És l’espera, eterna tensió, l’única capaç de permetre la persistència del sentiment? És l’espera un joc de remissions sense fons? L’espera, fenomen que s’autolimita i s’enalteix a parts iguals, viu la contradicció independentment en no necessitar l’altre perquè es nodreix de la seva absència. Al mateix temps l’anhela i l’exclou voluntàriament, el desitja i el rebutja, desespera i llangueix. D’aquesta conjuntura, Guy Gilles (1938-1996) en fa un bell retrat al seu primer film 'L’amour a la mer' (1964). Tensió irresoluble la del subjecte i l’objecte de l’amor, fantasmagoria, al capdavall, imago fantasmagòrica i fascinació.
Gilles, malgrat el poc reconeixement que va tenir entre els seus coetanis de la Nouvelle Vague, és considerat un poeta de la imatge. D’acord amb el corrent de l’època la seva obra s’encabeix perfectament en la figura de romàntic desesperat per la dolorosa consciència de la fugacitat del temps, films nostàlgics farcits de referències autobiogràfiques i existencialistes. Nascut a Algèria, Gilles va emigrar a París a vint-i-dos anys, on el productor Pierre Braunbenger, després de veure dos curtmetratges que el cineasta es va autofinançar al seu país d’origen, li va mostrar el camí perquè iniciés una prolífica trajectòria que, a més de llargmetratges, també inclou curtmetratges, documentals i treballs televisius.
Després d’Amour a la mer, arriba al 1968 Au pan coupé, elogiada per Marguerite Duras que el considera senzillament admirable, una cosa mai vista fins llavors al cinema. Des de l’inici del llargmetratge, l’ull resta captivat pels fotogrames, preses fixes que fan pensar en un llibre de fotografia bellament animat. La història també tractarà l’espera, l’espera esgotadora d’una correspondència que no es veurà satisfeta i acabarà en tragèdia. Ens trobem a finals de segle, els dos protagonistes intenten reviure la seva pròpia història d'amor (curta i tràgica, com les d’enguany, com les de sempre). Una història d'amor adolescent entre una jove plena de joia de viure i un jove que encarna el paper d’home ferit i turmentat, que sota el pretext del seu dolor existencial es desentén dels seus actes i sotmet potser sense voler-ho la jove al seu propi patiment. Figura gens dissonant que sovinteja la contemporaneïtat, la de l’agent femení com a subjecte passiu que resta a l’espera de la correspondència amb l’objecte de desig —un amor que no es produirà— i la figura masculina com a subjecte actiu -alhora víctima i botxí- fent girar al seu antull el desig de l’altre, alimentant-lo i subjugant-lo fins al joc de la perversió i el remordiment. Joc d’amor o joc d’asimetria on, en el cas que ens ocupa no esdevé mai cap conversió de l’objecte amat en subjecte amant perquè precisament s’ofereix l’amor a qui no el necessita. El fet que per a l’amant, la presència de l’amat no sigui necessària per alimentar el seu imaginari, no indulta l’objecte estimat que perpetua la juguesca; és clar que la incompleció del desig és la perpetració de l’espera, vol dir això que viure de la presència d’allò imaginari li resta veracitat al sentiment?
Ara bé, deixant de banda l’articulació i la perpetuació d’aquest tipus de conductes i centrant-nos solament en la magistral estètica i construcció del film, enllà d'aquest muntatge creatiu, el que realment marca el to de la pel·lícula són les paraules, interpretades a l'estil de Bresson pels actors, frases simples, sovint repetitives, que no deixen de recordar-nos a Duras.
Plans com somiejos, delicats i eteris; seqüències d’amor, silenci, esfondrament i anonimat que volen proclamar sense fer-ho: cap discurs no és especial, cap discurs no és mediocre, tots conformen la mateixa forma de resistència davant la insensibilitat, davant la necessitat constant d’afirmar el subjecte, davant la insistència a dir sempre alguna cosa. I és que cada enamorament, cada il·lusió d’enamorament, així com totes les històries d’amor i desamor —les que acaben, les que continuen i les que han de venir— resten unides per la mateixa carència: la decepció en l’intent de correspondència entre imatge i realitat. O en paraules d’Alda Merini, "quan la realitat impacta amb la vida sempre emergeix un amor cruel, constant, mort de fred".
