La dansa de la Mort de Morella és un resum perfecte del que l’ésser humà sent durant gran part de la seua existència: inseguretat. Una pintura extraordinària i desconeguda en un lloc màgic.
Ni Michael Jackson va inventar res amb el seu videoclip "Thriller" ni el gènere de zombis a les sèries de Netflix són una novetat. Els morts vivents han existit des de fa 5.000 anys. O més. Nihil novum sub solem, que diria aquell. Hi ha una dansa de la mort medieval a Morella sorprenent. Un resum del que suposa la vida i el traspàs. Davant d’ella reflexionem sobre l’altra cara de la moneda que és la vida. I és que els morts vivents són una constant en la història d’Egipte, Grècia i Roma, per exemple.
Al convent de Sant Francesc de Morella —fundat gairebé en vida de sant Francesc d’Assís— trobem una extraordinària dansa de la Mort, una mena de sardana fúnebre amb vint personatges de tots els estaments socials: homes i dones, eclesiàstics, papes i altres nobles, reis i reines, comerciants, cristians, jueus, monges i frares... És a la sala capitular del cenobi. Estan agafats de les mans i ballen al voltant d’un sepulcre on hi ha un cadàver amb el ventre obert. Com en un tebeo del segle XV, aquesta figura té una bafarada que diu: “Fui quod estris, eritis quod sum”, frase que vol dir: “Jo he estat el que sou, sereu el que soc”. No és una amenaça: és una afirmació.
A les trones, a la plàstica escultòrica, a les obres pictòriques, als escrits... apareix la idea del cadàver, la idea del cos que torna del més enllà o més encara... no se n’ha anat de la terra. És l’època del memento mori, del putredine cadaverum, de l’ubi sunt.
El Dijous Sant a Verges hi ha una dansa de la Mort impressionant. En aquest ball –i enmig d’un silenci corprenedor— cinc esquelets dansen al so d’un tabal. És una part de l’escenificació de la Passió de Jesús i una herència de les danses macabres que es feien arreu d’Europa. La mort no perdona ningú.
“La mort no guarda dret ni lleis”, diu una dansa de la mort escrita. I en aquell mur hi ha escrit: “No és pas savi mas és foll qui memòria de la mort vist se toll” o “Morir, frares, nos convé; mas no sabem l’hora en què ens ve”. Aquest és l’origen de la representació de les danses: una obsessió per la mort. I al mateix temps, la sensació d’una primera “primavera democràtica” dels pobles. La mort ens “iguala” a totes i a tots: pobres i rics, creguts i descreguts, dones i homes, cardenals i carnissers, rodamons i princeses... En aquest mur l’esperit franciscà divulga la total igualació que representa la mort. Era, al capdavall, l’expressió més patent, la justícia més fonda que, a més, permetia la venjança dels desheretats. També morien els poderosos. La pesta negra, la Gran Mort dels anys 1347 al 1352 va fer trontollar el sistema feudal, perquè atacava tots els segments de la societat... I els igualava en l’acte final de la representació: la mort.
En l’edat mitjana la mort era un procés amb el qual tothom estava familiaritzat. De fet, la mort forma part de la vida. N’és una fase més, com en l’antic Egipte. Fa cinc o sis segles, la major part dels mortals se soterraven en vasos a les esglésies. Els més pobres, se soterraven als seus voltants. Però la pesta era una vella companya que provocava l’enterrament massiu en calç i forats que s’oblidaven aviat. Una època terrible, on la impossibilitat de soterrar totes les víctimes produïa l’olor de la descomposició que formava part del paisatge quotidià. Per contra, els sants romanien incorruptibles i exhalant una olor de roses o de lliris.
En el segle XV, la presència d’esquelets que participen de la vida dels vius té una llarga tradició. El relat més antic d’esquelets i humans vius de l’edat mitjana el tenim en una història francesa del segle XIII. Conta que tres nobles joves ixen de cacera i es troben tres cadàvers. El primer es conserva relativament bé, el segon no passaria una inspecció sanitària, i el tercer només mostra els ossos, sense carn, ni pells, ni vísceres. La història varia sobre la posició dels cadàvers: en algunes versions jauen als seus fèretres o mortalles, com el de Morella. En unes altres, estan drets. El primer dels joves manifesta la seua repugnància, el segon diu que els cadàvers són un espill en el qual ells es reflecteixen, i el tercer opta per relatar el seu horror quan veu les boques devorades pels cucs i els ulls buits. Els cadàvers transmeten una lliçó: en algun moment, els joves es poden trobar com ells. La vida pot interrompre’s de sobte i un bon cristià ha d’estar sempre preparat per a presentar-se davant de Déu.
Era una història que contaven dramatitzada pels pobles i places els actors de l’època, trobadors i joglars. Una variant va començar a relatar que alguns esquelets tornaven a la vida, però sense ànima. Els famosos zombis que van sempre lentament i amb els braços per davant... Al cementeri de Pisa la història va quedar immortalitzada en un mur. I també va ser representada a Melfi o a Metz. Eren una mena de zombis que arribaven a conviure entre els vius. Aquesta mena de morts vivents o potser, la tancada estratificació de la societat, van donar origen a les danses populars de la mort, i els tres joves es convertiren en representants de tots els estaments, des del rei fins a l’últim captaire. El grup era acompanyat per esquelets que tocaven mentre que els vius ballaven al ritme de la música. Les danses de la mort es convertiren en una mena de teatre transcendent on els vius i els del més enllà contactaven. L’Església no ho veia bé: estigmatitzaven aquesta creació profana i aquesta unió de la vida i la mort, però de fet era una bona teràpia: recordava que davant la mort no hi ha ningú diferent. La dansa de la Mort a Verges n’és un fascinant fòssil vivent.
La mort arribà pel mar. La Vella Dama anava dins dels vaixells genovesos que arribaren a Messina procedents de Caffa, al mar Negre, carregades d’objectes de luxe i... el bacteri de la pesta. En quatre anys l’animalet va deixar 20 milions de morts. A mitjans del segle XIV Europa es va trobar amb una malaltia terrible, mortal per a una gran part de la població. Una tercera part. Els brots de pesta se succeïen d’una manera regular. El terror s’apoderà de la gent i per a protegir-se es creà tot un relat que intentava justificar, protegir i fins i tot sobreviure a la Gran Mort. La mort ballava amb totes i amb tots.
A Morella, el rei el veiem amb vestit blanc i corona. A la vostra esquerra té agafada la reina, que al mateix temps pren de la mà un noble. A la dreta del monarca hi ha el Papa amb una capa rogenca que té al costat un cardenal. Seguint aquesta part de la rotllana trobem un bisbe, un monjo cistercenc, un benedictí, un frare menor, un clergue secular, una dona de blanc, una monja, un camperol, un jueu, un frare dominic, una prostituta, un infant, una dona noble, un burgés i, finalment, una llauradora. A la part esquerra de la imatge tenim l’arbre de la Vida, una mena de record del Paradís, on aniran a parar totes i tots els humans que s’hagen comportat virtuosament... No és difícil imaginar que aquestes representacions pictòriques tenien una versió dramatitzada, on uns actors farien l’escena i un d’ells declamaria les reflexions.
Una mena d’actor té una trompeta fora de l’escena. Sembla que és el que diu tots els textos que apareixen en forma de grafits pel mur. Un d’ells diu “on és lo teu tresor, és lo teu cor”. I poca broma, perquè en aquesta sala un dia es reuniren un papa —Benet—, un rei —Ferran d’Antequera— i un dominic que passava per allí: un tal Vicent Ferrer. Ells tres van decidir solucionar el Cisma d’Occident. Mai tan poques persones van fer tant per a tants.
Hem de dir que a banda de la dansa de la Mort, en l’altre mur hi havia una dansa de la Vida... Sí, els mediterranis som així de vitals: veiem la part terrible de l’existència, però sempre tenim una finestreta on podem veure la llum. Aquestes dependències les van ocupar l’exèrcit espanyol després de derrotar el general Cabrera. La sala capitular la van convertir en cuina, amb xemeneia i tot. Aquesta la construïren sobre les pintures de la dansa de la Vida. I les van destruir. Com a bons franciscans, la dansa de la Vida era la resposta a la de la Mort que hi havia enfront. Era la visió vital, optimista d’aquells “pre hippies” . Així, quan els monjos es reunien ací, podien meditar sobre les dues cares de la mateixa moneda: la vida.
La mort ens convida a ballar: a totes i a tots. Als emperadors, als papes, als nobles, als comerciants, als pagesos més miserables, als que embruten papers com nosaltres... I a qui els llegeixen. Perquè, tard o d’hora tots toquem la Vella Dama...