José Luis Pérez Pont (Alacant, 1972), és ara mateix un dels gestors culturals amb més predicament del País Valencià. L'any 2016 va arribar, a través de concurs públic, a la gerència del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana i la direcció del Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) amb un projecte de penetració social i democratització de la cultura. Una confiança que li va ser renovada el 2021 després de fer sobretot del CCCC un centre de referència pel seu esperit innovador i despert, una inquietud d'obertura beneïda pels públics joves. Fem balanç de la seua gestió però també dels problemes de la institució, com ara una falta endèmica de personal.
Tots els gestors de museus i contenidors es marquen com a objectiu obrir les portes al públic, no ser un reducte per a elits, però és més fàcil dir-ho que no fer-ho. La seua tesi doctoral s'anomenava “La mediació social de l'art en l'espai públic”, això vol dir que hi havia una voluntat prèvia.
Vinc treballant aquestes coses des de fa molts anys, aproximadament des del 1998, quan vaig començar amb una convocatòria pública per a la Universitat de València, “Art públic, universitat pública”. Em va semblar que l'art no té la capacitat ni la competència de donar solucions, però sí d'obrir interrogants i llançar qüestions a la ciutadania. El treball que estic fent en el Centre del Carme i el Consorci de Museus va en aquesta línia, els projectes sempre han estat vinculats a qüestions socials, ambientals, migracions... La preocupació social és el que em mou i em fa treballar en aquest àmbit i no en un altre, generar llaços entre les problemàtiques socials i la reflexió de diferents experts de l'àmbit del coneixement. Em dedique a la cultura per això. La cultura per a mi és clau en la construcció del relat personal, en l'activació de links mentals, zones de coneixement en el cervell de cada persona. A mi m'ha passat llegint un llibre, veient una pel·lícula o visitant una exposició. I és el que li passa a més gent. També entenc que moltes persones que no tenen hàbits culturals, si els tingueren s'enriquirien, tindrien recursos al voltant de la comprensió de la realitat que no són els que vénen marcats pels mitjans de comunicació de masses, les pressions dels lobbys de poder, etcètera. Per aconseguir-ho, però, s'ha de generar una sembra d'educació i cultura. Això no és el que li interessa a les elits perquè el control social es produeix molt més fàcilment des del desconeixement i la desinformació. L'art pot aportar el seu granet de sorra, tot i que soc conscient que no hi ha una vareta màgica, però crec en els processos de rec per goteig. El treball que fem ací és en aquest nivell, sense grandiloqüència, sense estridències ni grans esdeveniments ni grans noms mainstream de la cultura internacional. No estem fent aquest tipus de treball. I no obstant això, la resposta del públic, que és el que ens satisfà, ha crescut de manera exponencial, no sols venen especialistes a les exposicions del Centre del Carme o del Consorci, són projectes pensats per a la ciutadania, per a diferents segments socials i necessitats.
Pel que diu, s'entén que en el seu compte Twitter incloga el hashtag #AgitacióCultural, que no associaries a un gestor cultural, a una posició de poder, sinó a unes altres posicions en els marges.
Bé, és que jo vinc dels marges. I treballe en aquest moment des de la perspectiva de qui sap quin és el seu lloc, el d'un professional independent que està treballant ocasionalment en una institució cultural després de passar per un concurs públic. Però la meua posició és la de ciutadà, de qui vol que la institució servisca a la ciutadania i done suport al sector professional de l'art, especialment el que es produeix en el nostre territori.
Vostè ha declarat que cal programar tenint en compte el públic i no tant els especialistes. Això connecta amb els plans de promoció cultural de la Generalitat, els dos realitzats fins el moment, que posen els públics en el centre del tauler.. Però on queda la posició del creador? No li fa la sensació que els creadors queden en una posició subalterna?
No. Els públics estan en el centre com a destinataris. Els creadors estan en el centre en tant que creadors de cultura. No hi ha un centre únic, és una relació policèntrica, fluïda. I això fa que es genere una relació en posició d'igualtat, no un pòdium amb diferents nivells. El públic i la ciutadania són importants perquè són còmplices i destinataris del que està succeint, però tota la gent que participa en la programació està en el centre d'aquest nucli d'agitació cultural que hem posat en marxa. Són nuclis que convergeixen, esferes que es barregen. Treballem per a la ciutadania i treballem per al sector perquè puga dur a terme les seues iniciatives i projectes.
Malauradament, fins i tot els centres públics mesuren numèricament l'èxit d'una gestió. La comparativa entre 2021 i 2020, que registra un augment important, és una mica tramposa, per tota la pandèmia, però en tot cas encara estem lluny del número de visites de 2019. Quan espera que hi haja una mica de normalització?
Tot va a dependre de l'evolució de la pandèmia, però les dades de 2021 no les compararia amb 2020, sinó amb els de 2015. Ací és on es veu l'evolució de la gestió: el 2015 el Centre del Carme rebia a l'any 71.000 visitants, en un any de plena normalitat. El 2017 arribàrem a les 182.000 visites, el 2018, 343.000, el 2019 unes 300.000...
Segons les dades de la Generalitat, 268.000 visites
Doncs això, no recordava la dada exacta. El 2020 tinguérem més de 120.000 visites i el 2021 167.000... Estem en unes xifres, ara mateix, que estan més del doble que en 2015 i 2016. Tot i estar en pandèmia, tenim una bona xifra. En tot cas, no són dades que ens preocupen, simplement ens serveixen per testejar la resposta del públic. I hi ha una dada molt interessant: el 70% de les visites del Centre del Carme és de València o el nostre entorn territorial. Això significa que la inversió que es fa amb els impostos de les valencianes i els valencians repercuteix directament en la població que sufraga el que ací passa. Estem treballant en crear el substrat en la ciutadania. I és aquesta ciutadania la que gaudeix de la programació. És un element molt positiu. No estem treballant per als turistes, tot i que evidentment tenim un públic que ve d'uns altres llocs i estem encantats que siga així, però el nostre esforç és beneficiar la societat que sufraga aquesta institució.
La proximitat al públic comporta elements de digitalització. En una entrevista vostè ressaltava, fa un temps, que el CCCC era un dels pocs museus amb compte de TikTok. Supose que ja hi haurà alguna més.
No hi ha molts museus que tinguen compte de TikTok, però el ben cert és que, en la mesura del possible, fem una estratègia de comunicació enfocada a accedir a diferents segments de població. I en aquest moment, ens agrade o no, les xarxes socials són la via. Interactuar en aquests espais és crucial per mantenir el pols viu de la presència i la proximitat de la institució.
Altra via és obrir-se a activitats com la música, afavorir processos de mediació, tot allò que ajude a connectar amb gent que normalment no entraria en un museu.
És que aquest és un espai concebut com un centre de cultura contemporània, no sols d'exposicions. Quan vaig plantejar el meu projecte per al Centre del Carme i el Consorci vaig analitzar el mapa museístic de la ciutat de València, que cobreix diferents àmbits i diferents èpoques, però no hi havia un espai públic dedicat a la cultura contemporània, el que estava passant a hores d'ara. Aquesta va ser l'aposta. I és evident que l'educació i la mediació són claus. Quan vaig arribar, es dedicava a l'apartat educatiu 10.000 euros a l'any. En la mesura que la Generalitat augmentava el pressupost dedicat al Consorci, canviàrem la tendència: l'any 2018 pressupostàrem un milió d'euros per a programes educatius i de mediació cultural. Això fa que tots els anys, a través de la convocatòria del programa “Resistències artístiques, processos creatius en entorns educatius”, arribem a 30 centres escolars entre Alacant, València i Castelló. Ja hem intervingut amb aquests projectes en 123 centres. De fet, és un projecte pioner a l'Estat espanyol que s'està clonant en unes altres comunitats. Altrament, vam posar en marxa amb la Universitat de València el Màster Permea, d'educació i mediació a través de l'art, que ja està en la seua quarta edició. I al qual portem professionals de primer ordre a nivell internacional tot just per donar forma a aquesta nova figura professional, la del mediador cultural, que té una demanada però sense una formació acadèmica específica. Una altra iniciativa que és una referència.
Parlava adés d'una qüestió econòmica. Entre 2016 i 2020 el pressupost del Consorci de Museus es va doblar, fins arribar als cinc milions d'euros. Però vostè ha lamentat en diverses ocasions que el principal problema és la falta de personal.
Sí. És una realitat que encara no s'ha resolt. La institució ha crescut de 100 activitats culturals en 2015 a 1255 l'any passat; de 35 exposicions en 2015 a 84 en 2020. I tot això de manera territorialitzada: en 2020 arribàrem a fer activitats en 70 municipis de la Comunitat Valenciana. Això implica molt de treball i molt de desgast per a l'equip. Quan jo arribe hi ha tretze persones, catorze amb mi. I en aquest moment hi ha quatre vacants. És molt complicat treballar en aquestes condicions. Qualsevol museu o institució cultural està molt millor nodrida de personal, tot i que a tot el món li sembla que té pocs recursos humans. Però en el nostre cas és una realitat sagnant.
Té a veure amb els obstacles per a la contractació de la Llei Montoro?
Bé, jo ja no sé quina és la raó. Des de la Conselleria d'Hisenda, de manera sistemàtica, no se'ns permet cobrir les vacants. Cada any se sol·licita i no s'obté resposta. Hi ha places que porten vacants tres anys, quan tenim el pressupost disponible i la plaça creada. No entenc quin és el problema, perquè hi ha gent en l'atur que estaria treballant i nosaltres estaríem molt millor i tindríem millors resultats, perquè la institució ha crescut en volum, en capacitat d'arribar i en resultats.
Un dels grans eixos d'aquest període ha estat el programa d'adquisició d'obres d'art contemporani per part de la Generalitat Valenciana, que han donat peu també cada exercici a l'exposició corresponent, d'aquelles que funcionen. Per als artistes i galeristes és oxigen, el 2021 la inversió ja superava el milió i mig d'euros. Creu que s'acabarà institucionalitzant, que sobreviurà a governs i a gestors?
Res no és etern, supose. Però el 2017, parlant amb el conseller Vicent Marzà identificàrem aquesta mancança, que la Generalitat portava molt de temps sense fer adquisicions. Això genera un problema de futur, no es genera un testimoni de l'art d'un determinat període històric, s'havia creat un buit molt gran. Perquè les adquisicions es ferien de manera capritxosa, tenien a veure amb persones o amb gustos particulars, però una institució pública no deu veure's sotmesa a aquest tipus de criteris, ha de comptar amb el criteri d'experts que assessoren en la creació d'una col·lecció. A partir de criteris de diversitat de tècniques, territorial, de gènere. Des de la Conselleria es va impulsar el 2017 aquest projecte que hem desenvolupat des d'ací pel que fa a la tria de peces i que es gestiona administrativament des de la direcció general de Cultura i Patrimoni. Portem ja cinc edicions, amb 129 obres adquirides, la qual cosa representa un suport directe als creadors, d'una banda, i a les galeries, d'un altra. És un suport a l'art valencià, el posiciona i el visibilitza cap a dins i cap enfora, mostra el potencial dels nostres creadors, que és molt. Cal posar això posar en valor, perquè fa que galeries de fora s'interessen pel treball dels nostres artistes. Inevitablement, és una estratègia de demanda afegida al mercat de l'art que afavoreix també els nostres creadors.
Les obres adquirides s'han mostrat en el Centre de Carme i també han servit per muntar exposicions territorialitzades, però s'ha plantejat en algun moment fer algun tipus d'exposició permanent?
Crec poc en les exhibicions permanents, esdevenen llocs avorrits. Fins i tot museus de referència com El Prado i el Reina Sofía cada cert temps, i cada vegada amb més freqüència, fan relectures de la seua col·lecció. No pots mantenir eternament unes sales amb unes obres perquè acaben sent ineficaces. De fet, ja estem fent petites exposicions que rotem per municipis basades en eixos temàtics, perquè la col·lecció, en la mesura que va creixent, permet lectures sobre paisatge, gènere, sostenibilitat... Hi ha moltes estratègies possibles.
Quan parlava de posar en el centre el creador no estava pensant en el Consorci, em consta que hi ha una sensibilitat cap al procés de creació. Quin balanç en fa per exemple del programa Cultura Resident?
És un projecte que està funcionant molt bé. És el primer de residències públiques en la Comunitat Valenciana. El posàrem en marxa el 2017, inicialment generant residències a Alacant, València i Castelló, amb tres eixos temàtics, mediació cultural, producció artística i investigació. Aquesta era la base. I a l'any següent traguérem una convocatòria de caire internacional generant acords de col·laboració amb institucions de Santiago de Xile, Lisboa, Taipei, Helsinki o Praga, perquè els artistes valencians pogueren fer residències en l'estranger. Tot això va obrint camins i vies. Per una altra banda, en les residències que fem en el nostre territori, un 50% dels artistes són nascuts o residents en la Comunitat Valenciana, i l'altre tant per cent està obert a persones que vinguen de fora. Això implica injectar recursos en els creadors facilitant-los temps per treballar, i recursos per viure i poder produir. A això se sumen programes d'iniciatives privades i municipis. I cultura Resident fa de paraigües
Què li ha produït més retorn o satisfacció personal d'aquests anys?
Veure que allò que es deia que la cultura no interessava ningú era fals. És fàcil introduir determinades idees en el subconscient col·lectiu, posar una goteta de verí cada dia. El que s'ha demostrat amb aquest model de gestió és que era una falsedat, a València hi ha fam de cultura, la gent gaudeix participant de la vida cultural de la seua ciutat. L'any passat tinguérem un 38% de públic jove visitant el Centre del Carme. Això és una fita que no passa gairebé en cap museu, que la gent participe i assistisca a exposicions o esdeveniments. I passa també amb les famílies: el primer any que posàrem en marxa l'espai per a bebès vingueren 10.000. Aquelles criatures no tenien un espai, però ara tindran interioritzada la participació en la vida cultural. Crec que això és molt positiu. Són treballs de llarg procés però que s'han d'engegar algun dia.
Per últim, en quin punt estan projectes anunciats com l'Observatori de les Arts Visuals i l'Oficina de l'Artista?
Estan en procés de desenvolupament, hem d'establir diàleg amb les associacions del sector, perquè són projectes que s'han de treballar conjuntament. Però la nostra manca de recursos humans ens impedeix posar-ho en marxa. Esperava en setembre de 2021 encetar el diàleg, però ha estat impossible. Treballe setze hores al dia, no puc fer més i no tinc equip suficient per delegar funcions. Però és un projecte que a mi m'il·lusiona, perquè hem detectat la necessitat de fer un acompanyament des de la institució als professionals de la cultura, també en l'àmbit jurídic i laboral, perquè en ocasions hi ha un desconeixement enorme del coneixement de l'Administració, dificultats per exemple per a facturar. Anem a intentar que per ací hi haja alguna ajuda per fer més amable la relació dels professionals amb les institucions.