La dramaturga Anna Maria Ricart ha estrenat textos propis, com 'Flors carnívores' i 'Barbes de balena', i també ha realitzat múltiples adaptacions i dramatúrgies, com 'Fuenteovejuna, breve tratado sobre las ovejas domésticas' (Premi MAX 2015) i 'Encara hi ha algú al bosc'. Avui s'estrena a la Sala Beckett la seva quarta obra, 'Obsolescència programada', que s'hi podrà veure fins al 10 d'abril de 2022.
Obsolescència programada segueix el rastre de Flors carnívores, amb una narrativa no realista i situacions no convencionals que recorden el drama relatiu dels anys 1990 o les obres de Lluïsa Cunillé. Et reconeixes en aquests referents?
No m'hi reconec, però és que tampoc no tenia referents concrets quan escrivia. A Obsolescència programada crec que s'alternen moments d'uns diàlegs que poden remetre a aquest tipus d'escriptura que practica la Cunillé, que hi ha coses al darrere que no es diuen, amb d'altres on passa absolutament el contrari i ens n'anem cap a una expansió verbal interna, cap a altres mons que a mi m'interessen molt, com la memòria i la ficcionalització dels records, o el de la fantasia, el món dels ideals que ens expliquem a nosaltres mateixos.
Altres obres teves, com Barbes de balena, són potser més explícitament reivindicatives, mentre que a Obsolescència programada fas una recerca de formes de dir que visibilitzin certes qüestions sense que hi hagi una denúncia explícita.
Jo sempre he estat molt en contra, en el teatre, que m'expliquin coses de manera pedagògica o que em diguin què he de pensar. És una cosa que em provoca una mica de rebuig. I jo intento no caure en això, en dir el que està bé o malament. En tot cas seria una opinió meva i no va enlloc, perquè, qui pot dir que té la veritat? Ningú. Per tant, jo sempre intento no fer un pamflet, sinó apuntar qüestions que ens facin rumiar a tots i que ens ressonin cadascú a la seva manera. Perquè crec que, si ho concretes molt tot, també tanques possibles lectures.
La protagonista d'Obsolescència programada és una dona de cinquanta-tres anys que ho deixa tot. A través seu vols apuntar a experiències representatives d'aquesta edat?
Em vaig plantejar què fer quan sents que t'estan bandejant d'aquest món a escala emocional, sexual, o de feina. Per exemple, jo recordo que, quan s'havia de renovar la direcció del TNC, algú entre els "teatreros" va dir: que sigui una dona i que no tingui més de cinquanta anys! I jo vaig pensar: per què no ha de tenir més de cinquanta anys, pobra? En aquest moment en què s'està fent gran, a una dona comencen a donar-li menys valor, ja no pot tenir fills —que és una cosa important en moltes dones—, i deixa de ser objecte de desig, es torna invisible segons la lògica consumista que vivim. És el mateix que fem amb les màquines, que quan estan velles o una mica trencades, no les arreglem, les llencem.
Una de les vivències importants que afronta la protagonista és la menopausa, que és un aspecte de la vida reproductiva de les dones molt absent de la representació teatral, i que visibilitzes en part a través de l'humor.
Sí, tot i que l'altre dia estàvem a l'assaig i jo els deia "compte, no ens passem amb l'humor". I en vam estar parlant amb la Mònica i amb la Victòria Pagès i vam dir que no volíem el tòpic de riure's d'una dona que té un fogot. No: parem la funció. Esperem que a la dona li passi el fogot i continuem. Juguem amb això com a possibilitat teatral, també. Es tracta de poder dir-ho, perquè no ha de ser vergonyós tenir fogots, és una cosa que ens passa a les dones que és molt natural, però els processos naturals de la dona s'han considerat vergonyosos, lletjos i bruts, i s'han tapat. Abans, quan tenies la regla agafaves el tampó que no el veiés ningú, i ara les nanes no tenen cap problema amb això. Penso que hem d'anar cap aquí.
La peça toca molts altres moments de la vida reproductiva d'una dona, com l'embaràs, o un altre aspecte molt poc representat, que és l'alegria quan descobreixes que no t'has quedat embarassada, si no ho volies.
Tot això apareix, i apareix com a normal. Jo per exemple no he tingut fills. I, de petita, quan em deien si volia casar-me i tenir fills, deia: "Sí, jo vull tenir tres, quatre fills, una casa plena de soroll i de riures". I realment ho creia, però la meva vida m'ha anat portant per altres llocs i va arribar un moment que vaig ser molt sincera amb mi mateixa i vaig veure que no ho sentia i que no passava res. I qui en té moltes ganes doncs és fabulós, i qui no, no. Però sí que em vaig sentir a dir allò de se't passa l'arròs, i altres comentaris que als homes no els fan. Als homes els pregunten sobre la seva vida professional, i ja està.
Al teatre català recent hi ha hagut moltes obres que han abordat la maternitat de manera crítica, però la immensa majoria han reflectit l'existència d'un desig matern, i les dones que no volen tenir fills o els avortaments voluntaris han ocupat una posició molt minoritària.
I, en canvi, tu parles amb gent i n'hi ha molta que no ha volgut. Jo conec moltes dones que no han volgut tenir fills, que es van quedar embarassades als divuit i van avortar. I és veritat, ara hi ha moltes obres sobre el desig de ser mare i no poder, que està molt bé perquè és una vivència molt important. De fet, a Obsolescència programada també: hi ha un personatge que vol tenir el fill. Una diu "ho vull", i l'altra diu "doncs jo no ho vull" i no passa res. Són decisions que a l'obra no es qüestionen.
També hi ha la intenció de reflexionar sobre fins a quin punt realment és possible fer un canvi de vida?
Per mi la protagonista arriba allà amb una càrrega de tot allò que no vol. No sabem exactament què li ha passat, no es vincula a cap problema concret per no tancar la lectura, però hi ha alguna cosa que no està bé i ella es vol aturar a pensar-ho. I arriba pensant molt en ella i a poc a poc hi comença a haver una transformació en relació amb la Marta, l'altra dona. En el fons els tres personatges protagonistes no se senten bé en el món tal com està muntat, i es plantegen si poden construir alguna cosa ells tres, com a tribu. Per això també apareix el relat dels nens que s'acaben de conèixer a la platja i es posen a jugar junts, perquè els nens s'accepten tal com són, acaben fent tribu molt ràpidament. Després hi ha un apunt, quan la Marta diu: "Segur que anirem a la platja?" I a partir d'aquí no sabem què passa, ells s'ho plantegen, però no sabem si ho faran o no perquè el món és com és.
El final d'Obsolescència programada m'ha fet pensar en un altre final hipotètic, el d'Amormundi de la Victòria Szpunberg, perquè els dos s'imaginen configuracions familiars que s'escapen del marc biològic i heteronormatiu.
Sí, és això. És obrir portes a noves maneres de relacionar-te amb el món, amb els altres, que se surtin d'aquesta heteronormativitat tan bèstia que tots hem rebut. El que passa és que jo per exemple no em vaig atrevir a anar més enllà, perquè no sé què passaria realment amb aquests tres personatges. Obsolescència programada potser no planteja tant el "mireu, ho proven i els surt bé, sinó el: mireu, ho intenten". Després, crec que hi ha una necessitat d'amor molt gran en aquesta obra. Per exemple, en la Dona hi ha una aparent fredor quan explica les seves històries sentimentals, però hi ha un moment que diu: "què faig amb tot l'amor que tinc a dins?". I amb això apunta a la necessitat d'amor i al desig fora del marc familiar o de la parella. També m'agrada reivindicar això, perquè al teatre som tots molt mentals i a vegades jo crec que falta tendresa i amor i no passa res, no és cursi parlar d'aquestes coses perquè en el fons a tots ens preocupen. El que passa és que fem veure que som tots molt "estupendos" i que no ens cal.
La direcció de l'obra ha anat a càrrec de la Mònica Bofill, amb qui ja havies treballat a Barbes de balena i Les supertietes. Què t'aporta, com a autora, treballar amb ella?
La Mònica és molt bona! I ens entenem molt, en coses com el sentit de l'humor, que en aquesta peça és important. A més, la Mònica és una directora que té una manera de fer molt horitzontal, que intenta que l'equip estigui bé, i això després es nota en escena. Amb ella i amb altres amigues del món del teatre sovint comentem que volem treballar d'una altra manera a com s'ha treballat fins ara, perquè en el teatre hi ha hagut una manera de treballar molt masculina, d'autoritat. A més, Obsolescència programada la vaig escriure perquè la Mònica m'ho va demanar, però és una obra que jo vull veure dirigida per una dona, ho tinc claríssim.