus de les aportacions de Martha Graham, Goeke, però principalment Pite, creen amb les seues coreografies uns universos carregats de simbolisme i espiritualitat, amb la voluntat última de bastir canals de comunicació i connexió tant per als espectadors com per als intèrprets. Tot un programa estètic que aprofundeix en la recerca i l’explotació de la modernitat i en la superació del ball decoratiu.