La Sala Ultramar és una sala de teatre petita de València, ben situada, gairebé al centre de la ciutat. En la seva programació podem trobar tota mena d’espectacles, sempre que es puguin representar en un espai d’uns 6x5 metres. Tant se val si es tracta d’una obra de teatre de text, de dansa, de circ o de cabaret. La Sala Ultramar és sobretot un espai de teatre proper, on el públic pot tenir gairebé a tocar els actors i l’escenografia de la peça. La companyia Les fugitives ha estat una de les darreres en passar per allí.
Malauradament, ara la Sala Ultramar és un projecte que està en risc. Sembla que a penes rep finançament institucional i que els efectes provocats per la pandèmia, així com ha passat en altres teatres i sectors de les arts escèniques, l’han tocat de ple. Malgrat els pocs recursos, però, aquesta temporada la Sala Ultramar ens ofereix una programació per llepar-se els dits. Entre el novembre i el desembre de 2021, trobarem, entre d’altres, aquests espectacles, tots ells en català: Iaia, tu tens sexe? (una peça de la companyia Unaovarias, que es durà a escena entre el 18 i el 21 de novembre), La confiança (un text de Guadalupe Sáez dirigit per Eva Zapico que estarà en cartell des del 21 de novembre fins al 5 de desembre) i Antimülleriana i altres cròniques del fracàs (una obra de Núria Vizcarro, dirigida per Joan M. Albinyana, al desembre, des del 9 fins al 19).
La setmana passada, a més, la Sala Ultramar va acollir la companyia Les fugitives, creada el 2016 per les actrius Judith Corona, Laia Pujol i Maria Ten. Es tracta d’una companyia compromesa a fer emergir la presència de les dones en les arts escèniques a partir de la representació de textos protagonitzats per personatges femenins i escrits per autores. «Ens diem Les Fugitives, perquè fugim de la prepotència, de la hipocresia i del masclisme», ens diuen.
En aquest sentit, la seva obra W.I.T.C.H., dirigida i escrita per Maria Ten, encaixa a la perfecció en la política de la companyia. Interpretada per les tres “fugitives” i per una altra actriu que varia segons la funció (en aquest cas era Maria Sanllehí), la peça ens acosta a un dels referents feministes nord-americans que aixecà més polseguera i que a Europa va ser poc conegut.
W.I.T.C.H. era el nom que rebia el grup de teatre format per les actrius i activistes Anita Hoffman, Judy Gumbo i Robin Morgan. Aquest grup va aparèixer al final dels anys seixanta a Nova York i s’encarregava de reivindicar la llibertat de les dones a partir de performances i actes teatrals. Així, les membres de W.I.T.C.H. (que eren les sigles del Women’s International Terrorist Conspiracy from Hell) eren activistes feministes que es manifestaven disfressades de bruixes i que feien els seus discursos en forma de conjurs o de premonicions per tal d’acabar reclamant la igualtat social i econòmica de la dona. Dit així, pot semblar una idea una mica esbojarrada, però realment era una idea genial: l’estratègia de les W.I.T.C.H. consistia a cridar l’atenció dels mitjans de comunicació per aconseguir que es fes difusió de les idees més bàsiques del feminisme. Sabien que era (i és) difícil canviar d’un dia per l’altre les inèrcies socials, però confiaven que el seu missatge arribés a les altres dones i que, de mica en mica, hi hagués una presa de consciència col·lectiva sobre quin era l’estatus real de les dones nord-americanes. Perquè només així es podia arribar a assolir un canvi social significatiu.
Per mostrar l’impacte causat per aquell grup d’activistes, l’autora de l’obra introdueix el personatge d’una periodista que treballa en la denigrant secció de “Dones i llar” d’un dels diaris novaiorquesos de més renom, i a la qual se li encomana, precisament, informar sobre els actes de les W.I.T.C.H. A través de les reaccions d’aquest personatge podem calibrar les reaccions de bona part de la societat nord-americana del seu temps i entendre tant els factors que permetien un canvi com els que l’entrebancaven.
La veritat és que la història del grup W.I.T.C.H és sorprenent, i la manera que tenen Les fugitives d’explicar-nos-la també. El muntatge escènic de l’obra és molt suggeridor: entre els diàlegs i les discussions dels personatges sobre com organitzar les seves activitats “vandàliques”, sovint s’inclou algun “aquelarre”. Les tres actrius vestides amb parracs negres i barrets de punta s’enfilen a les seves petites tarimes, i llavors, entre el so del vent i la tempesta, ens recorden les bruixes de Macbeth. Amb els seus crits i la seva ràbia, les W.I.T.C.H. ens invoquen l’esperit de la revolta, les ganes de rebel·lar-nos i engegar-ho tot a rodar. Perquè aquesta obra de Les fugitives no només ens aporta nous referents femenins, sinó que també ens recorda que encara hi ha moltes coses a canviar, que el feminisme és una lluita contínua i que encara hi ha moltes dones poc conscients de la seva manca de llibertat pel simple fet de ser això: dones.
Tot i que el diumenge era la darrera funció que es feia de W.I.T.C.H. al País Valencià, esperem poder gaudir aviat d’alguna altra peça de Les fugitives. Que prenguin nota els programadors valencians: la companyia ha preparat nous espectacles. Les seves produccions actuals són: Te deix, amor, la mar com a penyora, una adaptació de la novel·la de Carme Riera realitzada per Laia Pujol i Maria Ten, i La dona que va cridar tant que es va buidar, una altra peça escrita i dirigida per Maria Ten.
