Fa uns dies que penso en El rastre d’aquella nit, la darrera de les produccions de Projecte Inestable, que es va dur a escena el passat cap de setmana a l’Espai Inestable de València, al barri del Carme. La gràcia de l’obra era, sense cap mena de dubte, l’escenografia i el dispositiu escènic.
L’escenari havia estat concebut com un nou cosmos, ple de figuretes humanes, pins i roures minúsculs, cases de la seva alçada, neu (molta neu) i vehicles diminuts. Els dos actors anaven gravant amb una càmera l’escenari mentre recitaven el text i canviaven les coses de lloc, tombaven les figures amb el capciró dels dits o bufaven suaument sobre les teulades de les cases, com si ells fossin una mena de vent imparable, una força sigil·losa contra la qual no es pot fer res.
Tot havia estat muntat amb una gràcia especial: hi havia petits personatges que feien l’amor al sofà, d’altres que muntaven en bicicleta o que jugaven a fer ninots de neu, alguns més que, per conduir massa ràpid, havien atropellat una bèstia boscana i, fins i tot, hi havia gent que matava d’una pallissa un noi qualsevol. Era una mostra de la crua violència del món: una violència que quedava barrejada amb les coses agradables de la vida, com ara els arbres frondosos, la gespa fresca, la neu recent o l’harmonia amb la qual es veuen les coses des d’una certa alçada.
Durant la representació t’entretenies a veure com els actors manipulaven l’espai, de manera que no calia prestar gaire atenció a les seves paraules, que tenien un ritme rapsòdic penetrant, però que, pel que fa al sentit, eren totalment buides, neutres i incoherents. La història de l’obra no tenia cap ni peus, potser perquè s’havia intentat abordar un tema massa abstracte o, potser, perquè l’argument no estava ben resolt. Sigui com sigui, el cas és que podríem dir que El rastre d’aquella nit és una d’aquelles peces on cada espectador entén el que vol (o el que pot), perquè hi ha molta metafísica barata pel mig i només es parla amb eufemismes. Així i tot, em sembla que la peça tractava de la història d’un home i d’una dona, que, alhora, també són tots els homes i totes les dones de la terra.
Els dos actors t’explicaven les històries dels personatges d’aquell món lil·liputenc i les intercalaven amb les de la seva vida: la d’un home que, així com tots els homes, és ambiciós i pensa que ho pot canviar tot, i la d’una dona que, així com totes les dones, no pensa ni entén res, però té curiositat, perquè ella també és humana i vol aprendre i entendre’l a ell. En resum, era la típica odissea masclista on el personatge femení no passa de ser l’altra, la que el segueix, la que espera que ell canviï i la que només es pot definir si està al costat d’ell, perquè ella, per ella mateixa, no és res.
És clar que, suposo que per intentar arreglar una mica la situació, hi havia un moment en la peça en què ella es rebel·lava i engegava a rodar el despòtic personatge masculí, però... és que ell li ho havia posat molt fàcil. No culpo l’actriu, que segurament va fer tot el que estava en les seves mans per aixecar del victimisme el seu personatge, però la base de l’obra era... en fi, era la mateixa merda de sempre: una dona que demostra la seva feblesa tothora, que es despulla i queda completament nua a l’escenari mentre l’altre intèrpret admira el seu cos (que se suposa que és el símbol de la platja, o de la terra, o de la vida) i bla, bla, bla. Perquè és clar, els homes actors no podran ser mai els símbols de la vida, de la terra, ni de la platja. Així, mentre en l’obra l’home representava la fortalesa, la seguretat i la tossuderia; ella, la dona, era la que necessitava protecció, la que es despullava, la que estimava amb un amor incondicional, la que compartia, la que volia entendre però no podia, la que esperava que ell la saciés amb els seus raonaments, etcètera, etcètera.
No vull començar a fer cap cacera de bruixes de totes aquelles peces actuals que, inconscientment, són masclistes. No, de cap manera, no estic parlant d’això. De fet, em sembla interessant el recurs teatral d’abordar el tema del masclisme des de personatges que, precisament, són masclistes i no ho saben. Però és que, en aquest cas, hi havia alguna altra cosa.
Penso que, si volem explicar la història d’uns personatges que són masclistes, potser caldria fer abans un esforç per desfer-nos d’algunes inèrcies. I per això cal pensar. Sobretot pensar: per què s’han de despullar sempre elles, i mai ells? Per què a ell només li veiem els peus descalços, i a ella, en canvi, se l’estira tota nua a terra, mentre ell li va posant figuretes al ventre? Per què es grava amb la càmera el cos despullat d’ella, i no el d’ell? No ho sé: tenen una justificació artística real aquestes pautes directives? Suposo que el públic, que s’ho mirava tot atentament perquè estava capficat a voler trobar una mica de sentit en els mots que es deien en aquella peça, en aquell moment degué pensar el mateix que vaig pensar jo: Per què ella s’ha de despullar, i ell no? Per què? Per què? Per què?