3 (+1) itineraris per la Dansa Metropolitana 2022

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Del 10 al 27 de març omplirem de dansa els teatres, els centres cívics, els carrers, les places i lespai públic de les dotze ciutats metropolitanes que conformen la programació denguany: Badalona, Barcelona, Cornellà, el Prat, Esplugues, Granollers, lHospitalet, Sabadell, Sant Cugat, Santa Coloma, Terrassa i Viladecans. (www.dansametropolitana.cat)

La cinquena edició de la Dansa Metropolitana ens ofereix una programació extensa i variada que  ocupa sales de teatre, de cinema, centres cívics i altres espais i carrers de les dotze ciutats que hi participen; inclou tallers, espectacles i conferències així com activitats gratuïtes i per a públic familiar posant la dansa en les seves múltiples versions a l’abast de totes.

Amb aquest escrit proposo una selecció personal que inclou alguns dels espectacles de sala que ofereix el festival relatada en forma de tres blocs o itineraris. Cadascun d’aquests itineraris inclou tres espectacles que responen a una "temàtica" o manera d’abordar l’escriptura de la dansa. Els motors per la creació en dansa són múltiples i les dramatúrgies que se’n deriven poden adoptar infinitat de formes i estètiques. En qualsevol cas, us animo a anar a veure dansa i gaudir-la i comprendre-la des de l’experiència del cos amb tots els seus òrgans i sentits.

Mucha Muchacha de Mucha Muchacha i Celso Giménez. A la foto: Ana Botía, Marta Mármol, Belén Martí Lluch, Chiara Mordeglia i Marina De Remedios.

El primer itinerari que proposo es basa en la idea de generació com a motor, com a contingut i com a forma. Dono el tret de sortida amb Aclucalls de LaSADCUM, que s’estrena al CCCB amb entrades exhaurides. Aquí 11 intèrprets integrants de la generació Z, capitanejades pel creador Barceloní Guillem Jiménez, transiten una peça de dansa multidisciplinària que exposa els seus traumes i frustracions tot oferint un retrat grotesc de la societat i de la generació postinternet. La següent proposta opera en clau multigeneració tot posant en escena disset intèrprets de diverses generacions que comprenen des dels 16 fins als 69 anys. A Any attempt will end in crushed bodies and shattered bonesdel coreògraf flamenc Jan Martens / GRIP & Dance On Ensemble que es presenta al Mercat de les Flors— els motius per a la resistència es troben en els cossos que, tot posant en tensió el concepte d'immobilitat amb les velocitats del moviment repassen cançons de protesta de diverses generacions. La darrera recomanació d’aquest itinerari és Mucha Muchacha —la primera creació de gran format de Mucha Muchacha i Celso Giménez que pot veure al SAT!— que parteix d’una recerca sobre les dones artistes de la Generació del 27 conegudes com “Les Sinsombrero” i que, centrada en conceptes com l’apoderament, la determinació, la llibertat i la cooperació serveix les seves integrants per a posicionar-se enfront del món.

Al segon itinerari recomano propostes que reivindiquen els estats del cos i la celebració de la dansa. Cuerpo de baile de Pablo Messiez es presenta a la Sala Ramon Romagosa i, a través dels cossos de les meravelloses intèrprets Lucas Condró, Claudia Faci, Poliana Lima i José Juan Rodríguez, el director i dramaturg argentí busca no repetir les convencions teatrals existents i allunyar-se dels clixés escènics amb una recerca col·lectiva cap a l’essencialitat. Al Teatre Lliure es podrà gaudir de la pell en contacte, la sensualitat del gest i la fluïditat dels cossos amb Amber de Hodworks a on a través de “tres balls de parella simultanis s’evidencien la passió, la intimitat i l’atracció que poden expressar i experimentar els cossos a través del moviment”. I, per acabar aquest itinerari, proposo una peça que suposa una reconciliació amb la dansa, una oda al plaer de ballar: a Hacemos como que bailamos la companyia UNAIUNA que estrena al SAT! ens convida a un viatge sacsejador, frenètic, icònic i sensorial a través de cinc intèrprets que anhelen la desinhibició, la música, el ritme, la dansa sense estigmes, el ball com a subversió.

"Amber" de Hodworks. Foto: Dániel Dömölky

En aquest tercer itinerari recullo sota el concepte de musicalitat tres peces ben diferents entre si. El cos instrument que ens proposa Jan Martens a Elisabeth gets her wayMercat de les Florsés un retrat dansat que “aprofundeix en l’univers d’una de les clavecinistes més importants del món, Elisabeth Chojnacka” i que exposa un “Martens que “toca” el seu cos de la mateixa manera que Chojnacka tocava el clavicèmbal”. Al Teatre Lliure, Victor Ernický presenta a través de la insistència del seu cos percussiu el solo PLI que compta amb “22 cadires de conferències, un ritme obsessiu i un home devot”. Un solo que recerca amb l’objecte, construeix i reconstrueix obsessivament l’univers i retrata metafòricament i en clau d’humor les dinàmiques de l’ésser humà. Per tancar aquest tercer itinerari, recomano l’espectacle que Mal Pelo presenta al Teatre l’Artesà i al Teatre-Auditori Sant Cugat: Highlandssuposa “la tercera entrega d’un treball que analitza i aprofundeix en l’escolta i la visualització de les estructures, harmonies i veus de la música de J.S. Bach”. Una peça que evidencia l’expertesa acumulada arrel de la recerca que Pep Ramis, Maria Muñoz i el seu gran equip han dut a terme durant més d’una dècada amb el “Bach Project” i que ens regala una trobada catàrtica de cossos en escena presències que es combinen, sensacions que dansen plegades, imatges que s’ordenen i es desordenen protagonitzada per setze increïbles intèrprets (8 ballarines, 4 músics de corda i 4 cantants).

Per arrodonir aquest article que recull una selecció personal d’espectacles de sala que ofereix l’edició d’enguany de la Dansa Metropolitana, afegeixo un +1. Aquí un itinerari contundent: TRES PECES DE DONES CREADORES QUE NO EM VULL PERDRE.

Ecoicade Blanca Tolsà el primer espectacle en solitari de la ballarina valenciana afincada a Barcelona que podreu veure a l’Estruch. Ecoica és un viatge abstracte per les friccions entre desig i acció encarnats en el cos de la ballarina, una aposta per la recerca del detall i l’exploració de nous patrons que genera una mateixa. Jo apostaria que, si ens deixem portar, la Blanca ens hipnotitzarà amb el seu domini del cos, de la veu i de l’espai.

Concrette Matter de Los Detectives. A la foto: Pepa Martínez, Pepa Vera i Montserrat Lorda.

Concrete Matterque s’estrena en el marc del festival i es podrà veure a l’Antic Teatre de Los Detectives, companyia formada per tres noms que em susciten interès tant individualment com agrupades, elles són Marina Colomina, María García i Mariona Naudin i en aquesta peça presenten en escena els seus cossos i les seves materialitats juntament amb els de les seves mares Pepa Martínez Monerri, Pepa Vera Ortiz i Montserrat Lorda Morales. “Concrete matter es un juego de significados que tiene que ver con lo fundamental, lo matérico y con uno de los temas centrales de nuestras vidas, que es la relación con quien te gesta y te pare: la madre” (https://www.losdetectives.org/concrete-matter).

I tanco aquest +1 amb una creadora que per a mi suposa un descobriment i que estic segura que no ens deixarà indiferents: Luz Arcas/laphármaco que presenta al Teatre Lliure de Montjuïc Toná, sobre la qual confessa que “el proceso de creación ha sido una liberación. Ojalá lo sea también para el público”. Un espectacle que sorgeix del retrobament de la creadora amb el folklore de la seva infància i que ara celebra la vida tot ballant la mort.

Per concloure aquest text farcit de propostes condensades, em permeto una recomanació i cita finals: seguiu l’Instagram @precaria_garcia a on la ballarina i periodista Irene Garcia (La Quebrá) està duent a terme el que anomena “cafés precarios”: connexions en directe amb diferents artistes que participen de l’edició actual de la Dansa Metropolitana. A partir d’aquí jo callo, perquè em sembla immillorable acabar amb la pregunta que planteja Irene Garcia en la descripció d’aquests “cafès precaris”:

Un directe precari, divertit i informal per parlar dels seus projectes i també aprofundir en clau d'humor a l'univers de les dificultats que hi ha al camí. Segons la Unesco, l'ofici ha passat de ser precari a insostenible. Com estem fent per continuar, per fer-ho possible?”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.