Mataró Art Contemporani inaugura nova seu a l’edifici de La Presó

L’exposició col·lectiva 22 finestres estrena la nova etapa del M|A|C en un nou equipament de gran valor patrimonial. El títol de la mostra fa referència a les 22 obertures de l'antic edifici penitenciari: 21 finestres més la porta d'entrada. Metafòricament, és una forma d’obrir l’edifici al públic en general per recuperar la memòria i donar veu a la llibertat de l’art. Comissariada per Gisel Noè (directora del MAC) i David Santaeulària hi participen deu artistes de diferents generacions i llenguatges amb treballs que reflexionen sobre comunicació i consum, guerra i república, ritual i comunitat, memòria i llibertat, tecnologia i realitat virtual, internet i seguretat nacional, ingravidesa i volatilitat.

M|A|C Presó
A cura de Gisel Noè i David Santaeulària
Artistes: Antoni Abad, Daniel G. Andújar, Xavier Arenós, Irene Bou, Azahara Cerezo, Adrià Goula, Joana Moll, Tanit Plana, Mireia c. Saladrigues i Marc Salicrú
Muralla de la Presó, 2. Mataró
Fins al 20 de març de 2022

L'Ajuntament de Mataró ha transformat l'edifici de l'antiga presó en el nou espai permanent del M|A|C, fins ara sense lloc propi. Mataró| Art| Contemporani neix el 2013 com a plataforma de creació, producció, formació i difusió a l’entorn de l’art contemporani i des d’aleshores ha desplegat la seva activitat en diversos àmbits de la ciutat en una actuació disseminada, principalment a les sales d’exposicions de Can Palauet, però també a Ca l’Arenas, Centre d’Art del Museu de Mataró, al Cementiri dels Caputxins, i també en escoles, instituts i diversos espais públics. És un dels vuit centres territorials del Sistema Públic de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya juntament amb La Panera de Lleida; Bòlit de Girona; Lo Pati d'Amposta; Fabra i Coats de Barcelona; Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat; Mèdol Arts Contemporànies de Tarragona i ACVic de Vic. Tots ells són projectes culturals públics fruit de la cooperació entre els ajuntaments que gestionen els centres i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que finança bona part de l'activitat que porten a terme. El Decret d’aquest Sistema disposa les funcions que han de desenvolupar aquests centres que són: recerca i creació, producció i programació, difusió i dinamització de públics, patrimonialització i documentació, així com connexions amb el territori i el sector de les arts visuals.

L’edifici de la presó de Mataró és un històric equipament de titularitat municipal de l’arquitecte Elies Rogent que data del 1863. Des del 1996, en que va deixar de funcionar com a dipòsit de detinguts, ha estat cedit a diverses entitats i associacions locals. L’any 2001 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional pel Govern de la Generalitat de Catalunya en categoria de monument històric. Aquesta decisió va ser presa tenint en compte la singularitat de l’edifici i el seu gran valor patrimonial, ja que es tracta del primer exemple d’aplicació del model panòptic a l’Estat espanyol que permetia controlar la visibilitat de totes les cel·les des d’un sol punt central. Una intervenció d’aquest tipus té per objectiu superar l’oblit i el silenci que van imposar-se a la memòria col·lectiva. Està ubicat al centre de la ciutat, en la confluència de la Riera amb el carrer de la Muralla. L’edifici consta de dos cossos juxtaposats, un de planta rectangular i un altre de semicircular, que generen un pati interior en forma de semi cercle. Entre aquests dos cossos n’hi ha un de tercer, de planta rectangular, i que, a forma de corredor o passadís, permet la seva connexió. Totes les obertures són d’arc de mig punt i cadascuna d’elles està tancada amb reixes de ferro forjat.

Volgudament de procedència diversa, de generacions expandides i amb plantejaments de treball absolutament personals, els deu artistes han treballat els seus projectes amb la voluntat que el dins i el fora es puguin connectar. A REALtime, Antoni Abad (Lleida, 1956) ha creat un rellotge amb un sistema de signes internacional que mostra la varietat i complexitat dels registres lingüístics i, alhora, de la (im)possibilitat de fer una traducció de la dimensió real del temps. La instal·lació Teorètica del pa (El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella) de Xavier Arenós (Vila-real, 1968) ens remet a l'escultura que Alberto Sánchez va realitzar per al Pavelló de la República de 1937. Es compon d'un conjunt de vuit escultures de diferents altures realitzades amb pa que representen a les classes proletàries l'alçada de les quals era de mitjana molt baixa a causa de les condicions de misèria sofertes. Trajecte pel Trajecte de Marc Salicrú (Mataró, 1993) és una instal·lació formada per tres murs retro il·luminats en els que van aflorant centenars de dibuixos que recorren l’espai tot creant un gran diorama com a context i paisatge en un itinerari etern. Amb la pintura Arte decorativo-contemporáneo, Irene Bou (Veneçuela, 1982. Viu i treballa a Mataró) crea un exercici del suposat consens estètic que proposa l’àgora virtual per oferir una pintura agradable i assumible pel gran públic.

En un intent de desvetllar la memòria acumulada, Adrià Goula (Barcelona, 1973) a Arxipèlags de la memòria, presenta un procés de recerca sobre l’experiència de Rafel Sardà i Llorenç (membre del POUM i soldat republicà) que va estar empresonat a la Model durant tres anys. Amb la tècnica del frottage, documenta físicament la informació que acumulen les parets, tot resseguint amb paper de seda i grafit els rastres acumulats. Seguint amb aquesta intenció de cartografiar l’espai, igualment, cel·la nòmada és una escultura d’una gàrgola sense murs que s’exhibeix al pati. Polvere che girade Mireia c. Saladrigues (Terrassa, 1978) forma part d’una línia d’investigació sobre la pols com a matèria elemental i la seva memòria en forma de partícules. A través d’un dispositiu, cada vegada que entra un espectador a la sala, emet una ràfega silenciosa de pols i es forma un núvol efímer que davalla suaument. The Virtual Watchers de Joana Moll (Barcelona, 1982) és un arxiu en línia (vídeo, imatges i text)que se centra en els intercanvis que es van produir dins d’un grup de Facebook que va reunir voluntaris estatunidencs disposats a vigilar la frontera entre els Estats Units i Mèxic.Mobile Server (1:1) d’Azahara Cerezo (Girona, 1988) és una acció en línia/instal·lació que trasllada els arxius de la pàgina web de l’artista a un petit servidor amb accés a internet mitjançant wifi i targeta SIM que pot ser transportat dins de la seva capsa. Amb un mirall i una càmera, el servidor es fa selfies i els mostra a la pàgina principal. Per al seva banda, Rotondade Daniel G. Andújar (Almoradí, 1966) ens cabussa en el món de la prostitució en el que les dones són cossos, objectes o coses, al servei del plaer dels homes que vulguin disposar d'elles. Finalment, Tanit Plana (Berga, 1975) presenta la instal·lació sonora guapa que tracta sobre la denúncia pública d’un assetjament sexual que havia patit una noia en el metro per part d’un home que es masturbava i la seguia mentre li deia ”guapa” i de com –gràcies a les notes de veu que s’intercanviaven amb una amiga- va aconseguir sentir-se emparada davant d’una situació intimidant i violenta.

Atès l’alt valor històric i patrimonial de l’edifici, s’ha instal·lat un espai documental que repassa la seva història amb documentació consultable i un arxiu amb àudios de testimonis que relaten la seva relació amb la història de l’edifici. L’objectiu és poder reflexionar com va viure Mataró el període de la Guerra Civil i de la Postguerra i, concretament, la repressió sistemàtica a la que va veure’s sotmesa la seva població un cop va finalitzar el conflicte i es va instaurar el règim totalitari franquista.