D'un temps ençà, sembla com si els artistes tinguessin menys ganes d'enfrontar-se a grans projectes o fer-se grans reptes. És així? O, més aviat, es tracta de què els teatres són més porucs? Hi ha molts projectes voltant pel país que no troben qui els escolti.
El teatre és el regne de l'impossible, l'art on no hi ha res que no pugui passar. Els creadors teatrals poden portar a escena qualsevol text, qualsevol fenomen, qualsevol idea. I de qualsevol manera. Perquè dins un teatre hi poden conviure totes les expressions artístiques alhora: literatura, cinema, arts plàstiques, música, òpera… L'únic topall existent és l'ambició i, de retruc, el pressupost. Sense diners, no hi ha cap gran projecte que valgui.
No hi ha dubte que el projecte teatral més ambiciós dels últims anys és el que està protagonitzant l'NT Gent de Milo Rau. Fa quatre anys va engegar Histoire(s) du Théâtre, una sèrie que, inspirada en el documental de Jean-Luc Godard Histoire(s) du Cinéma, pretén fer un gran fresc del món i de l'art teatral. El mateix director suís, el congolès Faustin Linyekula i l'espanyola Angelica Liddell ja han portat a terme els primers tres episodis. La belga Miet Warlop està preparant el quart.
A nivell textual, la peça més abassegadora que s'ha escrit i estrenat en els darrers cinc anys és The Inheritance, del nord-americà Matthew Lopez. Set hores de funció per explicar el món en què vivim i el retrocés en les llibertats a través de la història d'una parella gai de Nova York que recorre les últimes tres dècades tot dialogant amb la novel·la Howard's End d'E. M. Forster. Un èxit que es va estrenar a Londres el 2018 i que compta ja amb diversos muntatges als EUA i a Europa.
A casa nostra, aquesta temporada hi ha dos grans projectes en dansa i que ens arribaran aviat. Per una banda, la posada en escena al TNC d'Els homes i els dies, el dietari literari que David Vilaseca va escriure entre 1987 i 2009, l'any abans de morir als 46 anys. Josep Maria Miró n'ha fet la dramatúrgia. Per l'altra, la versió de Crim i càstig de Fiódor Dostoievski que Pau Carrió estrenarà al Lliure en un parell de setmanes. Muntatges que miren amunt sense manies. L'un són 22 anys de la història d'aquest país mirats sense compassió. L'altre, el trasllat d'una de les grans obres de la literatura universal que encara avui ens parla de la foscor de l'ànima humana.
Tots dos projectes són fruit de l'obcecació de Miró i Carrió, dos artistes als quals els agraden els reptes i que no s'hi posen per poc. No són projectes fàcils, però són projectes que necessitem com l'aigua perquè anem escassos d'ambició. I no és que no hi hagi grans idees al cap de molta gent, sinó que hi ha massa topalls als nostres teatres, que sovint actuen amb desconfiança i por, fins i tot amb certa mandra.
Cada any veiem com ens venen de fora grans espectacles que busquen això, explicar el món amb totes les eines possibles. Adaptacions literàries i creacions noves que compten amb grans aparells escènics, com les que portaven a terme anys enrere Calixto Bieito i Àlex Rigola a casa nostra. No sé si des del Tirant lo blanc i el 2666 hem estat capaços de tirar endavant projectes de tanta volada.
Fa anys, tanmateix, que Iván Morales està intentant convèncer diversos productors per aixecar la versió teatral de la novel·la de Francisco CasavellaEl día del Watusi, un dels monuments literaris de la nostra època. Sembla que el projecte va per bon camí. En canvi, Ferran Utzet no ha fet altra cosa que trobar-se portes tancades quan ha anat a explicar que vol fer Vernon Subutext, la gran trilogia de Virginie Despentes.
A Utzet, per treure-se'l de sobre, li han arribat a dir, precisament, que era massa ambiciós, com si l'ambició, per a un artista, fos un pecat, alguna cosa de la qual fugir. També li han dit que la novel·la no era feminista, cosa que sembla un acudit si tenim en compte que l'autora és la mateixa que qui ha escrit una de les bíblies del feminisme contemporani, Teoria King Kong.
Thomas Ostermeier, ambiciós de mena, està muntant la trilogia de Despentes a la seva Schaubühne i ja n'ha estrenat la primera part. N'hi ha, a més, unes quantes versions més voltant per Europa. I encara ens n'arribarà abans una d'aquestes que no la que té al cap un director de solvència contrastada com Utzet, que té una lleixa a casa plena de premis i grans èxits damunt les espatlles.
Alícia Gorina va portar a terme a finals de l'any passat un altre projecte ambiciós, l'adaptació de la versió cinematogràfica de Les verges suïcides i no se'n va sortir. Segurament, la raó va ser que va topar amb un altre dels problemes habituals dels nostres teatres quan han de fer front a grans idees, sobretot quan es tracta d'obres de creació: l'estructura. Ja que no és el mateix crear des de zero que fer-ho a partir d'una peça existent. I vuit setmanes d'assaig per parir un fill és massa poc.
Per això, les companyies que es dediquen a la creació contemporània treballen almenys un any en els muntatges que preparen, a través de residències a diferents llocs. Així es com s'ho fan El Conde de Torrefiel o Agrupación Señor Serrano, per exemple. Els grans teatres públics han d'aprendre moltes coses d'ells. I tot sigui dit, d'Europa, perquè és així com es treballa nord enllà.
Sembla mentida, però resulta més beneficiós per als artistes anar oferint projectes petits i d'aspiracions limitades als teatres que plantar-s'hi amb una gran idea. Per això ens hem de treure del cap que els directors i dramaturgs d'aquí volen més baix que els de fora. Perquè, normalment, el que passa és que no els permeten tirar més amunt.
Vivim en l'imperi de l'obreta curta i digna que és el que es demana als artistes. Peces sense massa gent i que tractin temes que estan de moda. Quan cada obra que puja a escena hauria de ser essencial. No hi hauria d'haver un anar tirant, un qui dia passa any empeny. I hauria d'estar permès el fracàs, cosa impossible per als creadors, ja que si topes amb un, baixes quatre divisions de cop.