N10.50.191-O085.36.960 . 17.53 . 12.04.2010
Diria que la llum és gairebé mediterrània. Deu ser per això que avui em sento com a casa. Sembla, a més, a l’escolta, com si la distribució de sons fos comparable a la d’altres entorns que coneixo més. La sensació tèrmica és el que més familiar se’m fa. Sé que són percepcions massa subjectives, perquè res no és igual aquí que a gairebé nou mil kilòmetres a l'est.
La natura costa-riquenya és exuberant i fràgil. Semblaria que l'entorn no pot ser més sec, però és el seu tranc. El de Santa Rosa és un dels pocs boscos secs originals que queden al país. Fora del camí, molt abrupte, la densitat de la vegetació és considerable. No admet gaire passejades; si t'hi endinsesis, esvellegaries roba i pell en els matolls que protegeixen la part inferior dels troncs dels arbres grans i sempre verds, de fulla perenne. Són guapinols, lleguminoses de tronc força ample, tempisques, de copa rodona, sovint alts, i canyellers, que, segons diu la gent de la zona, arriben als cinc-cents anys. També hi ha espècies caducifòlies, com el panamà, molt alt i de molt bona ombra. Imponent, encara que no tant com el pochote, una bombacàcia, la ceiba aesculifolia, arbre sagrat dels Maya. Però aquestes espècies són tan sols unes poques entre les caducifòlies que hi trobaríem; per això, el terra és ple d’una capa densa de fullaraca de la que en qualsevol moment podria calar foc. La temperatura interna del bosc arriba fàcilment als trenta nou graus centígrads. Fora, l'ambient és una mica més fresc. Som ara a trenta quatre graus. El vent, que bufa entre els arbres, mou branques i fulles i les fa sonar, du la humitat de l'oceà, que hidrata i refresca. És el Pacífic. El fragor se sent llunyà, però no el cercarem. Aquest punt serà el més proper del que avui n'enregistrem el paisatge sonor. El so de les onades acaba per emmascarar totes les produccions de les altres fonts sonores; i una col·lecció d’onatges no ens interessa gaire. Cerquem paisatges sonors diferencials. Ja ens va passar a la vessant caribenya del país, que l’Atlàntic no n'aturava el bram.
La sequera no sembla afectar la densitat de l'activitat sonora. La pressió és poca, ocells i insectes no queden a prop, però la densitat i la complexitat notables del paisatge sonor em subministra bons arguments per a reafermar-me en una idea que em volta des que començàrem Sons en Causa : la complexitat cerebral de les espècies animals es correlaciona amb l'aperiodicitat del cant.
Hi ha per aquí quelcom que difícilment podria no tractar-se d'un ocell. La periodicitat interna de les frases del cant és notable. No obstant això, la separació temporal entre aquests esdeveniments internament periòdics és un xic caòtica, com la dels batecs del cor, que, per cert, són tant més periòdics com més acusada n’és la patologia. Un cor malalt pot bategar de manera molt més mecànica que un cor sa. Ho he escrit altres vegades : el batec d’un cor sa és aparentment regular, però sempre és portador d'una certa imprevisibilitat. Entre els animals, els sons dels mamífers tendeixen a ser els més imprevisibles; com els d'una parella de grans rosegadors que ens hem topat fa una estona, quan el cel començava a ennuvolar-se. Eren molt esquívols. Malgrat no haver-nos permès acostar-nos-hi gaire, n’hem tret algunes fotografies. Feien bé de malfiar-se. Els humans no som gens confiables ni previsibles.
Volíem enregistrar un entorn més humit per acabar la jornada d’enregistraments, però en sortir al camí més transitable i parar per canviar la reductora, m’ha semblat que el motor sonava rar. L’he aturat completament. El so persistia. Venia de fora, doncs. Al principi, en Carlos suggeria que eren granotes. Dubtàvem. La intensitat era molt variable.
Els marges dinàmics són tan grans que a vegades temo que saturin l'enregistrament. És un espectacle. Han de ser insectes que canten instal·lats en els arbres, com les cigales mediterrànies, que es posen als troncs del pins. No són els únics cants animals de dinàmica variable. Comparteixen, a més, un comportament similar al d’altres insectes estriduladors, com ara grills i llagostes : quan t’acostes a algun individu aïllat, calla, i, aleshores, escoltes el cant dels seus congèneres més distants, menys intens, doncs, i en bandes de freqüència comparables. És una estrategia de confusió dels depredadors, un mecanisme de defensa, però també, per a nosaltres, un generador de sensacions estètiques provinents directament de les percepcions sonores de l'espai.
És clar que són insectes. Comencen el cant amb una periodicitat lenta, perceptible com a ritme, per la separació d'esdeveniments. En accelerar-se i superar els 20 Hertz, la sensació percussiva queda substituïda per la d'altura. És impressionant! Semblant al que podria fer un oscil·lador d'ona quadrada si n'augmentes la freqüència des de zero a uns centenars de Hertz. No deixo d'admirar-me del que sento. Fascinen les diferències de fase entre els sons que arriben a les nostres orelles procedents d'emissors situats aquí i allà, literalment, pertot arreu, generadors d'una sensació acústica d'espai notable. Si l’estridulació de tots els individus produeix sons en bandes de freqüència similars, la posició de cada cigala fa que el seu so arribi en una fase diferent de la dels altres. És una situació similar a la de l‘unisó de les cordes en una orquestra. Tots els instruments produeixen la mateixa nota, però la suma genera una sensació de plenitud sonora en el nostre sistema cognitiu. No és que soni més fort -que una mica, també-, sinó que, en virtut de la separació de les fonts sonores i les diferències de fase i d'amplitud, sona més gran. Molts dispositius electrònics de reverberació i de simulació de la resposta sonora específica dels espais arquitectònics es basen en la manipulació i el control de les diferències de fase.
Gràcies al so, malgrat l'alta densitat de la vegetació, el bosc sec es mostra en tota la seva profunditat espacial. Els ocells volen d'un costat a un altre i a voltes em distreuen de les cigales. Miro aleshores al cel i entre les branques dels arbres descobreixo una llum vermella. Sens dubte, una càmera d'infrarojos. Potser la direcció de la reserva entendria el nostre projecte : crear una xarxa microfònica connectada a Internet en tots els entorns de valor ambiental del món. Costa Rica és el país més cablejat de Centreamèrica. No seria massa complicació enviar senyal a l'edifici central, apenes a un quilòmetre. D'allí a la xarxa general, l'esforç seria mínim i centenars de creador|·|s i investigador|·|s podrien treballar simultàniament i en viu amb els sons de l'entorn.
Un ocell enorme deixa caure un fruit des d'un arbre pròxim. Cau a 2 metres escassos d'aquí. Després aixeca un vol pesat i es posa en silenci en una branca d'un altre arbre, a l'altre costat del camí. Sembla un gall salvatge. Els insectes que, sense veure'ls, per la intensitat del cant asseguraria descomunals, ens abandonen gradualment i ens deixen a soles amb els grills comuns. La càmera d'infrarojos continua encesa i, amb els tons rosats de l'ocàs, l’esperit canta fragments de l'admirat Gabriel Ferrater :
“Eixuga llum, llença cotons de núvols, renda’t, gira’t, beu el més límpid gin de lluna i mar.”
.
[wpgmza id="8"]
Nord: 10° 50' 3,18" - Oest: 85° 36' 9,60" - 12/04/2019 20:10.
Sons en Causa
Sons en Causa és un projecte de l’Orquestra del Caos basat en el registre del patrimoni sonor propi d'una sèrie de contextos culturals on a l'entorn mediambiental, a causa del creixement econòmic, són previsibles canvis irreversibles a curt i mitjà termini. Les diversitats cultural i biològica, encara enormes, són massa fràgils. Mereixen ser tingudes en compte i la seva gran importància, divulgada. El patrimoni intangible, i amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. Un cop produïts els canvis que ara ens semblen inevitables, els sons, i amb ells les seves causes, hauran desaparegut per sempre.
Enregistraments: Carlos Gómez