Una exposició en el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, basada en la novel·la gràfica de Paco Roca ‘Regreso al Edén’, una història que parteix de les vivències de la mare del dibuixant en la València de la postguerra, fa de viatge sentimental però també social i polític a aquest període històric. Un itinerari que combina les obres de l’artista amb objectes i fotografies de l’època que bascula entre la matèria sentimental i l’anàlisi crítica d’uns anys de plom a la que havia estat capital republicana.
Retorn a l’Edèn. Un viatge a la València de la postguerra
Paco Roca
Comissari: José Maria Azkárraga
Centre Cultural La Nau
Universitat de València
Fins el 24 d’abril de 2022
Una fotografia va ser l’origen de tot plegat. Una fotografia de la mare de Paco Roca, a qui va dedicar la novel·la gràfica Regreso al Edén, publicada el 2020, un intent de preservació de la memòria familiar, especialment la de la figura materna. «Tota aquella gent que van tenir vides normals, que no apareixerien en els llibres d’història, que no van fer més que sobreviure en una època difícil», aclareix l’artista. Gent corrent que generava imatges corrents, com la de la mare de Roca amb la seua família, un dia qualsevol a la platja de Natzaret. Però amb un gran valor sentimental: la fotografia estava guardada «on guarden les persones grans les imatges més estimades, sota el cristall de la tauleta de nit». El dibuixant va fer el còmic per tractar d’esbrinar per què aquella imatge era tan important. I això li va servir per contar el context, «la vida d’una família humil en la llarga postguerra».
L’exposició sorgeix de la necessitat d’anar «més enllà del còmic», fer un esforç de contextualització per fer d’una interpretació concreta quelcom de més genèric i explicatiu. Per això el comissari de la mostra, José Maria Azkárraga, insisteix en que la clau cal trobar-la en el subtítol, en el viatge a la València de postguerra. Així, les vinyetes de Roca, presentades en diversos formats —especialment atractives resulten els muntatges amb una disposició bidimensional, en la qual els personatges estan en primer terme— són acompanyades de fotografies, objectes, documents, materials d’hemeroteca, etcètera. Elements procedents de la Biblioteca Nacional, l’Arxiu Històric Municipal de València, el Museu d’Etnologia de València o el Centre Documental de la Memòria Històrica del Ministeri de Cultura. També hi ha material procedent de col·leccions privades.
El primer dels blocs, estirant de la imatge que va generar el còmic, és «La fotografia i el seu poder d’evocació», un apartat que arreplega imatges de persones anònimes, corrents, de gran valor per a les persones que hi apareixen, perquè són de l’època, ja llunyana, en què les fotografies eren un bé escàs, quasi venerat, del qual «fins i tot no es conservaven ni els negatius», apunta Roca. «Esdevenien objectes que t’acompanyaven tota la vida», rebla.
«La vida d’Antonia» és un altre dels blocs, potser el més personal, que recorrem observant els dibuixos amb el traç reconeixible del premiadíssim autor de novel·les gràfiques com Arrugas, La casa o La nueve. Tal i com apareixien en el llibre però també quan encara tenien forma d’esbós. En aquest punt el tema és la família, «un nucli fonamental en una Espanya difícil, en la qual la gent s’havia fet egoista per poder tirar endavant». Una immersió en la quotidianitat, en els detalls, del final d’una guerra que havia deixat tota una societat desfeta.
Mirada crítica del franquisme
En el treball de contextualització, la dictadura franquista no sols és un decorat de fons. Hi ha tot un relat que travessa molts dels blocs temàtics, de manera més explícita en «Un nou règim s’imposa», amb detalls interessants com ara el de l’evolució al llarg dels anys quaranta de la sintonia amb els altres règims feixistes d’Europa, els d’Adolf Hitler i Benito Mussolini —una mena de quadre d’honor en el qual Franco i José Antonio comparteixen espai amb aquests dictadors, un homenatge al nazisme en l’Ateneu de València...— a l’adaptació al nou ordre posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial, la trobada amb l’amic americà Harry Truman, president dels Estats Units entre 1945 i 1953, el període de blanquejat descarat del règim franquista. Enrere queda al Franco marcial, militaritzat, braç en alt, de la reunió amb Hitler a Hendaia —imatge tristament icònica que la mostra arreplega— per deixar pas a un dictador que es posa la pell de corder i vesteix de civil.
De portes enfora, el règim tracta de transmetre una imatge amable, però a casa les ferides de la guerra, que encara supuren adoptant la forma de la por dels vençuts, són ben presents. En «Som rojos?», de títol explícit, Roca retrata els sentiments de la València perdedora i aixafada, que oculta el seu passat sota un mant de silenci per por a les arbitrarietats de la justícia franquista, «amb la qual qualsevol podia acabar empresonat». La mostra no estalvia imatges de la repressió, de les presons i afusellaments.
Una altra cara de tot plegat eren les estretors. En el treball de documentació sobre el tema per al llibre, que en l’exposició forma part del bloc «Fam i carestia», Roca es trobar «dades increïbles de mancances de menjar i medicaments. Foren centenars de milers les persones que van morir a Espanya a causa de la fam». Els mecanismes de l’estraperlo, tot un sistema econòmic paral·lel d’aquells anys, en forma part de la contextualització. Les cartilles de racionament en són l’objecte simbòlic. «Hi havia dues Espanyes: gent morint de fam i anuncis de cavi», diu Roca en referència als miserables, la gran majoria, i els enriquits, sovint de manera il·lícita.
La secció «Una Església aliada del règim» aborda les misèries del nacionalcatolicisme», d’un poder eclesiàstic que serveix de suport, que alena bona part del sofre que fa irrespirable l’atmosfera del moment, que és part activa de la supeditació de la dona (tema al qual es dedica el segment «La dona en el primer franquisme») i de l’assumpció de la misèria com a part del pla de Déu, de la seua voluntat. Aquells anys no s’entendrien sense aquella crossa. L’exposició, amb bon criteri, no obvia aquell paper.
La València perduda
Aquell ambient ofegós tenia vàlvules d’escapament, com ara la platja, un dels homenatges que creuen l’exposició, «la reconstrucció de llocs que ja no estan». L’altra alternativa d’oci era el cinema, l’entreteniment per antonomàsia d’aquelles generacions, «L’evasió necessària», segons el títol d’aquest segment de l’exposició. Però fins i tot ací l’ombra del règim és present: en un dels racons més aconseguits de la mostra, una vinyeta de Roca en què hi ha dibuixats el públic d’un cinema i una pantalla acull la part audiovisual, la projecció del No-Do, els noticiaris d’adoctrinament franquista. La manera d’aprofitar-se del públic captiu, un dels més nombrosos del món aquelles dècades, puntualitza l’artista, per tractar-se d'un entreteniment barat i quasi únic.
Després d’un recorregut pintat de gris, tot plegat acaba en un «món de fantasia», amb la història modificada de Don Milán, un personatge mític (per a la mare) de finals del XIX, que Roca creua amb un altre relat per construir la història del globus amb un acròbata que va partir de la Plaça de l’Ajuntament i desaparegué en el mar.
Acaba l’itinerari, que hem resseguit mentre escoltàvem les explicacions de Paco Roca. I llavors sorgeix el dubte sobre la polisèmia o no del terme «edèn», sobre la possible càrrega irònica que podria contenir. Roca somriu abans de contestar: «Per a la meua mare l’edèn perdut és la fotografia, però del que tracta la història també és que els edens no existeixen ni mai no han existit, solen ser una visió idíl·lica d’un passat, un refugi. I de vegades, també un mapa cap al futur, ho fan totes les societats, ho va fer el franquisme, fent recordar el gran imperi espanyol que es podia recuperar si es feia un esforç. I l’Església catòlica feia el mateix: si tu et sacrifiques tindràs premi en el futur». En tot cas, «per a Antonia, aquella fotografia representava un temps perdut que, si lluitava, podia aconseguir-ho. Per això, al final cel còmic, hi ha una fotografia semblant, amb la seua família, que representa que ha pogut aconseguir el seu somni».
