La llengua és una marca d’identitat i una eina de cohesió evident. Tant és així que quan l’home ha envaït un altre territori normalment ha imposat el seu idioma per integrar-lo als seus dominis i debilitar l’enemic. Amb la música, que també identifica i cohesiona, s’ha actuat de forma semblant, però no tan clara. En la lògica de l’invasor, si aquesta música es canta en l’idioma vernacle, es pot clarament prohibir, perquè anima al separatisme, però si es canta en l’idioma del poder en principi no caldria.
Tot i això, com que els instruments, ritmes i danses, encara que no parlin també són marca de cultura pròpia, en aquests casos s’ha actuat de forma diversa i no tan expeditiva. La seva sort ha depès i depèn de la interpretació que en faci la moral i el gust de torn, del poder de torn. Perquè els poders, amb la seva dèria de canviar les cultures amb fins diversos també han actuat sobre la música i el ball, encara que sembli mentida. Com que són una mostra d’alegria col·lectiva, comunicació i alliberament, la història, a través dels homes de poder, ha intervingut en aquests afers per qüestions morals, identitàries o simplement per jerarquia. Per posar algun exemple: en cert moment es va prohibir ballar el contrapàs a dins de les esglésies, allunyant així un tipus d’expressió popular igualitària de dins dels llocs sagrats. O un altre cas: els melismes orientals han entrat i sortit de les nostres cançons en funció de la política internacional del moment i de les modes que sorgeixen d’aquesta política. Etcètera.
Són modes. Podríem dir que són modes. Però què són les modes sinó maneres de canviar la cultura d’un lloc i d’una gent? Bona part del conflicte diari s’ha fet i es fa a través de la nostra expressivitat: a través de les modes. Tots tenim una cultura que s’expressa en la vida diària i que entra en conflicte amb altres cultures. Aquesta és la guerra del carrer, de les escoles, de la feina. També dels mitjans de comunicació, que també són una eina de creació de modes. La ràdio, per exemple. L’invent de la ràdio quan es va estendre pel món, amb les seves veus professionals i la seva música nova tan ben interpretada, ens va fer callar, ens va canviar el repertori i ens va convertir més en oients que en cantants. És una llàstima. Per mi, una mostra d’alegria i salut és cantar. Les feines físiques, cantant es fan més plàcides. Però avui dia, amb les cada cop menys físiques feines que tenim i amb els aparells de música enllaunada, la cantarella s’ha reduït a la intimitat i a l’escenari, o el que és el mateix: a les xarxes socials. Cantar pel carrer és sospitós, cantar a la feina és molest. Antigament sembla clar que es cantava més en comú i això és una pèrdua. Sembla que si no hi ha un escenari o una dutxa no toca cantar. Però ni aquí podem estar totalment alliberats: com són aquesta dutxa i aquest escenari? En relació a quins altres espais s’han ubicat? Això també condiciona. L’urbanisme i els edificis també condicionen la nostra expressivitat. Antigament, quan la població estava més repartida pel territori, les cases eren de pedra i no existien els amplificadors, es cantava més sense molestar a ningú. Avui, amb l’alta densitat de població, amb els aïllaments existents als nostres blocs de pisos no ens podem deixar anar. Hi ha excepcions, ho se, jo també tinc veïns, però en general la cosa em sembla que va per aquí: tenim una vida més estressant però ens hem tornat més continguts.
Un exemple de l’expressivitat actual és Tik-tok. En aquesta xarxa social de vídeos creatius, la majoria són gravats per 1 o 2 persones, en interiors o en finques privades i amb una expressivitat més subtil i estudiada que espontània o exagerada. Perquè clar, cantar a cor què vols, fer una festa a casa amb els amics, o simplement tocar el piano i saltar a corda, es pot fer sense pensar en els veïns? És possible deixar-se anar sense posar en tensió la convivència? Quina expressivitat permet el món actual? L’hem d’acceptar? Tots els poders, totes les forces que han creat el nostre urbanisme i ens han portat a viure en concentracions urbanes amb alta densitat de població condicionen la nostra expressivitat. La vida és tan diferent a la que vivien els primers oients de la ràdio que l’expressivitat s’ha hagut d’adaptar a la nova vida i als nous espais. Quin remei. Sembla com si l’única sortida a l’alta densitat de població és una cultura del silenci i la contenció similar al tòpic oriental. Però aquesta no hauria de ser l’única sortida. A banda de fer excursions al camp i classes de Zumba al gimnàs, també tocaria millorar els edificis per poder deixar-nos anar a casa nostra, mantenint un espai personal de llibertat i retrobament amb el nostre cos i amb els nostres amics. Que aïllar els edificis és possible ho demostra una simple cerca per la xarxa. Busqueu “bucs d’assaig” i quedareu parats de la quantitat d’espais insonoritzats que hi ha a les nostres ciutats, al cantó de casa vostra. No els sentiu, si estan ben fets no els sentiu, però hi són. La tecnologia existeix i la normativa actual, amb el Document Bàsic de Protecció front al soroll del Codi Tècnic de l’Edificació, ja obliga a millorar l’aïllament i l’absorció del so en els edificis nous. Altra cosa és que es compleixi.
Si voleu fer una festa o un concert a casa, cosa que ja és una opció per a artistes novells: o bé convideu a tots els veïns, gastant una de les proves de confiança que us hàgiu pogut guanyar després d’anys de respecte abnegat cap al seu descans, o bé insonoritzeu casa vostra. No és fàcil ni barat, i se n’ha de saber, però aïllant casa vostra, o almenys una habitació, guanyareu en llibertat, us podreu expressar lliurement i els vostres fills es podran deixar anar, cantant, cridant, fent un concert, sense traves, sense molestar als veïns i segurament més feliços i connectats amb la seva naturalesa.