Una declaració de principis i d’amor a la música. Un manifest personal sobre la llibertat creativa. I una nova i portentosa demostració de talent. Tot això és ‘Amateur’, el primer disc publicat al seu nom de Carles Chiner, el cantant i compositor dels desapareguts Gener, un disc de títol intencional llançat sense gaire promoció, distribuït únicament en format vinil i que no estarà disponible en cap plataforma de 'streaming'. Deu píndoles de valuós pop atemporal i amb textos de proximitat, fet i tocat a casa quasi íntegrament per Chiner, a cavall entre els inicis analògics de Gener i els darrers i expansius discos de la banda.
—El títol del teu nou disc és tota una declaració d’intencions. I la manera de fer-lo arribar a la gent, més encara...
—La idea era ser coherent, des del contingut del disc fins a la manera de distribuir-lo. Hi ha el cansament de l’experiència de Gener, que suposava estar molt damunt de coses que no són les que t’agraden, per parlar clar. Necessitava tornar a la idea de «l’amor a l’art», no estar focalitzat en tot allò que hi ha fora, que moltes vegades redefineix els teus objectius i fa envolar-te pels núvols.
—M’agradaria que explicares això, perquè Gener era una factoria creativa molt lliure, fèieu el que us venia de gust i, a més, amb uns resultats molt elogiats per la crítica... Gener havia arribat al punt incòmode de ser una banda gran però sense l’estructura d’una banda gran?
—És una bona manera de resumir-ho. Una banda gran en el sentit que hi havia un reconeixement sobretot per part de la crítica, més que pel públic. Hem tingut un públic molt fidel, però mai hem sigut una banda capaç d’arrossegar multituds, la nostra proposta no acabava de sintonitzar amb un públic massiu, que permetera fer de Gener un projecte vital. O almenys amortitzar despeses. La cosa va arribar a un punt de cansament, era molt complicat tenir cinc persones posant-hi tota l’energia i fer-ho durar. Va ser un miracle que gent de trenta i tants férem durar el projecte set anys, perquè ja teníem vides laborals i familiars i arriba un moment que tot això comença a pesar sobre els intestins del grup. I tot el que abans era gaudir deixà de ser-ho. Era com estar llepant un palet de polo que ja no sap a res.
—En aquella etapa final sorgeix un últim treball estrany, amb un títol significatiu, Esto no es un disco de Gener, un àlbum en castellà que ni tan sols arribàreu a girar perquè la banda es va desfer.
—Per a quan vam enregistrar el disc la cosa estava una mica complicada a escala estructural. Demanàrem una ajuda per poder tirar endavant el projecte i, com passa tantes vegades, la subvenció va ser més una llosa que una taula de salvació: els diners arribaren tard, havíem de justificar abans les despeses, de manera que gastes més diners que si hagueres rebut l’ajuda... En fi, va ser tot complicat. I el disc va sorgir perquè tenia un fum de cançons en castellà, les vaig passar als companys, els agradaren... Fins i tot se’ns va ocórrer la idea d’un projecte paral·lel, però veiérem que no tenia cap trellat, perquè seríem les mateixes persones. Gener era un projecte, com tu has dit, en què primava la llibertat creativa i pensàrem que devíem traure’l com a Gener. Després, va arribar la pandèmia i tots els problemes latents van esclatar per l’evidència que l'activitat del grup no anava a ser sostenible.
—Abans d’escoltar ‘Amateur’ visualitzava una tornada a l’època de «Contrallum», aquell vídeo de veu i guitarra que va significar per a molts el teu descobriment. Un format senzill, auster. Però no: hi ha el mateix nivell de detall, de cura i gust pels arranjaments que hi havia en Gener. És sorprenent.
—M’alegra que ho digues, perquè com a compositor sent debilitat pels arranjaments. De fet, de vegades acabe arranjant més del que voldria, cançons que voldria més xicotetes acaben creixent. En aquest disc només hi ha un parell de cançons més senzilles. Les altres han anat creixent pel seu propi pes, de sobte vaig trobant coses pel camí i les cançons et van dient. I penses, doncs sí, hi posarem unes flautes, que m’ho estat demanant la cançó [Riures]. Així ha sigut. També hi havia la llibertat de poder fer-ho a casa, en les hores intempestives que em permet la paternitat, per la nit, un horari m’agrada molt... Tot això m’ha permès perfilar el disc que m’abellia fer en aquest moment vital.
—Entenc tot el que dius, però vist el resultat final del disc, fa pena que no tinga el recorregut normal, que puga arribar a més gent. És un disc a l’altura dels de Gener. O de qualsevol.
—Era més una qüestió de salut mental, de necessitat vital, per la paternitat, que no pas una gesta quixotesca, una manera de plantar cara al sistema. Simplement, no m’abellia que els objectius anaren creixent per si sols, que és una cosa que passa quasi sempre, estar arrossegat per les xarxes socials, contar coses quan no tens coses que contar, somriure quan no t’abelleix somriure... En aquest moment m’abellia no pensar en xarxes, videoclips, en campanyes de promoció. I gaudir del procés. Jo em dedique a la música professionalment, però del que guanye diners és del que faig per a teatre, de composicions per a persones alienes, sintonies... El disc era una manera d’ubicar la meua música en el lloc més pur possible. He fet l’edició en vinil pel fet que qui el reba tinga aquella cosa fetitxe, però pensant sobretot en amortitzar l’edició. Per això no he fet campanya, ni videoclips, perquè m’exigia moltes hores, una energia que no m’abellia dipositar allí.
—Anem parlant de les cançons. «Abisme i perill» és molt curiosa, perquè té un frasejat com de música d’arrels a la qual tu li dones un toc psicodèlic.
—Sí, les dues coses. Era una cançó en part motivada per haver escoltat darrerament la banda brasilera O Terno, bossa nova una mica psicodèlica, però es va acabar filtrant en la tornada allò que dius de la música popular i que fins i tot té un punt específicament valencià. A mi m’agrada allò que anomenes psicodèlia, no tant el gènere com el poder fer que les cançons viatgen, transiten cap a diferents llocs i porten a paisatges. I aquesta potser és de les més paisatgístiques.
—Els ritmes brasilers també estan en «Karaoke», una mena de qüestionament de la vida digital i embogida, però també en unes altres cançons.
—Sí, «Karaoke» és una de les cançons més agres o desencisades del disc pel que fa al missatge, tracta de mirar enrere i ubicar la meua història com a compositor en aquest món digital, urgent, ràpid, i on tots ens sentim com mirant una pantalla i llegint una lletra per cantar-la però sense assolir el significat. Però ja que el missatge tenia aquest punt, m’abellia vestir-lo de manera festiva.
—«Foto de família» em sembla una meravella, una introspecció molt bonica, ara en la teua trajectòria vital, en la qual parles del «pare colom» i la «mare unicorn». El concepte em sembla molt bonic.
—És de les cançons que més m’agrada del disc, potser és també una de les més senzilles. I de les més honestes, una manera de mirar els meus referents per tractar d’entendre i entendre’m. Sorgeix d’un dibuix que va fer fa uns anys en una teràpia, en un moment de molta ansietat. Em vam demanar fer un dibuix familiar amb mon pare i ma mare personificant animals. I va sorgir la imatge d’un unicorn en la banya del qual hi havia un colom. Mon pare és colombaire, des que tinc ús de raó, una persona molt pragmàtica. I ma mare és tot el contrari, una persona molt somiadora, poc pragmàtica, amb la ingenuïtat i la capacitat de sorpresa que perdem amb els anys.
—«La pena pren formes» és molt Gener, molt plena de capes. I en el text hi ha una frase meravellosa: «Parle amb tu com parlen els vells amb les ombres».
—A aquesta cançó li tinc molta estima perquè va dedicada al meu amic Raül Agustí, qui va morir fa deu anys ja, d’un càncer molt prematur, no va arribar a complir els trenta. Una de les persones amb les quals vaig aprendre a tocar, fundàrem junts la meua primera banda, ell era el baixista. I després va ser baixista de moltes bandes del País Valencià, com Skaparapid. Una persona amb qui seguisc conversant, d’alguna manera, a qui m’abelleix contar-li coses. Sempre recorde Raül amb un somriure. I quan pense en ell, somric. Com en les altres cançons, tracte d’entendre’m a través d’una altra persona, cap on va el colom.
—El disc està farcit de referències a la gent gran, com ara el tema «Com diu la gent major», que és una mena de pop agitat passat per un filtre carioca. I que té una cosa curiosíssima, Samuel Reina recitant un text a la manera dels crooners dels setanta. De sobte m’ha vingut al cap Manolo Otero i he viatjat a la infantesa.
—Que bé! És una cançó que té molt d’això. Naix d’una història d’Enric [Alepuz], el bateria de Gener, qui també ha gravat les bateries d’aquest disc, em va contar que el seu avi, quan va morir la seua àvia, feia una cosa superrara, es tancava els diumenges en l’habitació, posava música del Sifoner a tota hòstia i després eixia suat. Li vaig dir: «Enric, el teu avi estava ballant amb la teua àvia». Aquesta anècdota va inspirar la cançó, que musicalment també em recorda la infantesa, captura l’esperit com d’excursió de jubilats...
—Té un punt analògic.
—Sí, a prop de la música d’ascensor, fins i tot, un punt agradable. I els cors de les meues germanes [Marta i Paloma Chiner] em semblava fonamental que estigueren allí, cors que venen com del més enllà. I tenia clar que hi hauria un fragment de rapsòdia i immediatament vaig pensar en Samuel. I va fer aquella cosa tan crepuscular, amb aquella veu que et deixa pegat als auriculars.
—El conjunt d’Amateur remet per moments a Oh, germanes! i Cante el cos elèctric, els grans discos de Gener,però és veritat que hi ha algun tema com «Fora del riu» que bolca el treball en la melodia i el text, em retrotrau als inicis de la banda.
—Sí que hi ha coses, puntualment, que porten una mica a El temps del llop, que va ser un disc que vaig fer jo sol. En no passar pel filtre d’unes altres persones és més tu, ni millor ni pitjor, però és cert que hi ha algunes cançons amb aquell esperit. «Camine descalç», la que tanca el disc, seria una altra, veig alguna semblança.
—En «Diumenge» fas una nova picada d’ull al pas del temps: «Fer-se gran és veure com tot es fa petit».
—Per a mi és una sensació física, quan era petit veia Sant Miquel dels Reis des de casa dels avis i em semblava una cosa superllunyana. I ara arribe a Sant Miquel dels Reis caminant en cinc minuts. El món es fa més amanós i perds una part important de la capacitat de sorpresa. I quan eres pare es reactiven aquesta mena de coses, per moments tornes a connectar amb el xiquet que eres, i veus Sant Miquel dels Reis allà a fer la mà i entens que el món torna a ser gran i misteriós, encara que l’has adequat al teu sistema mental, que fa eliminar el perill de l’equació.
—Parlaves de «Camine descalç», que és com una manera de tancar el cercle. El disc comença de manera descreguda i tanques amb aquella sensació però amb un punt menys d’agror, tocant de peus a terra: «Tot allò en què crec es pot tocar amb els dits».
—Parla de la manera en què vivim, per la rapidesa, la manera d’identificar-nos amb les ideologies, les identitats... Estem en rics de perdre el contacte total amb la part immediata, la veïna del costat, la gent que viu al teu carrer. Les bones persones. Aquesta cançó tractava de verbalitzar-me que les creences o les ideologies no són totals mai, no hem de sentir total identificació amb elles, que és positiu deixar un marge obert al bosc interior de què parlava Jünguer en La emboscadura, saber que vius amb normes socials que són bones per a tots i que has de respectar-les, però en un moment donat pots tornar al teu bosc i les normes poden ser anul·lades per una raó de supervivència o del que siga.
—Bona manera d’acabar, però potser ens hem deixat alguna cosa que t’agradaria comentar.
—Sí, sobre la cançó «L’esperit» volia dir que està dedicada a Miguel Borrego, que va morir fa poc. Era amic de la família, una persona propera, que d’alguna manera m’ha marcat, gent que sense adonar-te esdevé un referent, gent amb la qual tu mesures què és ser artista i les maneres de ser artista. Era un home molt dotat, que tingué la possibilitat de fer-se un lloc en el mercat professional i va decidir una altra cosa, no cedir el seu art al mercat, treballar en les seues coses i, paral·lelament, en la seua activitat artística. I és una persona que ha marcat la meua percepció sobre quina ha de ser la prioritat d’un artista.