Ni de lluny donen els aproximadament vuit mil caràcters d'aquest espai per relatar una trajectòria, la de Josep Pozo (Lleida, 1967), que comença òbviament abans de rebre un Goya i un Gaudí per la pel·lícula d'animació 'El Cid: la leyenda' i es projecta cap a un futur on l'espera el rodatge (guionista i director) d''Unusual Cowboys', als Estats Units. Enmig, bona part del recorregut l'ha fet des d'Andorra, on es va instal·lar el 2012 i on va posar en marxa la productora Imminent. Amb la seva companya (també de vida), l’actriu i directora, Elisabeth Terri.
Cineasta i lleidatà, aquests dies no hi ha una altra manera de començar una entrevista que preguntant per Alcarràs, Carla Simón i l'Os d'Or de la Berlinale (no ens cansem de dir-ho, oi?) paladejant un èxit aliè que omple d'alegria). Alcarràs "ens toca de prop, hi ha una bona discoteca, la famosa Wonderful", bromeja, per recuperar la seriositat: "Em fa pensar en la idoneïtat de triar històries simples, però que captiven i on la llengua no és un inconvenient". L'eclosió de les plataformes, continua, estan "tenint la culpa" que el cinema que es faci arreu arribi a qualsevol racó, a qualsevol espectador. Com a realitzador i productor això dona empenta, "el missatge és molt positiu".
Entre els productes sortits de la seva factoria i que hi podrien optar hi hauria Mr. Hand Solo?, li preguntem. La cinta s'inscriu en el gènere documental per relatar la història de David Aguilar, que al seu dia va fer la volta al món (mitjans com la CNN o National Geographic s'hi van fer ressò). Aguilar és un jove andorrà que va néixer amb una malformació genètica (la síndrome de Poland), que li va provocar la manca de l'avantbraç dret. Encara ben jovenet es va construir una pròtesi amb peces de Lego. El documental –dirigit per Hèctor Romance, joveníssim director forjat a Andorra Televisió-, però, no ha obtingut la repercussió que mereix, pensa Pozo. "No sabem ben bé per què: mira, el vam portar al Boston Film Festival i va guanyar; però després no sabem què ha passat". Potser no li ha arribat el moment. "Potser cal que el director de continguts, qui compra en una gran plataforma, s'hi fixi".
Però anem enrere. Josep Pozo és un noi del barri lleidatà Bloques José Antonio que passava les tardes d'adolescència empassant-se els programes de sessió contínua: "Tu, un altre cop?", li etzibava l'acomodador. Dibuixava, mirava cap a una Andorra que aleshores li semblava un paradís cool, i no sabia ben bé què fer a la vida, fins que una nit boirosa se li va manifestar la idea més natural: "Si vols fer cinema, fes-ho". Va fer les maletes cap a Madrid i, després de transitar per la vida d'artista —ja saben, de cambrer a segurata—, se li va obrir la porta del darrere: el van contractar per filmar falcons. Aus. Descendent en picat a 200 kilòmetres per hora. Va caçar l'oportunitat al vol. Uns anys més tard, el 2003, rebia el Goya a la millor pel·lícula d'animació per El Cid: la leyenda. L'any vinent, el Gaudí, pel qual tornaria a estar nominat per Donkey Xote.
Després d'onze anys a Madrid i vuit a Barcelona, necessitava desintoxicar-se de la gran ciutat. L'oportunitat li va arribar, en 2011, de l'Andorra que de petit mirava des de no tan lluny. El van cridar per ajudar a posar aixecar Ordino Studios. Que es presentava "com si anessin a posar en marxa uns estudis Disney", ironitza, però va acabar en un fiasco monumental, amb milions d'euros del Govern perduts i l'impulsor, Jordi Albà, fugint de la justícia. Històries per a no dormir. Ell ja flairava la pudor de socarrimat i s'havia desvinculat a temps. Però aleshores què, el seu futur? Va descartar fer mitja volta i dedicar-se a un guió que li voltava pel cap: en va sortir Nick, història que es mou entre el thriller i els fenòmens paranormals, ambientada en paratges andorrans. Per rodar-la va muntar la productora, Imminent. "La vam finançar a pols", incloent-hi els seus estalvis i els de la seva sòcia.
Nick va posar els fonaments a una productora que ha fet desfilar per Andorra rostres com el d'Alain Hernández, Roberto Álvarez o recentment Dani de la Orden, i que ha aconseguit implicar en altres projectes José Mota (Plastic Killer té tela, o millor dit, plàstic: és una comèdia negra on una humil bossa cobra vida) o Terele Pávez: l'aparició a Carib. Tot inclòs és la darrera de l'actriu. També ha comptat en algun cas amb Roger Casamajor, valor andorrà però clarament ascendent.
Tant Imminent com altres petites productores del país, apunta, estan assolint uns bons recorreguts en festivals internacionals. Sovint en format curtmetratge. El finançament és complicat. "Per obtenir coproduccions hem de mirar molt cap a Espanya, sobretot Catalunya, que sembla la sortida natural. Tot i que penso que hauríem d'explorar cap a França, amb qui tenim proximitat geogràfica i, sobretot, relació institucional". En tot cas, insisteix, el molt incipient cinema andorrà ha de buscar simbiosis: "No tenim la capacitat d'aixecar mig milió, un milió d'euros, per a una pel·lícula petita. No sé què ha costat Alcarràs, però probablement no molt més".
També ha de buscar sinergies a dins del país: deixant de banda el mecenatge privat –la llei que ho fomenti triga a arribar-, els organismes i empreses parapúblics, com Andorra Turisme o Andorra Telecom, es podrien estirar una mica. Mentrestant, el Ministeri de Cultura fa el que pot, però amb una única ajuda anual de 80.000 euros (i qui la guanya no hi pot optar l'edició següent) poca ambició s'hi pot posar. La quantitat, recalca el productor, ve a ser "la pedrea" dels milions que Andorra Turisme té a la seva disposició per invertir en promoció: i el cinema no n'és una bona eina?, es pregunta.
Imminent té tres curts dirigits per Terri voltant pel món. El primer, Vesania, una mena de reflexió metateatral per a la qual van llançar l'ham a Roberto Álvarez, que es va avenir a trobar uns dies per rodar al petit escenari de les Fontetes, a la Massana. El segon, Llana Negra , interpretat per Ingrid Rubio i filmat al Coll de la Botella. Una font d'alegries, amb premis com el de millor curt internacional i millor fotografia a l'Screen Power Film Festival de Londres i seleccionat per a Manchester i una trentena més de certàmens. Per al tercer, Noria, la productora va canviar l'escenari andorrà pel Delta de l'Ebre. També aquella proposta entre el surrealisme i la crítica social que és Plastic Killer —enregistrat a Madrid, amb la comicitat de Mota com a ganxo, dèiem, interpretant un detectiu amb síndrome de Tourette, narcolèpsia i cataplexia— s'obre camí, amb una selecció al festival de Medina del Campo. A banda, a Pozo li va reportar el premi Xavier Cugat al Talent cinematogràfic.
La joia de la corona —Pozo ens dirà que no, que s'estima igual a tots els fills— és 42 segons. La codirigeixen Dani de la Orden i Álex Murrull. Explica la gesta de la selecció espanyola de waterpolo que a les Olimpíades del 92 va aconseguir la medalla de plata. Les relacions entre Pedro García Aguado (interpretat per Jaime Lorente —el Denver de La casa de papel—) i Manuel Estiarte (a qui dona vida Álvaro Cervantes, que ha passat per cintes com El juego del ahorcado) són el fil conductor de l'argument. Aguado en aquells moments convivia amb una addicció, mentre que Estiarte arrossegava el suïcidi de la seva germana. El guionista és Carlos Franco (Cites), i els paratges i els equipaments on s'ha rodat durant dues setmanes són andorrans: Coll de la Botella i port de Cabús, centre esportiu del Pas de la Casa, piscina del Palau de Gel canillenc. S'estrenarà el 2 de setembre. De moment, està en postproducció, amb Òscar Araújo en procés de compondre la música. Un Óscar Araújo que, atenció valencians, perquè igual us sonarà com un dels responsables d'aquella (aventurem que oblidable?) Exta sí, exta no. Un altre, aquest Araújo, que fa anys que va agafar el petate per instal·lar-se a les valls pirinenques.
42 segons representa el projecte més gran i previsiblement amb més promeses de projecció en què s'ha embarcat la productora del lleidatà: és una coproducció que compta amb el múscul de Televisión Española o d'Universal Pictures per fer-la voltar pels cinemes.
Pozo fa ara les maletes: posa rumb cap als Estats Units, per rodar Unusual Cowboys (s'imaginen quina campanada si l'acabés protagonitzant Kevin Costner?, es preguntava Andrés Luengo al diari BonDia: potser alguna cosa s'odora). El lleidatà dirigirà una cinta basada en un guió també confeccionat per ell, amb el qual va obtenir el Premi Top 5, en la categoria Drama del prestigiós Big Break de Final Draft 2021. Entre més de 3000 candidats arreu del món. Un pas de gegant? Tant de bo.