S'ha posat de moda afirmar que Barcelona està en decadència, també a nivell cultural. El que passa és que les elits que han controlat el panorama en els últims trenta anys s'han fet grans, no deixen pujar els de baix, sotmeten els joves a condicions draconianes i, a sobre, parlen d'això, de la decadència, quan del que haurien de parlar és d'un repartiment just dels recursos.
De 1976 a 2010, el teatre català va viure una època de creixement brutal. Companyies, teatres, artistes. Tot anava a l'alça, amb un moviment que era força orgànic i vinculat a la recuperació de la democràcia i de l'autogovern. Tot eren inauguracions, obertures, creació de nous espais. I la gent que ocupava els nous càrrecs eren joves. La crisi de fa una dècada, però, va posar fre a l'embranzida.
Basta donar un cop d'ull a 2006, per exemple, l'any en què Sergi Belbel agafa les regnes del TNC, un teatre oficial, el de més pressupost del país, que no feia ni una dècada que existia. Aleshores, Belbel, nascut artísticament als anys 90 com a director i dramaturg, tenia 43 anys, i agafava la cadira de Domènech Reixach, que abandonava la seva posició amb 58, un home que havia estat dels fundadors del Lliure i que havia treballat amb Hermann Bonnín al Centre Dramàtic de la Generalitat a finals dels 80.
En l'època en què Belbel assumeix el TNC s'està gestant el boom de la dramatúrgia catalana, nascuda, literalment, a la Sala Beckett, que Toni Casares comanda oficialment a partir de 1997. El director i autor és el principal deixeble de Josep Maria Benet i Jornet, el gran ideòleg de tot plegat, que va posar la cara quan ningú feia teatre contemporani d'aquí i que es va barallar amb qui va fer falta per solucionar aquest error d'autoestima.
Aleshores, el 2006, feia tres anys que Àlex Rigola dirigia el Teatre Lliure. El 2003, tenia 33 anys i havia substituït Josep Montanyès, mort d'un atac de cor als 65 anys. Rigola va agafar un vaixell que s'enfonsava crisi rere crisi. Els històrics no havien sabut donar el cop de timó fins que va arribar el director d'escena, també foguejat als anys 90, que va rejovenir tota l'estructura, va poder desenvolupar el llargament somiat projecte de Montjuïc i va reobrir la seu primerenca de Gràcia contra tot pronòstic.
A Rigola el va substituir Lluís Pasqual el 2011, que aleshores tenia 60 anys. Amb 51 anys, Xavier Albertí, que amb 34 ja havia estat director del Grec a finals dels 90, va rellevar Belbel.
Mentrestant, fora del circuit públic passaven moltes coses. El 1999, Calixto Bieito, amb 36 anys, assumeix el Teatre Romea, estendard del grup teatral privat més important, de llarg, del país, Focus. Bieito, també sorgit als 90, amb propostes que sovint s'estrenaven al Lliure, va ser realment l'artista que va provocar un canvi estètic important alineat amb el que estava passant a Europa en aquella època. Ja no es tractava de l'obra ben feta, de minimalisme, sinó que la proposta escènica del director havia de ser contundent, a tots els nivells.
Als marges, en aquella primera dècada de segle XXI, estaven sorgint artistes com Roger Bernat i Sònia Gómez. I la Fura dels Baus i Comediants, els grans dels anys 80, estrenaven òperes a mig Europa i els EUA. Carles Santos i Cesc Gelabert es trobaven en un moment esplendorós, així com les companyies de dansa i coreògrafs dels 90. Parlem d'Àngels Margarit, Sol Picó, Mal Pelo…
Com dèiem, però, el 2010 s'acaba tot. S'alça un mur enorme que ens permet parlar d'abans i de després. El relleu de Bieito al Romea, Julio Manrique, que aleshores té 37 anys, ens fa creure que tot continua en marxa, que no ha passat res, però no, sí que passa. Les retallades són brutals, esclata la crisi de l'IVA, que a Manrique, per exemple, l'afecta de ple, i apareix un sentiment nou: la por. A què?, diran. Doncs, la resposta és equívoca, però es podria resumir en una frase: por a perdre la cadira.
Fins al 2010, any amunt, any avall, el desenvolupament del teatre català havia estat orgànic. Els uns venien, els altres marxaven, d'altres fugien. El normal a tot arreu. El relleu generacional s'anava produint, també, com a tot arreu. És a dir, els que ho peten als 90, als 2000 prenen el poder. Però els que van fer forat als 2000, a la dècada següent, la del 2010, es van quedar fora de joc. No hi havia lloc per a ells.
I ara passa que els que tenen 50 i 60 anys diuen que Barcelona està en decadència. Els de 30 i 40 no ho diuen pas, això, perquè per a ells la ciutat sempre ha estat en decadència. O, millor dit: sempre ha estat un indret amb oportunitats escasses. Han vist més tancaments (centres dramàtics territorials, sales imprescindibles com la Muntaner, el Capitol, etc.) que obertures, més decepcions que èxits. Els que se n'han sortit és perquè o han sabut parapetar-se darrere d'estructures creades per ells mateixos, com La Perla 29 d'Oriol Broggi, o s'han llaurat el camí fora del país. I aquí tenim des de molts dramaturgs fins a companyies com La Veronal, El Conde de Torrefiel, Agrupación Señor Serrano, Atresbandes…
Els que pentinen canes i es troben a prop de la jubilació diuen que Barcelona ha perdut fervor, que no hi neixen projectes engrescadors i no sé quantes bajanades més. I potser estaríem d'acord a dir que ha perdut empenta política. Però, quan parlem d'art, la política sovint fa nosa i no és mai la mesura de totes les coses.
Si avui li dius a un programador europeu que el teatre de Barcelona està en decadència, el que pot passar és que et demani si tens febre, sobretot perquè haurà vist un Bieito o una Fura aquí o allà, tindrà entrades per assistir a l'estrena del Conde de Torrefiel al Festwochen de Viena o a algun espectacle de Marcos Morau per allà on pari, i fins i tot podria ser que l'hagin informat del que ha passat a París aquest hivern.
D'aquí a dues setmanes, Oriol Broggi estrenarà a La Colline parisenca 28 i mig. Fa unes quantes que Guillem Clua té en cartell L'oreneta. Pau Miró ha vist com li estrenaven Búfals. Joan Yago ha viscut com posaven de llarg la seva ultimíssima peça, Entrevistes breus amb dones excepcionals, abans que l'hàgim gaudida aquí. Fins i tot s'ha fet una versió de L'electe, de Ramon Madaula… No està gens malament per provenir, tots, d'una ciutat en decadència.
El que passa és que tot això, tot el que ha passat a Barcelona des de 2010, no s'ho pot atribuir ningú. No pot sortir un polític o un saberut a afirmar que és l'artífex, l'estrateg, de tot plegat. Tot és obra dels creadors que han après a viure sense ningú a l'altra banda, sense diners, amb l'únic patrimoni del talent i de les idees.
Que li preguntin a Iván Morales, a Txalo Toloza, a Laura Aubert, a Pau Carrió o a Núria Guiu si estan en decadència. El que diran és que necessiten diners per tirar endavant els seus projectes, que no poden estan pendents dels dubtes dels que estan aferrats a la cadira, els autèntics decadents. Que els polítics facin la seva feina i vigilin com gasten els pressupostos els espais públics. I que ells ja han après a sobreviure. Per cert, si volen fer alguna cosa: donin els quartos als xavals.