L’any 1941 l’historiador i arquitecte Josep Gudiol i Ricart va fundar l’Institut Amatller d’Art Hispànic, situat a la Casa Amatller, edifici modernista projectat per Josep Puig i Cadafalch, els anys 1898-1900. L’Institut acull l’Arxiu Mas, considerat el fons fotogràfic més important que hi ha a Catalunya, on es conserven més de 100.000 imatges del fotògraf Adolf Mas (Solsona, 1860 – Barcelona, 1936). Cinc anys després de la seva mort, Teresa Amatller, filla de l’industrial xocolater Antoni Amatller, va adquirir tot l’arxiu a la vídua del fotògraf.
L’Arxiu Mas fa més de cent anys que compleix la funció de documentar el patrimoni artístic hispànic. Per aquest motiu un gran nombre d’estudiosos de l’art han pogut beneficiar-se’n i conèixer com eren moltes obres artístiques, ja que el seu testimoni ha resultat inestimable per saber-ne l’estat de conservació, ja que un gran nombre d’elles van desaparèixer o van ser destruïdes en alguns dels esdeveniments més tristos que s’han produït a Catalunya, com van ser la Setmana Tràgica i la Guerra Civil Espanyola. Per això, l’actual president de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, Francesc Fontbona, assenyala que Mas va ser “un dels gegants de la fotografia. No sols va ser un gran professional sinó també algú que sintonitzava amb les inquietuds patrimonials fins al punt de posar el seu art al servei de la documentació gràfica de la història de l’art”.
Adolf Mas. Els ulls de Barcelona
Comissària: Carmen Perrotta
Centre de Fotografia KBr de la Fundació MAPFRE
Avinguda del Litoral, 30 Barcelona
Fins al 8 de maig de 2022
Adolf Mas. Dels tribunals a la fotografia
Ara, el Centre de Fotografia KBr de la Fundación Mapfre mostra una retrospectiva del fotògraf Adolf Mas, titulada "Els ulls de Barcelona", comissariada per Carmen Perrotta, que va fer la tesi doctoral sobre la seva obra, on s’exhibeixen 200 fotografies realitzades entre els anys 1900 i 1927. És la primera vegada que es duu a terme una exposició monogràfica del seu treball, pràcticament desconegut per a la majoria de la gent. Segons la comissària, la seva narració serveix per “escodrinyar una realitat que mudava la pell de manera contundent”.
Adolf Mas era fill d’un procurador dels tribunals i net de notari. Per tant, era obvi que es dediqués al món jurídic, però després de dos anys treballant a Solsona com a procurador, decideix deixar aquesta professió per dedicar-se plenament a la fotografia i se’n va a Barcelona als 27 anys. No se sap ben bé el motiu d’aquesta decisió, tenint en compte que tenia una professió estable, però va poder més el seu interès per la fotografia que per les lleis. Tampoc es tenen gaire dades de com es va formar en aquest camp creatiu. No va ser fins al 1901 que apareix com a fotògraf en un llibre i també se l’esmenta com a director d'Helius, un establiment especialitzat “en la venda de material fotogràfic i instruments per a l’exercici de l’ofici”. El 1905 tanca l’empresa i en crea una altra, Établissements MASS, que posteriorment es denominà Estudi de Fotografia A. Mas.
El 1907 va participar en una missió arqueològica al Pirineu organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans, juntament amb Josep Puig i Cadafalch i el sacerdot i conservador del Museu Episcopal de Vic Josep Gudiol i Cunill, on fotografia l’art romànic català, i són les primeres imatges que es publiquen sobre aquest estil. Aquesta tasca li va merèixer el reconeixement del món artístic i arqueològic, ja que va donar a conèixer esglésies i llocs que fins aquell moment no eren gaire visitats. Altres temes conreats per Mas eren els paisatges, els retrats i, sobretot, la ciutat de Barcelona. Se’l considera un excel·lent fotoperiodista, tal com es pot comprovar a l’exposició. El fet de rebre encàrrecs per part d'institucions públiques, editorials, propietaris privats i artistes li va servir per crear un arxiu propi de negatius fotogràfics en placa de vidre, que representen una font de primera mà del Modernisme, i documenta la majoria dels seus edificis, així comels seus interiors, que permeten saber com estaven decorats.
Va mantenir una gran relació amb els integrants d’Els Quatre Gats, com per exemple, Ricard Opisso, que el solia pintar o dibuixar. A l’exposició hi ha un dibuix fet el 1900, on apareixen la majoria d’ells a la taverna. També es mostra un retrat al carbonet que li va fer Ramon Casas, que es va exposar a la Sala Parés el 1899. Precisament el diari La Publicidad es referia a aquest retrat en els termes següents: “Con la cara tristona está de brazos cruzados, si se los hacen abiertos...¡Qué Cristo crucificado!”. Uns anys més tard el tornaria a retratar, però aquesta vegada amb el disparador de la càmera fotogràfica a la mà. Mas també va fotografiar en diverses ocasions el pintor al seu taller.
Els ulls de Barcelona. Una mirada diferent de la ciutat
Encara que a l’exposició s’hi veuen imatges d’artistes als seus tallers, edificis modernistes, escenes de la vida quotidiana, el món del teatre i de la música, és Barcelona la principal protagonista de la seva càmera. Segons la comissària, Adolf Mas “va ser un dels primers reporters gràfics de Catalunya (...), és fonamental per a la correcta interpretació de certes dinàmiques vinculades a la Ciutat Comtal de principis del segle XX”. Trepitjava cada racó de la ciutat, no només els edificis modernistes, sinó també emplaçamentsimportants i concorreguts, que són testimoni de la majoria d’esdeveniments que es produïen diàriament. Hi ha recollides 20.000 imatges de la ciutat.
La primera obra que veiem d’Adolf Mas és un autoretrat del 1905 on se’l veu assegut en una cadira mirant a la càmera. Porta un vestit blanc, un barret, fuma en pipa i damunt de les cames hi ha un exemplar de La Veude Catalunya, diari fundat per Enric Prat de la Riba l’any 1899. Adolf Mas va tenir un fill, Pelai, també fotògraf, del qual es mostra un retrat del 1906, i un altre fet tres anys després, amb el seu pare.
Altres retrats que mereixen la nostra atenció són els del fotògraf i retratista Pau Audouard Deglaire, que va desenvolupar la seva tasca principalment a Barcelona, va ser el retratista oficial de l’Exposició Universal de 1888, i el va representar treballant al seu estudi o llegint. El món del teatre apareix a través dels escenògrafs Salvador Alarma (1906) i Miquel Moragas (1906); el de la música i la poesia amb Joan Llongueras (1909), i el de l’art plàstic amb els escultors Enric Clarasó (1909) i Eusebi Arnau, que va treballar també a la Casa Amatller, així com el pintor i dibuixant Jaume Pahissa (1909); i del 1906 hi ha una imatge del dibuixant i escriptor Apel·les Mestre al seu jardí.
Els personatges femenins estan ben representats a l’exposició amb fotografies de les joves Maria Escubós, senyoreta d’Olot; l’esposa i la cunyada d’Antoni Puig; la senyoreta Viciana i Montserrat Blanc, totes elles realitzades el 1909. A més, de l’escriptora Dolors Monserdà i la pintora Pepita Teixidor, artista especialitzada en la temàtica floral, anant a cavall, però més aviat sembla que estigui posant que no pas cavalcant. Al MNAC es conserva un retrat d’ella fet per Ramon Casas.
Hi ha dues fotografies de l’Arxiu Mas d’èpoques diferents, corresponents als anys 1913 i 1923, que permeten conèixer de prop com eren aquests espais. Una de les imatges més antigues és del 1900, on es veu l’interior d’Els Quatre Gats sense gent, escena no gaire habitual, ja que se sol mostrar amb alguns dels seus clients xerrant o mirant a la càmera. Un altre espai emblemàtic del modernisme és el Cau Ferrat de Sitges, on apareix el mateix Mas amb Santiago Rusiñol, l’impressor Víctor Oliva i el guardià del Cau, Genis Muntané. Tampoc sovintejava mostrar els artistes treballant al seu estudi, però aquest cas és una excepció, ja que fotografia Ramon Casas mentre està pintant la seva musa i amant, Júlia Perairei la seva germana Flora. En canvi, quan retrata els escultors Josep Llimona i Joan Borrell, estan drets o llegint en els seus tallers.
Només hi ha una dotzena de fotografies en color, ja que la resta són en blanc i negre. Es tracta d’un grup de còpies acolorides a partir del negatiu, on es veu la ballarina Carmen Tórtola Valencia dansant Anitra, La Baiadera i La Serp (1914). L’òpera també està representada per Maria Barrientos, amb imatges de Carmen, El barber de Sevilla i Lakmé (1915).
Respecte de Barcelona, s’exhibeixen diverses escenes de la vida quotidiana i social, com per exemple la visita del rei Alfons XIII acompanyat per Antonio Maura en un carruatge a cavall als voltants de la Sagrada Família, l’any 1904; la benedicció de Barcelona des de dalt de la catedral (1904); al Parc de la Ciutadella s’hi veu un gimnasta fent un salt mortal, durant un acte organitzat per l’Assemblea i Festes Federals de la Federació Gimnàstica Espanyola (1900); una actuació dels Xiquets de Valls construint un castell, davant del monument de Josep Anselm Clavé, amb motiu del cinquantenari de la Societat Coral Euterpe; un concurs de globus celebrat al Poble Nou, el 1907, i una tenda d’enginyers militars al Tibidabo amb motiu de la Festa dels Coloms, organitzada per la Reial Societat Columbòfila de Catalunya (1904). Altres reportatges que va fer, assenyala Carmen Perrotta, “reflecteixen el desenvolupament de la nova Barcelona i que no podem deixar d’esmentar aquí, està relacionat amb la seva participació al concurs municipal per dur a terme la documentació gràfica de l’entramat urbanístic que havia de desaparèixer arran de la construcció de la Via Laietana”, i que va provocar la desaparició de moltes cases, palaus i convents medievals. Per sort alguns es van poder salvar en traslladar-se a altres indrets de la ciutat.
En relació amb la vida quotidiana, sobretot la dels hospitals i centres de caritat, el fotògraf va poder plasmar unes imatges que serveixen per adonar-se de la tasca benèfica i sanitària en aquestes institucions, com per exemple veiem algunes escenes on apareixen unes monges en una sala de tractaments i en una altra de parteres del pavelló d’embarassades secretes, ambdues a la Casa de Maternitat, a més d’altres sales del Sanatori Marítim de Sant Josep al barri de la Barceloneta. També hi ha una fotografia que va realitzar a Horta, concretament a la Casa Provincial de Caritat, on les monges fan classe a l’aire lliure amb nens asilats pretuberculosos. La Casa Provincial de Caritat, la Casa de Lactància, l’Hospital de la Santa Creu i la mateixa Maternitat, van ser els altres llocs freqüentats.
El paisatge urbà de la ciutat el representa a través de les seves artèries principals, com les Rambles, el passeig de Gràcia, el passeig de Lluís Companys, la plaça Reial o el passeig de Sant Joan, amb imatges de nit o de dia i els carrers mullats, deserts o plens de gent. Són imatges que podrien participar en un concurs per la seva qualitat plàstica. Així mateix, el paisatge rural i marí també li interessa, tal com es pot comprovar en algunes fotografies del port, el Tibidabo i les Planes. Finalment, s’exposen diversos edificis modernistes, la mateixa Casa Amatller, la Casa Martí, seu dels Quatre Gats, a més del Palau de la Música Catalana, el Bar Torino, el bar La Luna i la Sagrada Família.
