Les fotografies del poeta Joan Brossa i del pintor Francis Bacon asseguts en els seus respectius estudis són fascinants, les similituds són evidents. La nostra vista gira al voltant de la potent presència dels dos artistes que es fonen amb el seu estudi sense un punt concret on aturar-se. Ens crida l’atenció, però, la gran quantitat de papers en desordre que es disposen sota els seus peus, que són proves i errors dels processos creatius que acaben configurant un paviment.
És precisament això el que, en aquest cas, ens interessa: el paviment.
El paviment pot ser: càlid o fred, dur o tou, suau o rugós, porós o impermeable, continu o fragmentat, sense juntes o amb moltes juntes, sense color o acolorit, d’un únic color o amb molts colors. A vegades pot ser discret i inadvertit, mentre que d’altres pot arribar a ser protagonista de l’espai.
Com deia l’arquitecte portuguès Fernando Tavora, mestre de mestres com Alvaro Siza o Eduardo Soto de Moura, en arquitectura, quan una cosa està bé, la contrària també ho pot estar.
El paviment pot ser aquella part de l’edifici on l’arquitecte treballi com un artista plàstic. Per tant, un paviment pot ser una composició abstracta com un quadre neoplasticista, concret, pop o minimalista.
Algunes de les obres de l’artista minimalista americà Carl Andre podrien semblar paviments, així com l’arquitecte italià Carlo Scarpa construeix paviments que podrien ser quadres d’art minimalista.
En el disseny dels paviments és on els arquitectes i artistes es retroben constantment. Els paviments a vegades són obres d’art que poden passar desapercebudes.
La majoria de les millors esglésies del romànic, renaixement i barroc italià disposen de paviments de marbre de diferents colors que són precursors de l’art geomètric, des dels artistesd’art concret com van Doesburg i Bill als minimalistes Stella i Reihardt il’op art de Vasarelli. Segurament, Juan Muñoz es devia inspirar en algun paviment com els de les citades esglésies quan en varies de les seves obres col·locà un paviment geomètric fent de fons de les escultures amb les quals generava un diàleg quasi metafísic.
Dalí considerava a Johannes Veermer com un dels millors pintors de la història. La majoria dels quadres que pintà aquest artista són variacions d’un mateix interior on el paviment generalment és de peces geomètriques de marbre blanc i negre (semblants a les de Carl Andre). D’aquí neix, com a homenatge al mestre holandès, el paviment de la casa de Portlligat que el mateix Dalí construí per a ell i Gala.
Els artistes concrets Richard Paul Lohse i François Morellet tenen dibuixos construïts a partir de la divisió i repetició d’un quadrat que és com un típic parquet de fusta.
També com un parquet de fusta disposat en “espina de peix” és l’obra de Carlos Aires “mar negro” (2013). L’artista construeix un parquet amb fustes reciclades de diferents colors repartits aleatòriament fent un conjunt formalment atractiu; però un paviment també pot ser emotiu i reivindicatiu, ja que aquest ha estat construït amb les restes de pasteres que han arribat des d’Àfrica a les costes dels sud d’Espanya.
Le Corbusier al monestir de la Tourette (1956) jugà amb les ombres que projecta la fusteria de la façana sobre el paviment que, juntament amb les seves juntes, genera un dibuix amb ratlles en diferents direccions que ens recorden els mecanismes que feien servir Morellet i Sol LeWit per generar alguns dels seus respectius dibuixos.
Mies van der Rohe utilitza el paviment per estructurar els seus projectes -com si dibuixés sobre un paper quadriculat-, sobretot en la seva etapa americana. Com mostra la fotografia de la Neue Nationalgalerie de Berlin del 1968, el paviment és la unitat compositiva de l’edifici: tres peces del paviment mesuren la fusteria de la façana i també l’estructura vista del sostre. Tot perfectament lligat i en harmonia, paviment -el pla horitzontal-, façana -el pla vertical- i sostre – un segon pla horitzontal- formen una unitat, un volum on tot fuga a l’alçada dels nostres ulls. Igual que el celebèrrim Sant Sopar de Leonardo da Vinci, on la prolongació de les línies del paviment i del cel ras de cassetons de fusta (molt semblants a les de l’edifici de Mies) es troben en el punt de fuga situat en l’ull esquerre de Jesucrist.
El paviment també pren rellevància quan se situa en l’exterior, sobretot en els espais públics. Només cal veure els dibuixos que traça orgànicament el brasiler Roberto Burle Marx amb el paviment del passeig marítim de Rio de Janeiro com formes de l’artista Hans Arp.
El paviment que vam dissenyar per a l’avinguda Diagonal entre les places Francesc Macià i la del Cinc d’Oros de Barcelona és un peça de 20x20cm amb el dibuix de quatre fragments d’una fulla de plataner. Quan el panot es col·loca de manera ordenada es genera la repetició d’una fulla disposada sobre d’una quadrícula. Aquí ens podem remetre a les obres del pop Andy Warhol (les Coca-Cola, llaunes de sopa o les Marilyn), generades a partir de la repetició d’una imatge; o a la façana de la fàbrica de Ricola de Herzog i de Meuron del 1992. Quan el mateix paviment, però, es col·loca aleatòriament, el dibuix que genera és ara abstracte i vol recordar l’ombra que els plataners projecten sobre el mateix terra, i també podria remetre als fulls desordenats del terra dels estudis de Brossa i Bacon. La intenció original era que en els xamfrans el paviment es disposés desordenadament, però finalment no va ser així.
Panot de l’avinguda Diagonal de Barcelona 
La repetició del panot col·locat regularment genera un patró de fulles de plataner 
La repetició del panot col·locat irregularment genera un dibuix abstracte com el de l’ombra produïda al terra pels arbres de l’avinguda Diagonal.
Els exemples de similituds entre paviments i obres d’art és infinita i present en totes les èpoques i cultures, des dels mosaics de l’antiga Grècia a la composició abstracte dels tatamis seculars japonesos fins, com s’ha vist, a l’arquitectura contemporània i a intervencions artístiques recents.
En l’article La casa del dissenyador Ivan Chermayeff a Cadaqués-publicat en aquest portal el passat 11 de gener- vam analitzar la casa d’estiueig que és l’obra experimental d’un dels dissenyadors més importants del segle XX. El protagonista de la casa és l’espai concebut dintre d’un buidat que interrelaciona les diferents parts del programa banyats magistralment per la llum natural. Els materials predominants són el blanc de les parets, de les fusteries i del sostre, com dicten les normes de la població empordanesa, però el terra, per contra, no és de tova ceràmica o pissarra local, com també és norma, sinó un paviment format per dues peces de gres: un octàgon blanc i un quadrat blau. El paviment s’estén per tota la casa fins i tot per part del mobiliari fix. Chermayeff va projectar el paviment i va ser construït per l’empresa Escofet igual que el panot de la Diagonal.
El paviment dissenyat per Chermayeff genera un patró infinit únic a Cadaqués, però increïblement similar a la serigrafia “Curva di Peano” (1974) de l’artista i divulgador Bruno Munari (el Leonardo da Vinci del segle XX segons Picasso), format també per octàgons i quadrats. Precisament una d’aquestes serigrafies de Munari penjava a la casa de Cadaqués de Lanfranco Bombelli, l’arquitecte que va dirigir les obres de la casa de Chermayeff com a favor personal. Bombelli, també galerista, exposà Munari per primera vegada a l’estat espanyol en la seva cèlebre galeria de Cadaqués.
Igual que en els anteriors articles “Mies van der Rohe, dibuixos trobats.” i “Atzar, tazra, tazar, zatra, tarza... Motherwell i Chareau, dibuixos trobats” dintre de la sèrie Divertiment Gràfic, es torna a convidar al lector a jugar i explorar, aquest cop, generant uns nous dibuixos a partir d’un gravat d’art concret de Lanfranco Bombelli.
El gravat té el títol sette quarantanove (2004) i és un dibuix format per un quadrat negre amb uns rectangles blancs disposats a partir de les regles d’una sèrie matemàtica; quan el quadrat es repeteix es genera un nou dibuix que pot créixer fins a l’infinit com si fos un paviment.
L’arquitecte treballa des de la bidimensionalitat dels dibuixos en planta a la tridimensionalitat de l’obra construïda. El dibuix de Bombelli té la particularitat que es pot adquirir la tercera dimensióconservant les propietats de la sèrie matemàtica que l’ha generat, tal com es pot veure en la fotografia de la maqueta que acompanya el text.
A continuació mostrem els dibuixos resultants de seccionar pels 14 talls diferents del cub, generant així uns nous dibuixos.
No com a nous dibuixos de Bombelli.
Com a nous dibuixos trobats.
Com patrons per a nous a paviments?
Com un mecanisme per construir una nova forma.
