La passió definida com l’acció de patir, s'inscriu sempre en l'espai per al no-dit? El possibilita? Circumda el nucli buit que és en el fons la manifestació de l'afirmació següent: a les persones sols se les pot estimar si estan mortes?
En paraules de Bataille, existeix la passió perquè vivim en un joc infinit de desitjos ocults i reticències, en un joc on sense cessar ens perdem? Perquè no hi ha res en nosaltres que no estigui constantment en joc, que no estigui abandonat, la soledat i la incomunicació són les temàtiques per excel·lència en l'obra d’Ingmar Bergman. Al film que ens ocupa, Passió (1969) o La passió d’Anna, s'hi recreen soledats que se cerquen, s'atrauen i es repelen a parts iguals mentre construeixen el joc on encabir la seva calamitat particular.
El llargmetratge planteja l'equívoc sobre els límits que hi ha entorn de l'altre, del coneixement que se'n pot tenir, de l'altre. El cineasta suec aconsegueix entremesclar tres obsessions: la nul·la possibilitat d'assolir un vincle romàntic ple, la impossibilitat per a la comunicació i la violència del fracàs. Així, se situen en l'indret inhòspit d'una illa, Anna i Andreas, la parella protagonista que estaven destinats a trobar-se i, amb el temps, a esclatar violentament. a l'hora que, com a reflex de la tensió que viuen i l'entramat psicològic, al seu entorn se succeeixen diferents atemptats contra la natura de l'illa i els animals. Anna, per tant, com a presència destructora que amb l'estranyesa d'una exagerada docilitat-innocència arrabassa el seu entorn. Així és com Bergman imposa magistralment un sentiment d'inquietud que recorre, com si fos un vent dens i pesat, cadascuna de les seqüències marcades per una perceptible tensió, un estremiment causat per alguna cosa o algú que no es manifesta mai, i que ho envaeix tot.
Al film, Andreas constata la seva incapacitat per a estimar i conviure amb l'altra. Anna oculta el seu passat. Andreas oculta el seu passat i fet que no estima a Anna. Anna estima Andreas i per això creu viure en la veritat i en el perdó que redimeix el seu passat. Anna sap que no és estimada per Andreas, i ho suporta com a càrrega i condemna perquè és l'amor que creu merèixer després de tot. Cap dels dos sap qui és veritablement l'altre —s'arriba mai al fons de l'altre?—, construeixen la seva relació d'acord amb aquest espai per al no-dit, que podria funcionar independentment com a discurs subjacent en comprendre la impossibilitat d'arribar fins al fons d'allò que ens sedueix.
Qualsevol contacte entre ambdós tensa el medi intern, la cremor del tacte anuncia el retorn de l'angoixa, evidencia com el plaer dels cossos és brut i nefast. Posa de manifest aquests violents moviments d'oposicions en nosaltres, que empresonen la humanitat —el llenguatge i la vida— en les servituds de la mentida, i es llegeixen en la literatura o el cinema, als quals se'ls entrega el rostre amagat de la veritat.
El relat s'emmarca en el quadre narratiu que es produeix des del descobriment d'un secret —en part per atzar, en part per indiscreció— i el desvetllament no del secret en si sinó del fet que es coneix des del primer moment en què van entrar en contacte els personatges. Es tracta, doncs, d'un procés de revelació que turmenta l'evolució d'una relació de parella amb un passat propi cadascun que, en certa manera, mantenen amagat davant de l'altre. I l'espectador no ha de descobrir ni reconstruir res, sols assistir al procés de destrucció d'una relació sentimental que és per definició impossible per falta d'harmonia i veritat.
Així i tot, podem pensar com la voluntat de permanència justificada per la insatisfacció personal que els travessa, demostra com el desig ha de ser abjecte i convulsiu, i que no està dipositat en la superfície dels cossos sinó que transita el joc làbil del límit, vacil·lant d'uns plans a uns altres en l'espai. Tensió d'intensa ondulació entre el que sorgeix i torna a submergir-se sense cessar, la possibilitat de la revelació immediata circumdant la paraula i, tanmateix, escollir el silenci o la gestació independent del discurs amagat sota l'estirp de la consciència. Joc perillós el de la perversió i la seducció grollera, joc perillós el de voler atorgar un valor a l'alteritat per motivacions pròpies, joc riscós i aventurat el de la passió —del que és capaç l'home per la passió. I, així i tot, permetre'l, deixar créixer aquest vestigi d'arravatament amb una violència tan vertadera que sols podria agradar-nos?