Durant anys, va ser un edifici amenaçat per una planificació urbanística que preveia arrasar part del barri mariner del Cabanyal per perllongar l’avinguda Blasco Ibáñez fins a la mar. Aquell pla es va derogar l’any 2015. I l’antic escorxador, que va ser seu d’un dels moviments veïnals més actius i efectius de la història de València, Salvem el Cabanyal, va ser rehabilitat per convertir-lo en un espai cultural per guardar la valuosa memòria del barri, arxiu i centre d’interpretació.
Anys després, aquell projecte megalòman sembla com si no haguera existit mai, forma part d’una mena de nebulosa del passat de la ciutat, quelcom inimaginable i extemporani. Partir en dos una rica trama i autòctona trama urbana, un poblat mariner, acabant amb 1651 edificis del barri, molts de gran valor, per fer arribar fins a la platja una avinguda flanquejada per construccions en altura? Sembla possible? Doncs aquest fantasma va existir i va planar durant molt de temps, com un espectre amenaçador, sobre la vida del barri. Tot just, un dels edificis que hagueren deixat d’existir era l’ubicat en el carrer Sant Pere.
Anomenat inicialment com Escorxador del Poble Nou de la Mar, es va construir com a edifici industrial l’any 1910, amb un habitatge en la part superior. Més tard, el 1957, quan el barri Cabanyal-Canyamelar ja està absorbit per la gran urbs, es reconverteix en magatzem de la policia urbana. Durant la dècada del 1980, l’Ajuntament de València, propietari de l’immoble, redacta un projecte per crear un casal de joventut, però acaba sent emprat per col·lectius socials. L'escorxador és cedit en temps de l'alcalde Pérez Casado a una societat formada per excombatents republicans, Amics de la Pau. És el president d'aquesta associació, veí del Cabanyal-Canyamelar, qui en permet l'ús a Salvem El Cabanyal. Així, l'edifici esdevé centre neuràlgic a partir de 1998 de l’activisme contra el projecte d’ampliació de Blasco Ibáñez, seu de les assemblees i nucli des del qual es projecta una altra visió del barri a través de festivals com Portes Obertes o Cabanyal Íntim.
Tot això subratlla el valor simbòlic de l’edifici, promogut per la mateixa ciutadania a través de diferents projectes per crear un centre cívic i cultural i preservar la memòria del barri. Finalment, el Servei de Patrimoni Històric Artístic va rehabilitar l’immoble com a Arxiu de Barri, una decisió que pretenia donar satisfacció al programa de necessitats previstes en el document “Institut Cultural de Documentació i Observatori del Patrimoni Històric del Cabanyal-Canyamelar, redactat per Salvem el Cabanyal a partir de l’experiència prèvia “Cabanyal Arxiu Viu”.
Els criteris d’intervenció
En el projecte de rehabilitació, finalitzat per l’arquitecte Boris Strzelcyck i iniciat per Arturo Sanz i David Estal, s’habiliten diferents espais per reunions de grups, exposicions temporals, usos múltiples, activitats a l’aire lliure, magatzem, dipòsit i administració, entre altres. Una intervenció que conserva elements de l’edificació original, com estances, murs, pilars, rajoles, pilastres o fins i tot andròmines, estris (una col·lecció per exemple de cassoles i paelles usades en les manifestacions) i elements que formen part de l’imaginari col·lectiu com ara el sòcol de taulell en el mur sud del pati amb pintures de Salvem o les intervencions artístiques en els murs interiors del vestíbul principal.
L’aspecte lluent i vistós de la façana principal ja rehabilitada, mantenint a grans trets la imatge fixada en la memòria del barri —l’escut municipal, l’arc de la porta, les finestres i les teules— és l’emblema de la recuperació, que deixa en l’interior espais diàfans i aprofitables per a diferents usos com els referits abans. No obstant això, els encarregats del projecte aposten per una gestió innovadora que vaja més enllà de l’administració i catalogació de l’arxiu, atès el valor simbòlic de l’immoble, emblema de la lluita veïnal. “Amb la referència dels arxius de barri alemanys, la intervenció ha previst espais dinàmics i no sols d’emmagatzematge o consulta. Es tracta d’espais de reunions, exposicions, previsió de barra de cafeteria, pati de trobada, o sala d’usos múltiples”, diu la memòria que els promotors del projecte van presentar als primers premis d’El Temps de les Arts en referència al model germànic Stadarchiv.
No és estrany, per tant, que el projecte haja generat interès fora del País Valencià i especialment en Alemanya: el passat mes d’abril la revista d’arquitectura i urbanisme Bauwelt dedicava a l’escorxador un extens reportatge, en el qual es destacava com una iniciativa autoritària en origen pot acabar donant forma a un projecte constructiu i integrador. Un element de la iniciativa pública que es pretén que servisca de motor per continuar la lenta recuperació i rehabilitació d’un barri emblemàtic de València.