La trajectòria de Manel Esclusa (Vic, 1952), un dels grans referents de la fotografia artística a casa nostra, es pot resseguir perfectament en l’exposició "El llegat de la llum", comissariada per Laura Terré i que s’ha repartit en quatre espais de la seva ciutat natal: l’ACVIC Centre D’Arts Contemporànies, el Museu d’Art de la Pell, l’Escola d’Art de Vic i el Temple Romà (en els dos primers oberta fins al 9 de gener i en els dos darrers, ja clausurats). Esclusa sol treballar en sèries i tota l’exhibició posa de manifest la coherència d’una llarga carrera, en la qual amb una mirada poètica explora el comportament de la llum, la foscor i el temps, com si fos un alquimista de la fotografia.
És l’exposició més gran de la seva carrera i a la vegada tot un homenatge a la seva ciutat natal. Quina sensació li produeix?
Després de la retrospectiva que va tenir lloc el 2002 al Centre d’Art Santa Mònica, aquesta és una retrospectiva molt important, sí, però tampoc típica. De fet, no m’agrada gaire el terme 'retrospectiva' perquè a una certa edat sembla que t’enterrin. Però també és cert que una exposició així és segurament l’única manera que tens de donar una mirada enrere cap al teu treball amb una certa fredor. Jo estic en actiu i algunes de les sèries que s’exposen encara no estan tancades, per tant, amb les obres mantens una relació de preguntes i respostes encara. Tampoc tinc la sensació d’haver fet res extraordinari. L’exposició em confirma que, com han dit molts creadors abans, una obra mai s’acaba, sinó que s’abandona. M’agrada aquest concepte d’ 'abandonament', vol dir que has arribat a un determinat punt amb una obra i l’abandones, però sempre la pots tornar a recuperar.
És per aquesta raó per la qual sempre treballa amb sèries?
Sí, perquè em permet aquest anar i tornar, hi ha moments que una sèrie pren vida a la vegada que una altra es queda pel camí, però que sempre hi puc tornar.
Què pensa que se’l defineixi com el fotògraf de la nit?
Bé, és normal perquè moltes de les meves obres estan fetes a la nit, sigui a ciutats o al camp. Continuo fent fotografies de nit, sortint ben equipat, a qualsevol època de l’any, aprofitant les condicions d’aquell moment. A les fotos nocturnes urbanes, de vegades es reconeix la ciutat, perquè hi apareix d’alguna manera algun monument o espai representatiu, però mai ho busco expressament. Moltes de les meves fotografies de ciutats podrien ser perfectament de qualsevol altre lloc.
I també se l’ha definit com a fotògraf de la foscor?
Doncs no és ben bé així, sinó tot el contrari, soc fotògraf de la llum perquè la foscor no és res més que l’absència de llum, la màxima absència de llum. El que més m’interessa de fet és l’equilibri inestable entre llum i foscor. La fotografia és l’escriptura de la llum.
En aquest equilibri, vostè, com a artista, també acaba intervenint, prèviament a la presa amb la càmera.
Si il·lumino un racó, si el manipulo d’alguna manera, el procés fotogràfic té també un punt d’acció performativa. Per exemple, a la sèrie L’ombra del paisatge, l’ombra d’una branca o d’una fulla es reflecteix en un espai en blanc, que col·loco jo enmig de la natura. Intervinc directament en el paisatge.
La fotografia permet que l’ombra sigui protagonista a la seva obra.
Exacte. La fotografia explica les ombres. Sempre m’ha interessat aquest tema. De fet, es tracta del mateix concepte que la caverna de Plató, que ja vaig explorar en l’acció que vaig el 1990 a l’Espai 13 de la Fundació Miró. Vaig folrar la paret de paper fotogràfic i a mesura que entraven els convidats a la inauguració, a través de la llum, quedaven impreses les seves ombres. Una acció efímera, perquè no s’ha tornat a fer. És irrepetible.
Llum, foscor, ombres... Però l’altre factor que canvia una imatge és el temps.
El temps és crucial a la meva obra. I no tinc mai gens de pressa. Algunes de les meves obres han trigat fins a 2 o 3 anys a realitzar-se, perquè molts cops he d’esperar molt fins que es compleixen les mateixes condicions de llum o de creixement de vegetació o que el cicle d’una estació de l’any es repeteixi. Com a molt puc alterar l’escena d’una imatge, col·locant un full en blanc perquè es reflecteixi una ombra, però no manipulo mai un arbre, una planta... Si he d’esperar un any que un arbre tingui una determinada mida, doncs espero. El procés ha de ser natural. Però, d'altra banda, tot allò que a l’inici de la història de la fotografia es consideraven errors —com el moviment o la degradació de la imatge— m’interessa molt com a element expressiu. Les línies que marquen el moviment en una llarga exposició, les irisacions d’un contrallum... L’única sèrie que implica a la força rapidesa en l’execució és Eclipsi (1999), feta jugant amb les llums, ombres i formes que tenen lloc durant un eclipsi.
Treballa, doncs, amb un equilibri entre planificació i atzar, que no deixa de penjar d’un fil, oi?
Sí, per això em sento molt identificat amb determinats tipus de músics perquè treballem d’una manera molt semblant. Quan treballo em sento com un bluesman, un músic de jazz, un cantaor de flamenc... El duende és important. Les sèries em permeten construir diferents variacions sobre el mateix tema.
La música està molt present a la seva obra i a la seva vida.
Sí, i això li dec al meu pare, que sempre tenia música posada a l’estudi de fotografia amb el qual cosa em vaig familiaritzar amb el procés fotogràfic des de petit. El meu pare, que era tot un personatge, aficionat a l’espeleologia, va inventar un orgue electromagnètic el 1952, una mena de precursor dels instruments de la música electrònica, i li agradava tot tipus de música. Quan anava a Barcelona, sovint comprava discos de segona mà que es venien els soldats americans que desembarcaven a la ciutat. Un cop va venir amb un disc d’un paio que aquí encara no coneixíem. Era de Jimi Hendrix. Imagina quin impacte.
Aquesta exposició està farcida d’arbres, però n’hi ha un, l’arbre de Masferrer, al jardí del mas on viu, que ha esdevingut una mena de diari visual dels dies del confinament, un arbre retallat sobre uns cels espectaculars.
És una de les darreres sèries que es poden veure a l’exposició a l’ACVIC. Durant el confinament, sortia cada dia a fotografiar aquest arbre mort amb el mòbil. I mira quina qualitat! No creus que el cel era especialment bonic durant el confinament?
Sí, i no ens cansem de fotografiar cels espectaculars, oi?
No, i no em cauen els anells per fer-ho. Vaig anar penjant les imatges al Facebook i van tenir un gran èxit.
Sembla l’escena del jurament d’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué. Un simple mòbil i aquest resultat. Com utilitza els diversos tipus de càmera? En té de preferides?
No, no, sempre les he utilitzat en funció del resultat que em donen. En aquesta exposició, hi ha obres fetes amb tot tipus de càmeres. Estic obert a tot. Tant puc utilitzar una tècnica pionera com fer fotos amb un mòbil senzill. El cas és que la fotografia, des que existeix, ens fa veure la realitat d’una altra manera. Mira, el que has dit. Que l’arbre de Masferrer et recorda una escena de cinema. Des que naixem, ja tenim dins tota aquesta cultura visual a dins i ens condiciona la mirada.
Digui’m quina de totes les sèries incloses a l’exposició és la més especial per a vostè en aquests moments.
Doncs encara que sigui un tòpic, la darrera, Lluna d’aigua, d’aquest mateix any, és de la qual estic més content. No havia estat exposada fins ara i una de les novetats és que he triat el petit format. També són fotografies nocturnes, en aquest cas de vegetació pobre, al voltant de casa, que il·lumino i fotografio amb el mòbil. L’excés de llum dibuixa la natura, una natura que es transforma i pren una altra dimensió.
A l’Escola d’Art de Vic ha exposat una sola sèrie, El Jardí d’Humus, i aquí apareixen el color i els grans formats. Com va sorgir aquesta sèrie?
Arran d’una inundació al meu estudi, vaig comprovar els efectes que l’aigua havia provocat en les diapositives a color. De la mateixa manera, la humitat i els fongs i els processos de descomposició provoquen que les restes orgàniques al sòl es transformi en humus. Així que vaig crear un procés semblant a partir de fotografies d’un jardí. El jardí significa el domini i el control de l’ésser humà sobre la natura. Així que jo també vaig “controlar” el procés de descomposició de les imatges sotmetent-les dins de cubetes a l’aigua, de manera que els pigments de les emulsions també es van descompondre. Aquest procés crea taques, fractals...
En el Museu d’Art de la Pell es concentren algunes de les seves sèries més històriques, com les de Venècia, on apareix per primer cop aquest contrast tan marcat entre llums i ombres.
Sí, aquest primer viatge a Venècia, el 1979, va suposar tot un punt d’inflexió a la meva vida i a la meva obra. Havia passat una malaltia greu i llarga, la tuberculosi, a causa de la qual gairebé moro. Vam anar a Venècia a celebrar la meva recuperació, perquè m’havia promès a mi mateix que seria el primer lloc on aniria si me’n sortia. Els viatges en góndola, el fet d'anar passant i entrant i sortint dels ponts, llums i ombres en constant moviment, em van marcar la visió de la ciutat.
I després les passejades nocturnes per ciutats (Sil·lepsis), l’aigua de les fonts de Montjuïc (Aiguallum), les llargues exposicions a vaixells en els ports de Barcelona (Naus), marquen tot un seguit de treballs amb la nit urbana com a protagonista als anys 80 i 90.
Sí, són treballs que juguen amb el canvi de percepció d’un lloc, que en certa manera és una constant en tota la meva trajectòria.
Exposa també extensament tot un seguit d’intercanvis i jocs artístics postals, de mail-art, amb altres creadors. Aquesta relació amb altres artistes és important per a vostè?
Sí, la feina de fotògraf pot arribar a ser molt solitària, al laboratori, a l’estudi, o quan surto de nit. Però per a mi el diàleg amb altres creadors és molt estimulant. La sèrie Els ulls aturats, per exemple, la va titular el Joan Brossa. En les vitrines del Museu d’Art de la Pell, s’exposen una sèrie de cadenes d’imatges i textos que intercanviem amb poetesi fotògrafs com Víctor Sunyol, Marcelo Brodsky, Juan Manuel Castro, Cassio Vasconcellos, el malaguanyat Pere Formiguera, Alberto García Alix, Juan Bufill i Jose Manuel Navia. És un joc i la vegada un estímul creatiu.