Eva Dénia (Gandia, la Safor, 1960), una de les figures rellevants de la cançó al País Valencià de les darreres dècades, deixa l’activitat com a solista amb una actuació al Centre Octubre de Cultura Contemporània aquest divendres. Formada en el jazz, ambaixadora a casa nostra de Brassens i Carlos Jobim, fundadora del col·lectiu Sis Veus, Eva Dénia renuncia a perllongar la carrera artística com a solista fruit d’una reflexió personal. En parlem. I també fem un repàs a la seua trajectòria.
—El mes de maig passat vas comunicar que deixaves l’activitat musical com a solista. Parlares del desgast físic i emocional que et provocava la multitasca, haver de combinar el treball artístic i creatiu amb la gestió, les xarxes socials, cuidar la teua veu... Quan es prenen aquestes decisions sol haver un punt d’inflexió. Quin va ser en el teu cas?
—Ha estat poquet a poquet, he anat desencantant-me i cansant-me de la manera que has resumit molt bé. Hi ha dies que tenia ganes d’abandonar i uns altres que reviscolava i fantasiejava amb nous projectes. Així ha estat els darrers anys, però la pandèmia ha suposat una empenta, ens ha fet a molts replantejar-nos coses i prendre decisions. I ja està. També està el fet que he sigut sempre docent, m’he prejubilat i això marca una nova etapa.
—És curiós, perquè la prejubilació et donava més temps per a la teua carrera artística.
—Sí, això és el que havia pensat tota la vida, que quan em jubilara del treball de professora em dedicaria en cos i ànima a la música. Havia pensat en continuar formant-me, anar a estudiar guitarra a Sedajazz... Però les coses no són mai com les preveus. No hi ha més explicació.
—En el fons, als músics i a uns altres artistes se’ls exigeix una activitat professional, amb prestacions professionals, quan en realitat és molt difícil viure de la música. És contradictori, no?
—Sí, conec molt poca gent que viu de la música. Cal ser valents. I fins i tot els que viuen de la música molts pocs ho fan exclusivament de fer concerts, són ensenyants també, ensenyen música com un treball paral·lel. Aleshores, és molt, molt difícil. Ací entra la decisió de les persones a renunciar a una vida més burgesa, més còmoda, per viure com volen viure. Ho trobe admirable, això.
—Supose que tot açò ho hauràs parlat moltes vegades amb el teu germà, l’artista Carles Dénia.
—Sí clar [somriu]. És l’exemple de músic que es dedica a la música. És músic professional i ha tingut temporades més fluixes i temporades més fortes. Per sort, es mou en un àmbit més internacional, té gires en l'estranger. És un altre nivell. Però per a la majoria no funciona així.
—Ho ha tingut més fàcil per ser home?
—No. En aquest cas, absolutament no. Té molt de talent i una formació espectacular. I crec que és un altre nivell. Jo m’he considerat sempre semiprofessional i he arribat a un nivell molt digne tenint en compte que no m’hi he dedicat professionalment. El de Carles és un altre món.
—Però tot i això, recorde una anècdota que parla del teu nivell d’exigència, una actuació a Gandia amb Sis Veus. Aparentment, l’actuació va ser correcta, però tu i unes altres membres del grup portàveu molt malament alguns petits desajustos. Em va cridar l’atenció.
—Això sí, la veritat és que soc molt autoexigent i, de vegades, entre en bucle tractant que una cosa siga molt exacta i necessite que algú em traga d’allí. Influeixen moltes coses per eixir d’un concert satisfeta, el propi estat d’ànim, el so de l’escenari, que és molt diferent al de fora. Perquè fora pot sonar bé i dins ser un infern. No sé, poden passar mil coses. I és molt subjectiu, perquè si preguntes entre el públic hi ha opinions del cel a la terra, que sonava magnífic, horrorós... De vegades depèn d’on estàs segut. O del nivell d’exigència que tingues com a públic.
—La teua trajectòria no és exageradament llarga, comença el 1999 amb l’Eva Dénia Jazz Grup i aquell Adéu tristesa. I eres una persona nascuda el 1960. En un país normal, encara tindries molta corda per davant.
—Potser sí. Jo vaig començar a actuar a principis dels 90, més o menys des del 1993 amb grupets de jazz. De seguida vaig començar a fer versions en valencià i a introduir-les en els concerts. Són vora trenta anys, no és una trajectòria molt llarga per a l’edat que tinc. Podria seguir, ningú m’ho prohibeix, però no em compensa actualment. Ja no només perquè aquest no és un país normal i no tens les ajudes i infraestructures que hauries de tindre, sinó també perquè hi ha un estat d’ànim que em diu: deixa-ho i vés a un altre lloc. A partir d’una edat es fa molt difícil mantindre la veu, sobretot quan ha estat tan desgastada com la meua, per la docència, perquè he estat fumadora... Per mil coses. Hi ha gent que decideix parar quan encara pot fer un concert amb dignitat i altres que diuen que moriran amb les botes posades. I em sembla molt respectable. Però cadascú sap el que li va millor a la seua vida. Jo tinc ganes de descansar.
—Com recordes els inicis? Com era aquella Eva Dénia com a artista i com a persona, a més d’una veu molt prometedora?
—Era molt atrevida [riu]. Em fascinava el jazz i em vaig posar a aprendre en un grup d’aficionats. Després vaig contactar amb músics professionals valencians i vaig començar a fer trios, quartets... I he de dir-te que era molt atrevida perquè el jazz és molt difícil i era un repte. També és veritat que en aquella època no tenia ningú que m’ensenyara, hui hi ha gent meravellosa, professores boníssimes que et poden ensenyar i guiar. Però el que vaig fer jo és buscar-me la vida, anar aprenent de manera autodidacta.
—Després hi ha un parèntesi discogràfic de sis anys i reapareixes amb el primer dels tributs a Brassens. Com es va gestar aquesta relació tan estreta amb l’obra del cantautor francès?
—Ah, perquè vaig conèixer les cançons quan era una adolescent. Per circumstàncies, també, aprenia francès i començava a tocar la guitarra. I vaig conèixer uns adolescents francesos que tocaven la guitarra en la platja de Gandia. Així vaig conèixer les primeres cançons. Després vaig aconseguir que un oncle meu que vivia a París em portara uns discos. A còpia d’escoltar, em vaig aficionar. I Brassens m’ha acompanyat tota la vida. Des que vaig començar a cantar la primera cançó de Brassens, que tenia tretze anys, fins que vaig gravar aquell primer disc, hi ha trenta anys pel mig. A més, vaig començar amb la guitarra per això, perquè amb els grups de jazz no la tocava. El cas és que vaig fer equip amb José Luis Porras i Carles Carrasco i va ser una etapa súper bonica, que encara no s’ha acabat perquè al març anem a Canet de Rosselló, on actuàrem per primera vegada.
—Aquesta dedicació a Brassens, de fet, t’ha permés actuar a França en diverses ocasions.
—En diverses, no, en moltes. Hem estat anant a França en trio durant molts anys, tres o quatre vegades a l’any. Potser són trenta actuacions fetes a França. Amb Merxe [Martínez] també hi he anat, però algunes noves actuacions que teníem previstes es van suspendre per la pandèmia.
—Brassens en català, també. Com ho rebia el públic francès?
—Els encantava. Jo sempre he cantat Brassens en francès, però posava alguna versió. I en alguns festivals m’ho demanaven, si podia cantar alguna cosa en català i en espanyol. Llavors, també cantava algunes de les versions que havia fet Paco Ibáñez. Però les versions en valencià de temes molt coneguts els agradaven molt, perquè l’entenien bé, el seguien... Per a ells és una icona i que els estrangers l’homenatgen d’aquesta manera els agrada.
—Carlos Jobim és l’altre gran referent, al qual també li vas dedicar un disc de tribut el 2006. Per què Jobim, precisament, de tota la rica tradició brasilera?
—És un compositor que sempre m’ha interessat. Uns altres també, Chico Buarque em sembla un geni, però Jobim és com el primer. I té unes cançons meravelloses. Em vaig posar a estudiar el repertori veure quines podia versionar, perquè totes no es deixaven. Aleshores és quan vaig fer el disc amb [Manuel] Hamerlinck, qui es va encarregar dels arranjaments, mentre que jo vaig fer les lletres. Fer això m’ha ensenyat moltíssim, conèixer les cançons per dins, tan complexes des del punt de vista harmònic i rítmic, ajuda molt a crear-te el teu propi llenguatge musical. M’ha aportat moltíssim.
—Ara en parlarem de la trajectòria amb Sis Veus, però com Eva Dénia no tothom sap que també has fet discos cantant les teues cançons, recorde que quan es va publicar Quan abril era abril, del 2015, vaig fer una ressenya titulada: «Eva Dénia canta Eva Dénia». Aquell disc tenia cançons esplèndides, com la que donava títol al disc, però no t’has prodigat.
—Ja... És que sembla fàcil, però no ho és. Ens doneu molta pressa, jo necessite pair les coses, no soc una persona que faça cançons ràpidament. A més, estava treballant en musicar els poemes de Maria Beneyto, que ho vaig deixar estar, i altres coses. Però és veritat que no soc una persona molt prolífica a l’hora de crear, m’he entretingut en conèixer l’obra dels altres, tots els compositors que m’han entusiasmat, tots els estàndards de jazz... És una música tan bonica i tan complexa... Et poses a fer alguna cosa i no t’acaba d’agradar mai. Et compares, és un error molt gran, no es pot fer, però jo ho fet molt i moltes vegades i això m’ha frustrat.
—Però eres conscient que amb més cançons pròpies la teua trajectòria seria més reconeguda?
—No ho sé, supose... També és veritat que he anat experimentant ací i allà i he descol·locat la gent. Però com ningú em pagava, he fet el que m’ha donat la gana. No sé si és coherent.
—Sí que ho és. De fet, t’has dedicat al jazz, la música d’autor i la música d’arrels, bàsicament aquestes branques. Mai et vas plantejar fer algun acostament al pop o a uns altres gèneres?
—És que no m’agrada el pop, ja en vaig tenir prou en els 80. A veure, m’agraden totes les músiques, hi ha pop que està bé, però moltes vegades veig que són músiques molt simples, concebudes per enganxar, per ballar. I a mi em resulten òbvies. No ho sé. Simplement no m’atrau.
—Sí que és veritat que amb Sis Veus, una formació en la qual el teu lideratge ha estat decisiu, crec que has arribat a un públic més ampli, segurament per partir dels poemes a Vicent Andrés Estellés.
—Sí, un públic ampli, però Sis Veus també hem tingut la mala sort, com tanta gent, d’agafar la pandèmia, la gira que estàvem fent. Pense que és un projecte al qual encara li queda molt recorregut.
—De fet, tu continuaràs amb Sis veus.
—Vaig a continuar perquè, si jo ho deixara, s’acabava. És un grup en què som insubstituïbles totes, per la manera en què està plantejat. I per altra banda, perquè no em resigne a què acabe aquest projecte. Ni Els dies i les dones, que és l’últim que hem fet, crec que mereix una mica més de recorregut. No hem tingut gens de suport, de ningú. No hem tingut entrevistes, ni ressenyes... À Punt ràdio i prou. Em dol realment. Alguns programadors m’han dit: «A qui li interessa això?». Sis dones majors... Hi ha molts prejudicis. També és un projecte que implica molta gent, és car, sis persones actuant, el ballador, el tècnic de so, la manager... Costa de menejar, però seguirem intentant-ho.
—Entenc el que dius, perquè Els dies i les dones era un disc de 2019, molt afectat per la pandèmia. En tot cas, teniu pensat tornar a entrar en l’estudi? Com seria un nou disc?
—No ho sabem encara. Si hi ha alguna cosa que ens identifica és la música tradicional i la poesia, però no sabem si hi haurà un altre projecte. El que tenim entre mans està molt rodat i ara sona espectacular, hi ha una soltesa en les veus, en les actuacions... No vull pensar encara en un altre!
—Per acabar, com serà el concert de comiat d’Eva Dénia en solitari?
—Ja el tinc preparat, he anat descartant temes, perquè hi havia un munt de cançons, perquè volia arreplegar temes de totes les èpoques. Hi haurà un poquet de tot, des d’inèdits a temes de tots els discos. Jo soleta. Allí, davant del perill.