Cap a les deus. Una gramàtica fluvial
Artistes: Enric Ansesa, Eva Cau, Anna Dot, Christophe Farnarier, Laura Ginès, Jordi Isern, Víctor Masferrer, Associació Milfulles, Jordi Mitjà, Pere Noguera, Arnau Obiols, Josep Maria Oliveras, Perejaume i Job Ramos.
Fins al 9 de gener de 2022
Bòlit. Centre d’art contemporani de Girona
Plaça Pou Rodó, 7
Rambla de la Llibertat, 1
Girona
Des de la carretera, el riu és allò que hi ha sota el pont, un territori silvestre situat als marges. Un model de desplaçament associat a la velocitat i a una relació de domini amb la natura ens ha acostumat a desestimar el marge. La primera exposició que es presenta al nou Bòlit de Girona ens vol convèncer de la necessitat de capgirar la mirada. I ho fa.
"Cap a les deus. Una gramàtica fluvial"és la primera exposició que presenta la nova directora del Bòlit Girona, Ingrid Guardiola. Una ciutat crescuda en la confluència de quatre rius convida, d’una manera quasi natural, a posar en el punt de mira l’univers fluvial i la seva gramàtica pròpia. Una gramàtica que s’ha confiat a l’art visual en una exposició que aplega artistes de diferent generació que han treballat en relació amb la natura i amb l’imaginari hidràulic, però també amb material d’arxiu fotogràfic i fílmic de la ciutat de Girona.
El llibre de Perejaume, Fonts líquides, fonts lignificades (Tushita, 2020) obre la mostra. “Per antiga que arribi a ser, una font sempre és al principi. Mentre raja, la seva arrencada és perpètua”, hi llegim al costat de les fotografies microscòpiques i aquàtiques de Josep Maria Oliveres (Salt, 1956), un dels dolls de molts artistes gironins. Una declaració d’intencions que remet al riu en el sentit més literal i físic, però també en un sentit metafòric —i aquí la metàfora és ampla— i conceptual, com de codi per abordar el món i d’actitud davant les coses. I és que la gramàtica fluvial, com es llegeix al títol de la mostra, serveix per articular la mateixa idea d’esdevenir. Aquesta consistència líquida i eternament canviant de l’aigua, la fluïdesa constant del riu, el seu davallar i el retorn atmosfèric cap a la muntanya, a les deus, a la font, a l’origen, al doll, faciliten un marc mental i un nou apropament a les coses. Un model més proper a l’esdevenir i al transcórrer, que a la definició i a la immobilitat; al risc i al canvi, que no al tancament. És el “tot flueix” d’Heràclit, que ressona de fons en tota la mostra. Un “tot flueix” que no cal entendre com a pèrdua o renúncia, com allò que queda enrere en un temps fugit indeturable, sinó com a postura vital d’alegria i obertura a l’etern esdevenir.
En aquesta tessitura, l’exposició s’estructura partint de conceptes associats a la fluvialitat. “Es tracta de sortir de la literalitat del relat fluvial i entendre el riu a partir dels seus propis gestos: el naixement, el curs-deriva, la fluïdesa, la sedimentació, la invasió, la inundació i la desembocadura”, explica la comissària, fent referència als diferents àmbits que apleguen el treball dels artistes. Pocs a cada àmbit però precisos i necessaris.
Sense resseguir un a un els seus àmbits, podríem dir que l’exposició posa el riu en el lloc del subjecte, amb obres com la proposta de llei per al Parlament de Catalunya elaborada per Anna Dot (Vic, 1991) per atorgar drets al riu i dotar-lo d’uns representants legals que el vetllin; i la rousseauniana meditació visual que construeix Christophe Farnier (Marsella, 1963) a l’entorn del riu i el seu temps propi. Dues peces de vídeo assaig que ens posen, literalment, en la pell de l’aigua.
Altres propostes aposten per la interacció dels humans amb la riba, com el mapatge de les deveses, marges i hortes del Ter al seu pas per Salt i Girona que ha realitzat l’Associació Milfulles de Salt, que empodera grups humans a partir del treball amb la terra. Un mapa vital fet amb la complicitat d’hortolans i hortolanes que dissenteix de les cartografies a l’ús. Un dissens compartit també per Pere Noguera (La Bisbal d’Empordà, 1941) amb el seu mapa de la península Ibèrica cobert per una capa de fang que s’ha quarterat invalidant les fronteres polítiques i administratives d’allò que es coneix com a territori.
Són significatius i molt bells els diàlegs que s’obren entre fotografies de fa cent anys de l’Onyar gironí i pel·lícules en súper-8 dels anys seixanta i setanta, amb intervencions artístiques realitzades en aquest riu. Són les d’Enric Ansesa (Girona, 1945), que enregistra el moviment de l’aigua amb una mirada deutora de les avantguardes artístiques (hi veiem Monets i Seurats, a les aigües de l’Onyar) i de Jordi Isern (Barcelona, 1962) arrossegant una llarga filera de quadres riu avall en una acció (“pintura en moviment”, en va dir) del 2012.
Però l’exposició incorpora també un element més antropològic d’humans intervenint en el riu o de rius intervenint en els afers humans. En la primera direcció, Job Ramos (Olot, 1974) enregistra un equip científic que treballa per evitar l’extinció d’una espècie específicament fluvial davant la invasió del seu homònim americà. I en la segona, Laura Ginès (Girona, 1975), Víctor Masferrer (Barcelona, 1980) i Eva Cau (Olot, 1982) documenten diferents episodis d’inundacions de Girona.
El trajecte no seria complet sense recollir la idea de sedimentació i els materials que se’n deriven. En aquest cas, ha estat Jordi Mitjà (Figueres, 1970) qui ha incorporat les pedres de riu i ha treballat a partir de la troballa a les aigües de l’Onyar, l’any passat, d’una escultura d’un cap de dona que l’artista havia fet, als anys noranta, per a la Sala del Cel. La pedra, el sediment i la forma lignifiquen també —prenent-li la paraula a Perejaume— en una proposta minimalista que apunta un nou apropament a l’esdevenir de les coses. Com s’ho fa per aconseguir que l’única imatge de la carretera, agafada de lluny amb el seu vòmit incessant de cotxes, acabi sent allò que hi ha més enllà del riu, un territori sense interès situat al marge? Quan això passa, en una de les escenes enregistrades per Christophe Farnier, només vol dir que has capgirat la mirada. Vet-ho aquí.