Fedra, filla dels reis de Creta, Minos i Pasífae, germana d'Ariadna, va ser entregada en matrimoni a Teseu quan aquest regnava a Atenes. Fedra es va enamorar del seu fillastre Hipòlit a qui se li declarà. El rebuig d’aquest va provocar que la falsa acusació per violació acabés en mort per accident d’ell i suïcidi d’ellaa causa dels remordiments i la desesperació. Eurípides, Sèneca, Racine, Sarah Kane i Ritsos, entre d’altres, han escrit sobre aquest mite grec marcat pel patró de l'enfrontament entre Afrodita i Àrtemis, o, cosa que és el mateix, entre la prioritat de l'amor passional o del cast deure, que respectivament encarnen aquestes deesses.
Iannis Ritsos (Monemvasia, 1909, Atenes, 1990) signa una actualització del mite. Ritsos va ser un poeta grec de l’anomenada Generació dels 30 que comparteix Olimp amb altres bards de la poesia neogrega com són Seferis i Elitis, deutors tots ells de l’intimista Kavafis. El seu principal referent cultural, però, és la tragèdia clàssica. Va escriure els monòlegs anomenats de la “Quarta dimensió” que tenen per objectiu representar la veu que s’adreça a un interlocutor de ficció, al lector mateix, a qui pretén importunar. Fedra, el mite de la dona que es perd pels laberints de la passió pel seu fillastre, és el primer d’aquests cants.
Ritsos entoma amb una mirada discrepant el mite clàssic per reforçar la imatge d’una dona que lluita. Això fa que l’obra sigui vigent perquè aquesta premissa és ben actual. A diferència de les versions precedents que focalitzen el mite en el sentiment de culpa, Ritsos penetra en els instints més pregons de qui no suporta el fingiment ni les màscares i que no accepta renunciar al desig, al “pecat impossible”. Fedra es presenta com una dona enamorada que no creu en aquella “santedat que no vol saber res del pecat”, que se sent assetjada per les seves pròpies ombres i que voldria amagar-se en el bosc per ser la “singular peça de caça”del seu amat. La revisió del mite tràgic s’allunya del tòpic de dona feble i enamorada i ens presenta la de qui vol imposar la seva veritat silenciada, “les coses més boniques les diem tot sovint per evitar de dir una veritat”. El poeta grec veu en Fedra a unadona que no suporta el fingiment i que vol deixar de ser “un gra de blat al centre de la terra”. Una immersió en la vivència femenina que reivindica el seu empoderament amb fermesa, “la casa és un cos; és el teu cos i el meu també”.
L’única veu és la del monòleg que topa amb el silenci de pedra del seu objecte de desig, estructura paral·lela a la que l’autor utilitza en altres peces de similar entitat com ara Persèfone o Àiax. Ritsos és un poeta que, pel davant de la seva veu, obre la porta a la dels altres, especialment a personatges femenins, i se situa en l’ànima de cada una d’elles no només per reinterpretar-les sinó per posar en qüestió allò que representen. El gran encert de la directora Neus Vila Pons és treure profit escènic d'aquesta revisió posant en relleu la diferència del sentiment apassionat d’una dona i la covardia, muda i pètria, de l’home que s’amaga rere la màscara, la seva “armadura de vidre”. Un conflicte que és resolt amb la revenja i la mort com “l’única justícia definitiva”.
Amb la col·laboració de Sylvain Séchet en l'efectiu disseny de llums, la composició i direcció musical de Juan Jurado i l’escenografia simple, però original i efectiva d’Ernest Altés, s’aconsegueix un clima angoixant i pertorbador que tensa l’ambient per fer-nos més proper el mite. La mateixa Neus Vila Pons actua com a actriu única i les cantants líriques Montse Solà Pijuan i Adriana Aranda actuen com les seves ombres i posen el cor de veus. L’obra neix de la conjunció de dues estructures de la dramatúrgia, la francesa La compagnie du sarment, establerta al Pirineu Oriental, i la catalana, MesèMes, provinent de l’Antic Teatre de Barcelona. Comparteixen espai de creació per confrontar el teatre dit de text i l’actualització del cant líric.
L’escenificació d’aquesta Fedra, oratori profà per a una actriu i dues cantants líriques basada en l’obra homònima de Iannis Ritsos, respon a l’homenatge que el Centre de les Arts Lliures/Fundació Joan Brossa dedica a l’excel·lent traductor de l’obra, Joan Casas, escriptor, crític teatral i articulista, reconegut amb premis importants com el Jordi Domènech 2005 de traducció, el Miquel de Palol de poesia i el Premi de la Crítica de Serra d’Or, entre d’altres.
Neus Vila diu que Fedra “ens convida a capbussar-nos en tot el que aquesta figura representa. Una restauració del mite que situa l’espectador en el moment precís on el fur intern d’una dona es capgira com un terratrèmol que comença a rugir i a esmicolar-ho tot al seu pas”. Efectivament, un emotiu viatge cap a l’abisme soterrat dels desitjos, dels instints i de les passions. Una peça molt subtil i pregona. Aneu a veure-la!