La Galeria Senda presenta el darrer treball del fotògraf, centrat en una observació íntima sobre l’obra de l’arquitecte. Son imatges en blanc i negre, de format petit i amb un cert aire d’època, que formen part del projecte que va exposar a Tabakalera, de Sant Sebastià, ara fa dos anys. Aquesta sèrie, realitzada interrompudament durant més de quatre anys, fuig de qualsevol idea preconcebuda sobre l’obra d’Antoni Gaudí i la seva reinterpretació redimensiona els tòpics icònics en deixar de banda la monumentalitat. Són subtils formes arquitectòniques de diversos edificis amb una mirada que s’allunya de la saturació i banalització visual per construir un nou relat essencial i minimalista.
Aitor Ortiz. Gaudí. Impresiones íntimas
Galeria Senda
Trafalgar, 32. Barcelona
Fins al 15 de març de 2022
Des dels inicis de la història de la fotografia, l’arquitectura ha estat un dels seus temes predilectes i la fotografia ha estat l’aliada de l’arquitectura a l’hora de difondre el treball dels arquitectes. No és gens estrany que els artistes tinguin necessitat d'apropar-se a l’arquitectura per extreure’n noves imatges perceptives i oferir Aitor Ortiz desvetlla un altre Gaudí a l’espectador, perquè és una presència iconogràfica de gran potència que afecta el nostre entorn. A més, l'arquitectura, a diferència de les altres arts, suposa tant una experiència estètica com una participació física. Segons Terence Riley, conservador del Departament d’Arquitectura del MoMA de Nova York, “som qualsevol text, l’arquitectura basa el seu significat tant en el seu autor com en els seus traductors”. L'interès, doncs, d'aquests traductors radica arevelar les qualitats menys tangibles i detectar l'ànima d'unes construccions emblemàtiques, tot intentant redescobrir-les a partir d'altres punts de vista.
Quan parlem de Gaudí podem dir que tant la seva figura com la seva obra han patit una asfíxia i una contaminació visual a causa de la sobresaturació d'imatges, emprades sense un criteri selectiu i, sovint, tractades amb un cert caràcter banal. Lluny del soroll, Aitor Ortiz (Bilbao, 1971) s’ha volgut acostar a l'obra del geni català per tal de percebre-hi allò inesperat i captar la pervivència del silenci. S’ha interessat per les qualitats peculiars d'unes icones del segle XX, i sobretot per l'essència del seu treball i pel gest fonamental de l'arquitecte, més que no pas per la seva aparença externa. Rescata l'ínfim i tot allò inadvertit per induir a una percepció inhabitual de l'arquitectura. Sense cap afany de fer reconeixible la procedència i gràcies a unes estructures repetitives, s'apropa al constructivisme plàstic i a la puresa formal per captar el secret que s’hi amaga.
L'autor destaca la relació que va mantenir Gaudí amb la fotografia: “No li agradava viatjar, i encara estudiant es va convertir en un gran consumidor de llibres de fotografia als quals tenia accés a través de la Universitat de Barcelona. Totes aquestes influències orientals, que després va aplicar a les seves construccions, sorgeixen de la seva relació amb allò fotogràfic, a través d'àlbums de daguerreotips d'obres arquitectòniques i artístiques. Més tard, utilitzaria la fotografia per generar maquetes que li servirien com a element de recerca”.
"Gaudí. Impresiones íntimas" aplega una selecció del projecte complet que consta d’unes cent trenta fotografies impreses sobre plaques d'alumini, de 10 x 15 i 15 x 15 centímetres. El fotògraf prescindeix dels elements exuberants i posa la seva atenció en components aparentment menors o perifèrics, però atenent la premissa que, per a Gaudí, el caràcter o dignitat d'un edifici és el resultat d'utilitzar senzillament allò que aquest edifici necessita amb els mitjans disponibles. Formes arquitectòniques bàsiques de les quals (pilars, columnes, finestres, fragments…) fan aparèixer espais sense especificació, tot i que permeten reconèixer detalls de la Casa Milà, la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Vicens, la Casa Calvet o la cripta de la Colònia Güell.
L’autor treballa gairebé sempre en blanc i negre per captar l’essència i agafar distància entre allò que es veu i allò que es percep. Ortiz revela que desitjava que “l'arquitectura no estigués en relació amb el format amb què es representen les impressions, per això ho he portat a l'extrem contrari”. Així, és intencionat escollir una mida reduïda per associar-lo a un acte íntim d'observació, fugint de la grandiositat de l’arquitectura. Tot sembla adquirir la mateixa escala, tant si es tracta d’una peça petita com el sostre de la nau d'una església; particularitats que es desdibuixen fins a l'abstracció. Per altra banda, el blanc i el negre l’ajuden a establir una distància per no incórrer en un consum immediat, mentre l’austeritat ens apropa a un especial tractament de la llum i de la materialitat. A més,les imatges es presenten sense títol, prescindint de qualsevol informació. El conjunt fotogràfic es completa amb un llibre d’artista que se centra en l'essència de l’imaginari d'un arquitecte relacionat amb el començament de la modernitat.
Especialitzat a fotografiar complexos i grans equipaments de l'actualitat, des del 1995 d'Aitor Ortiz treballa la fotografia d'arquitectura transcendint el mateix document. La seva obra s'ha anat relacionant íntimament amb ella, en la mesura que han estat edificacions de tota mena, observades des dels angles més diversos, el que ha constituït el centre d'atenció de gairebé totes les seves fotografies. Fins i tot aquelles en què l'assumpte ha deixat de ser reconeixible, tot i ser arquitectura. Fent valer el factor de dissolució i transmutació del que va associat a la representació fotogràfica, treballa amb l'espai, l’edifici i l'objecte com a elements de partida per plantejar-nos una sèrie d'incògnites visuals i cognitives. Ha realitzat una exploració sistemàtica de les discontinuïtats i inconsistències que s'estableixen entre els elements integrants de l'acte fotogràfic entre els quals “els llocs fotografiats, els mecanismes que intervenen en el procés de manipulació de la imatge i la percepció de l'espectador”.
Des del respecte i l'admiració, el fotògraf estableix una delicada i íntima conversa amb l'arquitecte on cadascú parla al receptor des del seu propi llenguatge creatiu, potenciant-se mútuament. Ha rebut reconeixements com el Gran Premi d'Honor de la Biennal d'Art d'Alexandria i el Premi ABC de Fotografia i les seves obres són presents a les col·leccions del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, el Museu Guggenheim Bilbao, i la Col·lecció d'Art Contemporani Fundació La Caixa, entre d'altres.