La ficció, la utopia, l’espai urbà i el color són algunes de les temàtiques que apareixen a l’exposició de Jordi Colomer (Barcelona, 1962) a la galeria ADN, en la seva primera mostra a Barcelona després de la pandèmia. Colomer és un artista multidisciplinar que desplega els seus projectes a través de la fotografia, el vídeo, les instal·lacions, l’escultura i la performance. Després que en els darrers anys l’obra de Jordi Colomer tingués un gran vessant col·lectiu i participatiu amb projectes que implicaven moltes persones i comunitats, la Covid l’ha obligat a portar a terme accions més individuals, que ara s’han recollit en aquesta exposició. L’esperit transgressor, la ironia i la crítica sempre elegant a les convencions que regeixen l’espai públic i l’arquitectura estan presents en aquesta mostra, que inclou fotografies, vídeo i una gran instal·lació in situ. Parlem amb ell en ple procés de preparació del seu pròxim projecte a Mòdena i quan espera tornar a posar en marxa el centre La Infinita a l’Hospitalet, que va fundar el 2018.
Standard Colors/Colors Standard. Jordi Colomer
Galeria ADN. Barcelona
Fins al 26 de febrer de 2022
Quin és el paper del color en aquesta exposició?
El color és el protagonista d’una sèrie d’accions individuals que vaig fer a Ciutat de Mèxic a final de 2019, sota el títol Standard MEX, just abans de la pandèmia. Hi vaig anar per fer uns tallers a una escola d’art i havia visitat la casa-estudi de l’arquitecte Luis Barragán, que és realment impressionant. Barragán va fer un ús del color que integrava i recuperava tota la tradició del color en l’arquitectura, que a Mèxic és molt viva. I és que l’arquitectura també és color. A la casa, Barragán va decorar les estances amb unes pintures geomètriques que li havia regalat Josef Albers, però les que va penjar no són les obres originals sinó unes reproduccions en paper de mides diferents que l’arquitecte va adaptar en funció de les estances de l’edifici. Per a mi Albers també té una gran importància, sobretot el seu llibre La interacción del color, que és com la Bíblia del color, del qual havia fet exercicis quan era estudiant a Eina. Així que em vaig proposar fer una mena d’aplicació dels exercicis de color d’Albers als carrers de Mèxic. Vaig comprar les cartolines més barates que vaig trobar - he treballat volgudament amb els materials més pobres que podia utilitzar- i les vaig enganxar sobre façanes de colors llampants, que és una tradició molt arrelada a Mèxic. De fet, són exercicis òptics, sobre com funciona l’ull. Aquesta acció la vaig fer tot sol -i de fet arrencava la cartolina després de fer les fotografies-. Casualment anunciava el que va acabar passant després, amb això d’anar sol.
Aquí no hi ha una cultura del color en l’arquitectura tan variada.
Els colors conformen la identitat de països i ciutats i de fet és una de les coses més regulades a nivell urbanístic. Aquí no ens agrada molt pintar les cases de colors molt diferents.
Barcelona és una ciutat bastant monocromàtica en aquest sentit, molt grisa, en general.
La carta de colors permesa és molt reduïda i no permet segons quins colors. No intentis pintar una façana de colors com a Mèxic, no està permès. Són tradicions culturals molt diferents.
Ara amb la mort recent de Ricard Bofill, s’ha parlat d’exemples d’arquitectura moderna que juga amb el color, com és el cas de l’edifici Walden o de La Muralla Roja de Calpe, com si fossin una excepció.
És que els pintors geomètrics s’han interessat pel color però en canvi l’arquitectura moderna no tant. Al final són les tradicions culturals de cada lloc les que marquen l’interès pel color.
En canvi, l’acció que va fer a Xile juga més amb els codis i significats que associem als colors.
És el procés invers. Era a Xile durant el confinament i hi havia una carretera en obres prop d’on ens allotjàvem. El taronja és un color molt associat als senyals de tràfic a Xile i allà, enmig de la carretera, van col·locar al “tio Juan” cobert amb unes cartolines de colors com si fos un senyal humà. I no totes les cartolines són de color taronja, per tant els altres colors obliguen a llegir d’una altra manera el codi establert i porten a la confusió.
L’arbitrarietat dels codis i els símbols estan molt presents a l’exposició, com a l’obra Red RPC, en la què vostè posa una figura davant una nau industrial coberta amb una bandera.
Sí, no sabem exactament què està fent aquesta figura. Està reivindicant alguna cosa tot sol davant un local tancat? Fa d’escultura? Quin sentit té aquesta suposada bandera de la Xina en el cos de la figura?
Un altre dels projectes que es poden veure a l’exposició uneix un molí de vent de la Manxa amb un cartell amb la lletra X.
És una prèvia d’un dels meus pròxims projectes titulat Alfabet en el qual crearé un alfabet visual a partir d’arquitectures icòniques que tenen a veure amb la ficció, com és el cas dels molins de la Manxa, que relacionem directament amb El Quixot. Aquest viatge a la Manxa és només el principi del projecte, un tast que, a més, va ser com una aventura en el seu moment perquè ho vam fer en un dels moments en què es va aixecar un dels confinaments per zones.
Per a aquesta exposició s’ha atrevit a transformar totalment la sala central de la galeria ADN, en el local del carrer Mallorca, amb la instal·lació Europa!. Es veu que aquest espai havia estat un pàrquing però a la vegada l’ha convertit en un espai càlid i ha cobert la paret amb un paper blau que recorda la bandera europea.
Sí, és el primer cop que des de la inauguració del nou local de la galeria ADN es veuen les entranyes de l’espai, ha tornat al seu espai original. He folrat la paret amb un paper, també molt barat, que és el mateix que habitualment s’utilitza per representar el cel nocturn dels pessebres, amb les seves estrelles grogues, i he cobert el terra amb un cartró.
I el visitant s’ha de descalçar per travessar la instal·lació, per què?
L’espai pot ser un espai de meditació, un espai per compartir, un espai on passin coses també en col·lectiu, un lloc d’encontre. El fet de descalçar-se és un gest d’entrega, et col·loca en una posició més oberta. Un espai així està demanant que passin coses, està demanant gent, precisament en un moment en què són urgents els espais compartits. La pandèmia està fent molt de mal en el sentit que ens ha fet creure que tot és un assumpte individual i ha afectat tot el que necessita fer-se col·lectivament. I quan ho intentem fer es fa en precari. En certa manera, aquest espai és una reivindicació.
I una reivindicació d’Europa?
Bé, és la constatació que allò que semblava estàtic, trontolla. La bandera europea és molt bonica però si t’hi fixes és un cel estrellat de nit, no com altres banderes, com la d’Argentina que al·ludeixen al dia. Aquest cel estrellat té alguna cosa de melancòlic i les estrelles potser són un punt d’esperança. En el vídeo que es projecta a la instal·lació un personatge una mica esperpèntic, cobert amb la bandera europea, es mou per l’Hospitalet, prop de Bellvitge, enganxa banderes europees, però ningú li fa cas, només uns nens. Intenta cridar l’atenció però és gairebé com un sense llar.
Té a prop un nou projecte col·lectiu?
Per sort, sí, i espero que tot es pugui celebrar com està previst. Preparo una exposició a la Palazzina dei Giardini del FMAV a Mòdena, que s’ha retardat un any i mig i que s’inaugurarà a principis de març. I en certa manera tindrà a veure amb el que ha passat al llarg dels darrers dos anys amb els morts per Covid, dels quals s’ha parlat molt i comptabilitzat però han estat invisibilitzats, no s’han vist. En aquest sentit, farem una performance el 27 de març que comptarà amb la participació d’escoles de música i d’art, residències de la ciutat, etc, que serà com una processó que sortirà de l’emblemàtic cementiri de San Cataldo, dissenyat per Aldo Rossi, que és un puntal de l’arquitectura funerària moderna. En l’acció es llegiran els noms de les persones que han mort per Covid a Mòdena. No és fàcil encara preparar una acció com aquesta i serà el primer cop que tornaré a realitzar un projecte col·lectiu.
I com està en aquests moments el seu projecte de La Infinita, el seu projecte multidisciplinar, a l’Hospitalet?
Vam obrir el 2018 i estàvem molt satisfets de com anaven les coses. El col·lectiu Las Huecas va concebre el projecte Aquellas que no deben morir a La Infinita i el vam coproduir i estrenar l’any passat; a la tardor es va veure en el festival TNT. Vam fer algunes activitats l’any passat però la veritat és que amb restriccions no té sentit per nosaltres i les activitats en línia encara menys perquè el projecte de La Infinita significa tot el contrari, és un espai de trobada. Així que reprogramarem a partir de l’abril si tot va bé. Tenim moltes ganes de tornar a obrir.