L’ESMUC celebra el seu aniversari amb la mateixa vocació dels seus inicis: oferir una formació oberta i transversal als futurs músics del país.
A l’Auditori de Barcelona no cal que hi hagi concerts perquè soni la música. De bon matí ja es pot sentir el tràfec d’instruments i veus amunt i avall de l’edifici. És un so harmoniós, dins la seva heterogènia diversitat. És el so dels alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), nois i noies que, d’aquí a poc, ompliran escenaris, dirigiran orquestres o crearan obres noves que potser un dia siguin considerades com a clàssiques. També hi ha els que treballaran en la intimitat d’un estudi de gravació, els que gestionaran projectes i, naturalment, els que es dedicaran a formar a noves generacions de músics.
Dissenyada com un centre integrador de totes les professions vinculades a la música, la creació de l’ESMUC, ara ja fa dues dècades, va representar un veritable revulsiu per l’ensenyament i la vida musical del país. Des de llavors, la llista d’artistes amb trajectòries reconegudes que han sorgit de les seves aules no deixa de créixer. Allí estan, entre molts altres, compositors com Joan Magrané o Raquel García Tomas, el clavecinista Dani Espasa, la pianista Clara Peya, l’organista Juan de la Rubia, el contratenor Xavier Sabata i cantants com Sílvia Pérez Cruz i la mediàtica Rosalia.
Aquests dies, el centre ha obert els actes de celebració del seu 20è aniversari, que s’estendran al llarg de tot el curs, amb un seguit de concerts i activitats protagonitzades pels grans conjunts de l’escola, representatius de la diversitat estètica que es cou a les aules, i que va de la música clàssica al jazz, tot passant per la música antiga, la música tradicional, la música contemporània, l’òpera o el flamenc. “Volem celebrar aquest aniversari posant el focus en els alumnes”, assenyala la directora de l’ESMUC, Núria Sempere.
De Sant Andreu a les Glòries
L’ESMUC va obrir portes el curs 2001-02 en un emplaçament molt diferent del que ocupa actualment. El gran complex musical que havia de ser l’Auditori de Barcelona restava encara incomplet. L’edifici dissenyat per Rafael Moneo s’havia inaugurat el març de 1999, però dos anys després, ni les obres de la sala de cambra, ni les de l’ESMUC ni les del Museu de la Música s’havien posat en marxa. Va ser així com el nou centre públic encarregat d’impartir els ensenyaments superiors de música va tenir com a primera seu provisional un institut del districte de Sant Andreu, que prèviament ja es trobava en procés de tancament.
El violinista i director Gerard Claret recorda molt bé aquells moments, ja que va ser l’encarregat de posar en marxa el nou centre educatiu. “Va ser una etapa preciosa que vaig viure com una veritable revolució. Es tractava d’un projecte completament nou que arrencava des de zero. Era com posar els fonaments d’un edifici”, explica el primer director de l’ESMUC.
Però també, i com acostuma a passar amb els projectes trencadors, la creació de l’ESMUC no va ser aliena a la polèmica. Els futurs alumnes protestaven pel nombre de places ofertes, que consideraven insuficients, i també hi havia malestar entre els aspirants a docents, pel fet que no només es considerava el currículum, sinó també les capacitats pedagògiques. “Aquestes coses passen quan neix un projecte nou. Jo crec que si no hi haguessin protestes voldria dir que no s’està trencant amb res. Un canvi sempre genera inquietuds”, diu Gerard Claret.
Superats els entrebancs, l’ESMUC va començar a caminar amb 117 alumnes, seleccionats entre 172 aspirants, que es van matricular en vuit especialitats diferents: composició, direcció d’orquestra, jazz i música moderna, música antiga, música clàssica, música tradicional, musicologia i pedagogia.
“La idea era posar totes les músiques i professions musicals al mateix nivell. I això va donar peu a un perfil de músic diferent del que hi havia fins aquell moment. I aquesta ha estat la gran aportació de l’ESMUC. I jo em sento molt orgullós d’haver pogut formar-hi part”, afirma Gerard Claret.
Nous talents
Al llarg d’aquests vint anys, l’ESMUC ha format a més de dos mil artistes i professionals de la música, molts dels quals treballen avui més enllà de les fronteres espanyoles. La petjada del centre ha estat especialment visible en tots els àmbits de la música; entre ells, el sorgiment d’una talentosa generació de compositors que estan enriquint la vida musical del país.
Una d’aquestes veus és el reusenc Joan Magrané. “Per a mi, l’ESMUC va ser, sobretot, la classe de composició de l’Agustí Charles i la coneixença d’uns companys d’ofici que després hem anat fent camins diversos, però seguint-nos de prop”, opina Magrané, que a l’escola va tenir també els seus “primers contactes amb la música antiga, un repertori i una manera de fer que han estat claus per definit el meu propi llenguatge”, posant així de manifest un dels objectius del centre: la transversalitat.
Per a Magrané, el paper que ha jugat l’ESMUC “ha estat decisiu i no només pel que respecte als compositors. També ha estat clau per a la floració actual de la música antiga, del lied i la música de cambra, que sense la feina de l’escola i de professors com Emilio Moreno, Francisco Poyato, Kennedy Moretti o els membres del Quartet Casals no es podria entendre”.
També alumne de l’ESMUC va ser el clavecinista, pianista i director d’orquestra Dani Espasa, ara professor d’improvització i música de cambra en el mateix centre. “Estudiar en l’ESMUC em va obrir un món nou que coneixia ben poc, el de la música antiga”, diu Espasa, que ha esdevingut un dels artistes més reputats en aquest àmbit, creador i director de l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí. Espasa, com Magrané, també destaca la transversalitat del centre.
“Per a mi també va ser molt important el fet de compartir projectes i vivències amb companys d’àmbits molt diferents, que després hem tingut ocasió de col·laborar professionalment. I és justament aquesta interrelació, que tant ha potenciat l’ESMUC des dels seus inicis i que com a músic tant m’ha aportat, el que ara intento transmetre als meus alumnes”, assenyala.
“Quan l’ESMUC va néixer era la primera vegada que el jazz, la música moderna, la tradicional o el flamenc tenien estudis superiors. També era la primera vegada que la sonologia o la gestió eren reconegudes com a estudis professionals”, recorda Núria Sempere. “I ara, vint anys després, continuem amb la mateixa vocació integradora i el mateix compromís d’un ensenyament musical per al segle XXI. I també, amb el repte de posar al mateix nivell l’excel·lència artística i el compromís social, perquè és a través d’aquesta excel·lència que es pot transformar la societat”, conclou la directora.